Pep es va despertar tot suat amb un solatge de vida sota el llit. Primer va pensar que potser tenia grip, però el termòmetre assenyalava trenta sis i mig, la temperatura habitual. Estava clar, traspirava la vida per la pell, el seu cos era com el got ple de llet que fa solada al mantell i no trobes el badall per on cau el líquid blanc.
Per no perdre més temps, i més vida per tant, es va posar en marxa ràpidament. La primera cosa que va decidir és afegir més vida al temps. Així, cada dia es llevaria una hora abans per anar a la piscina a nadar una estona. Els dos primers dies van ser esgotadors, se n’anà a dormir tot just després de baixar les escombraires del sopar i deixà de pegar cabotades al sofà escoltant els brams de la tele de fons. Quant al tercer dia tornà a la piscina, feia dos o tres llargs travessant-la de costat a costat. Però seguia perdent vida, i cada vegada que la creuava, alçava bombolles com en un jacuzzi gegant.
Pensà llavors, en fer règim. Estava ben prop de la cinquantena i ja començà a tindre panxeta i a menjar despreocupadament més del compte. Tenir un pes excessiu també acurtava la vida.
Però malgrat tots els esforços, continuava suant i perdent vida pels matins. Espantat i amb por de perdre-la del tot en tres o quatre setmanes, se n’anà al metge , i li van fer proves més completes: anàlisi de sang, de fetge i d’ànima i una resonància magnètica per detectar les fissures per on perdia. Els anàlisis tots bé, l’ànima un poc tocada però el normal. Quan el metge va mirar la imatge de la prova per l’ordinador, va veure que el seu cos estava inclinat tot ell cap a la part dreta, així que li va fer preguntes més específiques:
- Per quin costat nota que perd més, Pep?
- Per la part dreta-contestà.
- Vosté el que li passa és que està desequilibrat, haurà de posar-se més cap a l’esquerra per a nivellar-se -li aconsellà amb to professional-i jo crec que es resoldrà el seu problema. També li pot ajudar anar a classes de pilates o de dansa on farà estiraments i treballarà l’equilibri.
- I per a l’ànima no em donaria algunes pindoletes?-preguntà Pep.
- No, no cal, amb una cura d’humilitat que pot fer-se vostè mateix a sa casa hi haurà prou.
Pep se n’anà remugant , no li havia agradat gens el diagnòstic del metge:
- Doncs vaja tonteria, qué s’haurà cregut aquest!!
I quan més bramava, més se n’anava cap a la dreta fins que va caure de costat.
Així, gemegant, gemegant, començà a anar al ball i, malgrat que al principi el seu cos tendia a anar cap a la dreta, va treballar molt per a conseguir nivellar-lo.
Amb la dieta, la piscina i el ball, en poques setmanes millorà el seu problema. De fet pels matins ja no es despertava amb el solatge de temps anteriors. Alguna cosa perdia, sí, però era insignificant.
En la revisió el metge li va donar l’alta, i el va tranquilitzar, li va dir que això li passava a tot el món, les xicotetes pèrdues de vida són cosa de l’edat. I se n’anà content cap al ball.
Qui li hauria dit, que feie només unes setmanes, pensava que el ball era cosa d’afeminats i gent de malviure. I ara formava part del remei que li havia anat tant bé.
Sens dubte la seua ànima també havia millorat, buida de rancúnia i de mala llet es mostrava oberta i lleugera.
Començava a ser conscient del camí voltejat de xops que separava el treball de sa casa i del vent de la tardor que alçava les fulles que brunyien de daurat el cel del parc.
Li entrà aleshores una ràfega de vida com mai havia sentit, va ser una llampegada violenta i dolça, com un orgasme que li obrí tots els poros de la pell i alhora els tancà. Sentí un impuls irrefrenable de pegar tres o quatre salts i es plantà enmig de la placeta. Recordà les paraules del professor de ball: “les ballarines van de puntetes perquè amb els seus passets s’apropen al cel”
Voltà sobre ell mateix i saludà a un públic imaginari.
I se n’anà content cap a casa amb un troç de vida en cada cama.
Per no perdre més temps, i més vida per tant, es va posar en marxa ràpidament. La primera cosa que va decidir és afegir més vida al temps. Així, cada dia es llevaria una hora abans per anar a la piscina a nadar una estona. Els dos primers dies van ser esgotadors, se n’anà a dormir tot just després de baixar les escombraires del sopar i deixà de pegar cabotades al sofà escoltant els brams de la tele de fons. Quant al tercer dia tornà a la piscina, feia dos o tres llargs travessant-la de costat a costat. Però seguia perdent vida, i cada vegada que la creuava, alçava bombolles com en un jacuzzi gegant.
Pensà llavors, en fer règim. Estava ben prop de la cinquantena i ja començà a tindre panxeta i a menjar despreocupadament més del compte. Tenir un pes excessiu també acurtava la vida.
Però malgrat tots els esforços, continuava suant i perdent vida pels matins. Espantat i amb por de perdre-la del tot en tres o quatre setmanes, se n’anà al metge , i li van fer proves més completes: anàlisi de sang, de fetge i d’ànima i una resonància magnètica per detectar les fissures per on perdia. Els anàlisis tots bé, l’ànima un poc tocada però el normal. Quan el metge va mirar la imatge de la prova per l’ordinador, va veure que el seu cos estava inclinat tot ell cap a la part dreta, així que li va fer preguntes més específiques:
- Per quin costat nota que perd més, Pep?
- Per la part dreta-contestà.
- Vosté el que li passa és que està desequilibrat, haurà de posar-se més cap a l’esquerra per a nivellar-se -li aconsellà amb to professional-i jo crec que es resoldrà el seu problema. També li pot ajudar anar a classes de pilates o de dansa on farà estiraments i treballarà l’equilibri.
- I per a l’ànima no em donaria algunes pindoletes?-preguntà Pep.
- No, no cal, amb una cura d’humilitat que pot fer-se vostè mateix a sa casa hi haurà prou.
Pep se n’anà remugant , no li havia agradat gens el diagnòstic del metge:
- Doncs vaja tonteria, qué s’haurà cregut aquest!!
I quan més bramava, més se n’anava cap a la dreta fins que va caure de costat.
Així, gemegant, gemegant, començà a anar al ball i, malgrat que al principi el seu cos tendia a anar cap a la dreta, va treballar molt per a conseguir nivellar-lo.
Amb la dieta, la piscina i el ball, en poques setmanes millorà el seu problema. De fet pels matins ja no es despertava amb el solatge de temps anteriors. Alguna cosa perdia, sí, però era insignificant.
En la revisió el metge li va donar l’alta, i el va tranquilitzar, li va dir que això li passava a tot el món, les xicotetes pèrdues de vida són cosa de l’edat. I se n’anà content cap al ball.
Qui li hauria dit, que feie només unes setmanes, pensava que el ball era cosa d’afeminats i gent de malviure. I ara formava part del remei que li havia anat tant bé.
Sens dubte la seua ànima també havia millorat, buida de rancúnia i de mala llet es mostrava oberta i lleugera.
Començava a ser conscient del camí voltejat de xops que separava el treball de sa casa i del vent de la tardor que alçava les fulles que brunyien de daurat el cel del parc.
Li entrà aleshores una ràfega de vida com mai havia sentit, va ser una llampegada violenta i dolça, com un orgasme que li obrí tots els poros de la pell i alhora els tancà. Sentí un impuls irrefrenable de pegar tres o quatre salts i es plantà enmig de la placeta. Recordà les paraules del professor de ball: “les ballarines van de puntetes perquè amb els seus passets s’apropen al cel”
Voltà sobre ell mateix i saludà a un públic imaginari.
I se n’anà content cap a casa amb un troç de vida en cada cama.
