tag:blogger.com,1999:blog-89575323839826857972024-03-05T11:36:32.504+01:00Contes breusrosanahttp://www.blogger.com/profile/14900797655553478981noreply@blogger.comBlogger108125tag:blogger.com,1999:blog-8957532383982685797.post-81372134145040491622015-07-24T19:43:00.003+02:002015-07-24T19:43:26.962+02:00HOLA<br />
<br />
Hola a tots i totes. Només volie saludar després de tant de temps sense entrar. Avui comence les vacances. A vore si faig algun dibuixet o relat i el penge. Bon estiu.rosanahttp://www.blogger.com/profile/14900797655553478981noreply@blogger.com5tag:blogger.com,1999:blog-8957532383982685797.post-9064698721184527712015-03-29T21:43:00.005+02:002015-03-29T21:43:57.645+02:00<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEis74SRYQChK-nUI5uuvgjhs5_WbBjVjyu-19GwzwMa4RXLWRC9SPMoCiGc900QDUMIkIc4DXZHz6D1geWVRR1zRepBDO9NgYRcOORnxYNhr3F7JMf87uCJJCZF_Wl2UtcrTLNcJMjcvUgv/s1600/ares+de+nit.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEis74SRYQChK-nUI5uuvgjhs5_WbBjVjyu-19GwzwMa4RXLWRC9SPMoCiGc900QDUMIkIc4DXZHz6D1geWVRR1zRepBDO9NgYRcOORnxYNhr3F7JMf87uCJJCZF_Wl2UtcrTLNcJMjcvUgv/s1600/ares+de+nit.jpg" /></a></div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div style="text-align: center;">
ARES, DE NIT</div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div style="text-align: center;">
Arriba la nit al meu poble,</div>
<div style="text-align: center;">
la lluna s'escampa al racó de l'entrada nova</div>
<div style="text-align: center;">
i il·lumina arbres i banquets</div>
<div style="text-align: center;">
on el vells xerren del temps</div>
<div style="text-align: center;">
i les colles de xics i xiques</div>
<div style="text-align: center;">
amaguen amors </div>
<div style="text-align: center;">
i fan promeses.</div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div style="text-align: center;">
A poqueta nit</div>
<div style="text-align: center;">
en veu baixeta</div>
<div style="text-align: center;">
arriba</div>
<div style="text-align: center;">
la llum </div>
<div style="text-align: center;">
al meu poble.</div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
rosanahttp://www.blogger.com/profile/14900797655553478981noreply@blogger.com8tag:blogger.com,1999:blog-8957532383982685797.post-40996374222743110002015-03-19T11:48:00.002+01:002015-03-19T11:48:45.656+01:00<br />
<br />
<div style="text-align: center;">
AUTORRETRAT AMB PAPALLONA</div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
La papallona descansa però està ahí. Té les ales replegades per a agafar força i volar de nou. Picoteja d'una flor a una altra, és inquieta i li agrada jugar. Ara renova l'esperit sobre el meu muscle.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhc_y3rYn1m1jE49YZfWg2qzntLbydh9HSMGLH2puNQF88s8snbNTIcqfQVMU_47d9nF-kIXAltDEzH0weaZ3sm_z_hPHDeZsOQNMQqJRKWBAOFA0ED3WWCDYfWYLOZfHiGgFGvQGLgF64R/s1600/IMG_20141024_193553.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhc_y3rYn1m1jE49YZfWg2qzntLbydh9HSMGLH2puNQF88s8snbNTIcqfQVMU_47d9nF-kIXAltDEzH0weaZ3sm_z_hPHDeZsOQNMQqJRKWBAOFA0ED3WWCDYfWYLOZfHiGgFGvQGLgF64R/s1600/IMG_20141024_193553.jpg" height="320" width="240" /></a></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="" style="clear: both; text-align: center;">
<span style="text-align: justify;"> </span><span style="text-align: justify;">En breu tornarà a volar i veureu com els dibuixos de les seues ales s'estenen per a captivar-nos de nou.</span></div>
rosanahttp://www.blogger.com/profile/14900797655553478981noreply@blogger.com14tag:blogger.com,1999:blog-8957532383982685797.post-59053512757819729502014-09-15T17:29:00.001+02:002014-09-15T17:29:05.944+02:00A LA PLATJA, DE CUL A LA MARDesprés del banyet, m'he girat damunt la tovalla, de cul a la mar<br />
<br />
<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi3_nKfNGJ8tDVlOukHw_2ZDmKqtL4YqyUHj0aFGRa9vQVw1ICuBFSWA1XFvjXF7dXkxMfvsc_CnzlNZsnJB5KdDi6bt89b2OvOXAJe-PEBMgVOPOtD2If9gH26V0B_-DvKtrChOuHx9qWS/s1600/escanear0192.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi3_nKfNGJ8tDVlOukHw_2ZDmKqtL4YqyUHj0aFGRa9vQVw1ICuBFSWA1XFvjXF7dXkxMfvsc_CnzlNZsnJB5KdDi6bt89b2OvOXAJe-PEBMgVOPOtD2If9gH26V0B_-DvKtrChOuHx9qWS/s1600/escanear0192.jpg" height="222" width="320" /></a></div>
rosanahttp://www.blogger.com/profile/14900797655553478981noreply@blogger.com7tag:blogger.com,1999:blog-8957532383982685797.post-41000093361628975092014-09-11T21:33:00.000+02:002014-09-11T21:33:46.886+02:00DIBUIXANT<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgV-rjrDqz2TfNdI7BmFrYwk92EufV3EqdPieSkiKC4UU0y4z0sCXui9ERwxPDU18jeWviN4eOCUd-iY4ujEgDw2gBaVbgOT11lY-v1fVjwaGCZmlVzWvy-ergpaxuf3MlLpPqZLQEDQVEh/s1600/escanear0187.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgV-rjrDqz2TfNdI7BmFrYwk92EufV3EqdPieSkiKC4UU0y4z0sCXui9ERwxPDU18jeWviN4eOCUd-iY4ujEgDw2gBaVbgOT11lY-v1fVjwaGCZmlVzWvy-ergpaxuf3MlLpPqZLQEDQVEh/s1600/escanear0187.jpg" height="228" width="320" /></a></div>
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgYxD0iAUgN-34gKWUBjQYgIPEpVRGuCFox5Ehb6uUSzqvk0Eh8E-yXeV1aN638Ne28Qnr4sEaZ2Q1qRqAc_C770mrUHT8ieVfTes-NDRU8z5-H2X3mS6A-lVcy4U9N6To_Ty3GapuuFJpc/s1600/escanear0190.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgYxD0iAUgN-34gKWUBjQYgIPEpVRGuCFox5Ehb6uUSzqvk0Eh8E-yXeV1aN638Ne28Qnr4sEaZ2Q1qRqAc_C770mrUHT8ieVfTes-NDRU8z5-H2X3mS6A-lVcy4U9N6To_Ty3GapuuFJpc/s1600/escanear0190.jpg" height="232" width="320" /></a></div>
<br />
<br />
Aquestes vacances, m'he dedicat a dibuixar un poquet. Us envie una xicoteta mostra d'algunes del meu poble, Ares, i una de platja. Prompte tornaré a mamprendre els relats. Besets.rosanahttp://www.blogger.com/profile/14900797655553478981noreply@blogger.com10tag:blogger.com,1999:blog-8957532383982685797.post-63536827743492247212014-07-22T19:24:00.002+02:002014-07-22T19:24:45.153+02:00VACACIONES<div align="center" class="MsoNormal" style="text-align: center;">
<br /></div>
<div align="center" class="MsoNormal" style="text-align: center;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-family: "Arial","sans-serif";">El sistema informático dejó de funcionar de repente.
Todos en el cielo iban de un lado a otro sin saber cómo arreglarlo. El técnico
estaba de vacaciones en la Tierra y no se le podía molestar, así que los
ángeles de la guarda fueron enviados por error a personas que no tocaba.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-family: "Arial","sans-serif";">Cambiar de ángel de la guarda es un tema muy delicado. Tu
ángel de siempre es una persona de confianza que conoce cómo eres, que ha
aprendido a lo largo de tu vida a estar al lado y protegerte, que sabe de tus
secretos y tus debilidades, que se avanza a tus descuidos. Pero con este
desaguisado, ya nada era lo mismo en la Tierra. Parecía el mundo al revés: en
lugar de estar pendientes los ángeles de cada persona, era ésta la que estaba
al tanto de su ángel, que iba tan despistado que necesitaba toda la ayuda del
mundo. Así que las persones tuvieron que aprender a cuidarse a sí mismas, sin
más ayuda que sus propios medios, la educación recibida y la experiencia que habían
aprendido a lo largo de la vida.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-family: "Arial","sans-serif";">Cuando en el cielo volvió el técnico de vacaciones se
había creado tal lazo con los ángeles equivocados que no se pudo reiniciar el
sistema.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-family: "Arial","sans-serif";">Cada humano tuvo desde entonces dos ángeles: uno que lo
cuidaba y otro al que cuidar.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<br />
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
rosanahttp://www.blogger.com/profile/14900797655553478981noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-8957532383982685797.post-41472983706631318582014-05-25T11:38:00.002+02:002014-05-25T11:38:47.328+02:00L’ESTRANY CAS DE LES SABATETES PERDUDES<div align="center" class="MsoNormal" style="text-align: center;">
<br /></div>
<div align="center" class="MsoNormal" style="text-align: center;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "DejaVu Sans"; mso-ansi-language: ES; mso-fareast-font-family: "MS PMincho";">Marta passava per la
tendeta de la papallona tots el divendres abans d’anar a comprar al mercat. Li
agradava mirar l’aparador i veure penjades robes dels anys vuitanta, d’aquelles
que es diuen ara de “vintage”, que si regirarem en els armaris de les nostres
mares, encara en podríem trobar. Aquell divendres va entrar cap a dins
travessant un xicotet corredor fet de tuls, brodats i puntetes. Va veure unes
sabatetes color crema amb talonet quadrat i detalls creuats per davant que li
van agradar molt. Per sort eren el seu número, així que probats i comprats. Per
quatre euros es va emportar un xicotet tresor cap a casa. Se les va posar cinc
dies i no se les llevava de damunt perquè eren molt còmodes i es veia la mar
d’afavorida. A més en ixes sabates no es cansava mai i es notava més vigorosa.
Així que es repetia cada dia que havia segut una bona troballa.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "DejaVu Sans"; mso-ansi-language: ES; mso-fareast-font-family: "MS PMincho";">Però al sesé dia,
quan va mirar sota el llit per calçar-se-les, no les va veure. Va mirar al
sabater i tampoc, a l’armari i encara menys. Desesperada va posar de volta i mitja tota la casa sense
tindre sort. Cada dia mirava sota el llit per si no ho havia vist bé, i res.
Quin misteri-pensava-i se n’anava a treballar després de cumplir el ritual
diari de mirar sota el llit. I així van anar passant els dies fins que va
tornar a ser divendres. Marta se’n va anar a comprar al mercat, i, cóm no, va
entrar a la xicoteta tenda de la papallona que tant li agradava i oh sorpresa!,
exposades al mateix lloc on dies abans les havia vist, allí estaven les seues
sabates! Marta li va explicar el seu cas a la dependenta que li digué que les
sabates inexplicablemente van tornar a casa de l’antiga ama, que corrents les
va portar per a vendre-les de nou perquè no li agradaven. “Aquestes sabates són
com un gos fidel-digué la dependenta-ja és la tercera volta que tornen a la
tenda”.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<br />
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "DejaVu Sans"; mso-ansi-language: ES; mso-fareast-font-family: "MS PMincho";">Marta se’n va anar
estranyada i alhora meravellada, mai havie vist unes sabates que triaren a
l’ama i no a l’inrevés. Realment aquesta tenda era algo especial. Es va fer el
ferm propòsit de passar cada setmana per veure quina peça de roba la triava a
ella i emportar-se-la ven a gust, per tindre-la en un lloc principal dins
l’armari de la seua habitació.<o:p></o:p></span></div>
rosanahttp://www.blogger.com/profile/14900797655553478981noreply@blogger.com16tag:blogger.com,1999:blog-8957532383982685797.post-81303040455880075262014-02-07T20:49:00.001+01:002014-02-07T20:49:40.994+01:00ESPERANT ORDRES<div align="center" class="MsoNormal" style="text-align: center;">
<o:p></o:p></div>
<div align="center" class="MsoNormal" style="text-align: center;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
Ja era divendres y Laura es passava des del dimecres tots el dies esperant ordres. Al principi no
li agradava gens, donat el seu caràcter viu i propens a prendre la iniciativa,
però al final es va acostumar i no pegave un pas sense que li hagueren dit que
ho fere. Tot va ser un procés que es va acabar el divendres quan Laura es va
convertir definitivament en un robot. La transformació primer la començaren els
dits del peus que es van tornar de
ferro, després els peus , les cames i els braços. Al final es va afegir el
tronc. Només el cap humà governava un
cos robòtic que en cada ordre que obeia es tornava més autòmata. Dos
llargues setmanes van passar des de que
el cap prenguere de nou la iniciativa de conduir tot el cos que es va convertir
altra vegada en humà . <o:p></o:p></div>
<br />
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
rosanahttp://www.blogger.com/profile/14900797655553478981noreply@blogger.com9tag:blogger.com,1999:blog-8957532383982685797.post-85239594063834157192014-01-12T12:24:00.003+01:002014-01-12T12:24:44.035+01:00D’OLIVERES I ALTRES<div align="center" class="MsoNormal" style="text-align: center;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial; mso-ansi-language: ES;">Estimada amiga:<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial; mso-ansi-language: ES;">M’agrada la teua olivera, intuïda, de llum que dibuixaves en la darrera carta. Jo, per
no voler ser menys, vaig tindre ganes de
dibuixar-ne una, i la vaig trobar a la marjal de mon pare, diumenge passat quan
vam anar a veure’ls. A l’hora de fer la migdiada, vaig carregar-me la cadira plegable, una
fulla de periòdic i l’estoig i em vaig clavar al caminet davant l’olivera, no
massa a prop per tindre millor perspectiva. No m’ha quedat malament, de moment
està al despatx, penjada en una de les parets a l’espera de trobar un lloc
millor. El meu home quan la va veure em va dir que està bé però que les
oliveres el que tenen de bonic és el
tronc i que en la meua no s’apreciava molt eixe tronc entortollat que parle de la vida i del pas del temps com
les rugues dels vells. I jo, que no el té així
perquè és el que veig, car en la meua el tronc està tapat per les
fulles, que , ja ho diu mon pare, “aquesta
olivera s’ha de podar”.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial; mso-ansi-language: ES;">Quan vaig al despatx, el mateix, és bonica però li falta treballar
més el tronc, i jo torna-li la tropa al xic, que és la meua olivera, que és
així i tal i qual i penso dintre meu que un dia d’aquestos li haig de fer cas a
mon pare i esporgar-la.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial; mso-ansi-language: ES;">Avui, una setmana després he tornat a la marjal i he volgut
escriure’t la carta a la vora de l’olivera per sentir com el vent em gela les
galtes i com mou les fulles que
segueixen tapant el tronc. Però enlloc d’açò hem anat a passejar els
gossos perquè avui han adelantat l’hora i es farà més prompte de nit, com
m’avisa ma mare al veure que m’estiro més del compte al sofà. Pegar la volteta
per la carretera alhora que passegem els gossos i llencem el fem als
contenidors de la carretera de la Plana, és un dels rituals de cada diumenge a
la tarda. Avui, mentre el sol feia el seu viatge cap a l’oest per amagar-se
darrere les muntanyes, la lluna iniciava
el seu, endevinant-se com una teranyina redona si miraves en direcció cap a la
mar. Em deixo portar per Bongo, el gosset blanc que em passeja i em duu on ell
vol anar, cap al final de la carretera, buscant l’herba de la vora del camí per
revolcar-se. Darrere, el meu home amb
Rufo, fa fotos al cel i a la sèquia cada
vegada que el gos s’atura per fer les seues necessitats o per saludar a altres
congèneres que s’assomen treient el nas per les reixes de les alqueries. El sol
ja està ponent-se rere les muntanyes i disemina la seua energia tenyint el cel amb
unes tonalitats taronja. Veig fins a tres avions que solquen el cel deixant un
estel també color taronja i penso que
semblen cometes. Si giro el cap a la mar, veig la lluna cada vegada més
blanca, cada vegada més brillant, un retall perfecte, redó, en un cel blau
fosc. S’està fent de nit. A l’altra part, al regne del sol ponent, les
palmeres, pins, magraners, canyissos i alqueries formen una massa negra i neta,
sense detalls, com dibuixats en tinta
xina. Una bandera negra onetja en una casa també negra. Els perfils es tornen essencials.
Només queda un cometa com un fil que travesse un cel d’un taronja esmorteït.
Les llumetes de les faroles, groguenques, il.luminen la carretera, per no
perdre’ns en el camí de tornada.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<br />
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial; mso-ansi-language: ES;">Quan me’n vaig a casa, des del cotxe, veig encara
l’olivera, tota fulles, engronxant-se, mentre sembla que em digue adéu.<o:p></o:p></span></div>
rosanahttp://www.blogger.com/profile/14900797655553478981noreply@blogger.com17tag:blogger.com,1999:blog-8957532383982685797.post-71323132415805996952013-11-22T20:28:00.000+01:002013-11-22T20:28:27.681+01:00EL PENJARROBES<div align="center" class="MsoNormal" style="text-align: center;">
<br /></div>
<div align="center" class="MsoNormal" style="text-align: center;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial; mso-ansi-language: ES;">Sandra i Tere havien discutit feia anys i no es parlaven.
Si me pregunteu no sabria dir-vos el motiu. Va donar la casualitat que es van
trobar a la consulta del psiquiatra sentades al sofà de la sala d’espera. A
Sandra, roja com una pebrera, li va eixir un “hola” de compromís que va
correspondre amb un altre hola de la boca mig tancada de Tere. Després les dos
van refugiar-se darrere de la revista HOLA!. Es van treure les jaquetes perquè
feia calor i, al cap d’una estona, van entrar a parlar amb el metge. Després de
visitades van girar cadascuna per una cantonada i oh sorpresa! quan arribaren a
casa van veure que cadascuna s’havia posat damunt la jaqueta de l’altra. I avui
farà un any que estan al penjarrobes sense posar-se-les i sense desfer-se
d’elles, esperant que alguna mà bondadosa les torne al puesto. <o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<br />
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
rosanahttp://www.blogger.com/profile/14900797655553478981noreply@blogger.com9tag:blogger.com,1999:blog-8957532383982685797.post-62676267042474332332013-10-04T17:53:00.000+02:002013-10-04T17:53:15.605+02:00SENTIMIENTOS LÍQUIDOS<br />
<div align="center" class="MsoNormal" style="text-align: center;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="mso-ansi-language: ES;">Sara se enfadó con su médico el jueves por la tarde y el viernes ya se
encontraba mejor. Hacía tanto tiempo que no se enfadaba con nadie que esa aparente
contrariedad lejos de dañarla, le fue la mar de bien. De todos los sentimientos
que había olvidado en su larga travesía por la depresión, el enfado fue el
primero en salir. Con el enfado Sara se desprendió de<span style="mso-spacerun: yes;"> </span>un cúmulo de energía que la empujó hacia
adelante, y la rescató del agujero donde estaba. Fue el pistoletazo de salida
de los otros sentimientos que se pusieron ordenados y en fila a partir de
entonces: la alegría, la autoestima, el amor hacia sus hijos y su pareja.
Decidió que ningún sentimiento debe ser ignorado porque lo que no se acepta
produce un tapón. Desde el día del enfado sus otros sentimientos se fueron
deshaciendo y hasta se volvieron líquidos y después, con el tiempo, <span style="mso-spacerun: yes;"> </span>salieron de nuevo por todos los poros de su
piel.<o:p></o:p></span></div>
rosanahttp://www.blogger.com/profile/14900797655553478981noreply@blogger.com14tag:blogger.com,1999:blog-8957532383982685797.post-81746349047082036012013-08-26T18:21:00.003+02:002013-08-26T18:21:48.575+02:00CANVIAR LA VIDA<br />
<div align="center" class="MsoNormal" style="text-align: center;">
<br /></div>
<div align="center" class="MsoNormal" style="text-align: center;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="mso-ansi-language: ES;">Les dos complien anys el mateix dia. Marta<span style="mso-spacerun: yes;">
</span>tenia quaranta nou anys i Elisa només vint-i-tres. El bar que van llogar
per celebrar-lo, estava ple de guirnaldes i globos de colors. I un<span style="mso-spacerun: yes;"> </span>grapat d’amics comuns sobretot del cor on
assatjaven cada dijous per la nit. Fent una escolteta, Elisa li va proposar a
Marta canviar la seua vida per la d’ella. I pensat i fet, com si foren cromos
de xiquets, o com un nou vestit d’aniversari, <span style="mso-spacerun: yes;"> </span>van intercanviar les seues vides. Una bona
jugada, va pensar dintre seu Marta, guanyaria més anys de vida. Però
l’intercanvi no va ser gens profitós per a ella ja que Elisa estava sempre
deprimida. Marta, en els seus quaranta nou anys,<span style="mso-spacerun: yes;"> </span>era un persona molt positiva que tirava
sempre cap avant i gaudia de cada instant. Es dedicava a netejar cases però
alhora feia massatges i cantava al cor,<span style="mso-spacerun: yes;">
</span>la seua gran passió. Quan van fer l’intercanvi, <span style="mso-spacerun: yes;"> </span>Marta se’n va adonar que no havie fet cap
bon<span style="mso-spacerun: yes;"> </span>negoci. Un poquet tard va aprendre
la llicò. Mentre Elisa estava més contenta que unes castanyetes, ja que ella sí
va saber fer un bon tracte: encomanava l’alegria allà on anava que era el que
li mancava en la seua vida anterior. L’intercanvi va durar només una setmana,
el suficient per a que les dos aprengueren la lliçò: que amb l’edat no construim
gàbies, és amb<span style="mso-spacerun: yes;"> </span>l’actitud que no depén
d’edats sinò de voluntats. I conte contat, conte acabat.<o:p></o:p></span></div>
rosanahttp://www.blogger.com/profile/14900797655553478981noreply@blogger.com12tag:blogger.com,1999:blog-8957532383982685797.post-77575021931394062812013-08-02T13:39:00.000+02:002013-08-02T13:40:22.359+02:00MINIVACANCES A LA PLATJA<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiHoc5lkkyRATXkc4bkbyxDwuQwFxTf0ZrBjtsrQbqR81Oxx2PWShazn7Avx1fOLdqGcxOdlU1hMpUZidE2EU6xcBDNVRrx8M36uOUWTzRwwzssHcSqyk4m3g98iTFuejPempkwuAvpExVO/s1600/playa.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="176" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiHoc5lkkyRATXkc4bkbyxDwuQwFxTf0ZrBjtsrQbqR81Oxx2PWShazn7Avx1fOLdqGcxOdlU1hMpUZidE2EU6xcBDNVRrx8M36uOUWTzRwwzssHcSqyk4m3g98iTFuejPempkwuAvpExVO/s320/playa.jpg" width="320" /></a></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEitKRssRu-1Jc4S_oxNaltB3ol6WyD9E-X5MNy8-a7AuaffuIrQDvRzCzPxK-KtQ38H36UeglGj7K2MOVrVIwiUp7Vj8kzIbr54LAGH0tdc-sm97LVUtFq5xzdZvsW8NEWK2Dc6jL898sPb/s1600/escanear0163.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="229" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEitKRssRu-1Jc4S_oxNaltB3ol6WyD9E-X5MNy8-a7AuaffuIrQDvRzCzPxK-KtQ38H36UeglGj7K2MOVrVIwiUp7Vj8kzIbr54LAGH0tdc-sm97LVUtFq5xzdZvsW8NEWK2Dc6jL898sPb/s320/escanear0163.jpg" width="320" /></a></div>
<br />rosanahttp://www.blogger.com/profile/14900797655553478981noreply@blogger.com10tag:blogger.com,1999:blog-8957532383982685797.post-24771148063978760942013-06-16T20:02:00.002+02:002013-06-16T20:02:18.997+02:00LES ULLERES<div align="center" class="MsoNormal" style="text-align: center;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial; mso-ansi-language: ES;">Katia portava ulleres per veure millor els problemes.
Quan algun ejercici de matemàtiques no l’entenia es posava les ulleres i ho
veia tot clar: de seguida agafava llapis i llibreta i feia el plantejament per
a resoldre’l. Cal dir que Katia anava a cinqué de primària, que és el moment on
més dificils són els problemes de
matemàtiques.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial; mso-ansi-language: ES;">Una vegada, estava
discutint amb els seus pares perquè no
volia menjar-se el dinar que li van escudellar. Com que la discussió entrava en
un bucle que no portava enlloc, es va posar les ulleres i va ser capaç de
seguida de negociar una solució. Va concloure que se menjaria el dinaret només
una vegada al mes.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial; mso-ansi-language: ES;">Així que Katia portava les ulleres dins la motxilla
d’anar a escola , o bé en una bossa menuda
quan sortia a passejar amb els amics.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial; mso-ansi-language: ES;">Un dia Katia es va oblidar les ulleres a casa, tot just
quan es va trobar enmig d’un problema gros : va passejar tan lluny que des d’on
estava va oblidar el camí de tornar a casa i no volia, orgullosa com era ella,
preguntar-li ningú. Així que vinga a buscar per totes les butxaques de la motxilla
i no trobava res. Tan sofocada estava, que la seua millor amiga , Míriam, se va
oferir a acompanyar-la. Al final Katia va aceptar i quan arribà a casa la va
fer entrar la seua habitació i li va
mostrar les ulleres. Míriam va dir que si ella tinguera les ulleres les gastaria per a que la deixaren en pau dos
xiquetes de classe que només feien que posar-se amb ella.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<br />
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial; mso-ansi-language: ES;">Katia, aleshores, li va dir que podia gaudir de les
ulleres quan les necessitara. Se van abraçar
les dos i Katia va saber que millor que les ulleres és tindre una bona
amiga al costat. Li tiraria una maneta quan les ulleres no li feren profit.<o:p></o:p></span></div>
rosanahttp://www.blogger.com/profile/14900797655553478981noreply@blogger.com14tag:blogger.com,1999:blog-8957532383982685797.post-14537685829371345562013-05-15T18:35:00.003+02:002013-05-15T18:35:58.984+02:00LA MAR EN CALMAQuan la mar està en calma els pensaments s'asserenen.<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEipeonHVD7RSgBYLzHUE5W5iOXKUz_Bi7tlHwmdKpNfrDKGU7VzCfJSUf9eCCnc6X7Dk6kahWn-MlZtHB7L1mwYv6CYRkNNCvwX3Wrl-birhnse4QRFKu6yboUpNzHp28M5gJavDsaT6ejI/s1600/escanear0143.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEipeonHVD7RSgBYLzHUE5W5iOXKUz_Bi7tlHwmdKpNfrDKGU7VzCfJSUf9eCCnc6X7Dk6kahWn-MlZtHB7L1mwYv6CYRkNNCvwX3Wrl-birhnse4QRFKu6yboUpNzHp28M5gJavDsaT6ejI/s320/escanear0143.jpg" width="213" /></a></div>
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhGVcQa6zS8DeVkPK-LS0ga3lcQOvWEiDpXO3Joubk2fAbi5qY2H3MoBOByiKHpNQjUmApIyeEC9vCCHL7QiBLCev_9gbqgVZkAehGLraa0brBcROggfAtx2xQXZr7rfCQU6zXfNn29Zcgd/s1600/escanear0144.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhGVcQa6zS8DeVkPK-LS0ga3lcQOvWEiDpXO3Joubk2fAbi5qY2H3MoBOByiKHpNQjUmApIyeEC9vCCHL7QiBLCev_9gbqgVZkAehGLraa0brBcROggfAtx2xQXZr7rfCQU6zXfNn29Zcgd/s320/escanear0144.jpg" width="213" /></a></div>
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh547upzmIXTSsopW20-N0NaD8sbZ7T7z14OnpAbvkaesyT-Jq7zBBvrPS1zGQInmDnfwLYV8MZw-KT4k9nwKLZLTZy7-XHIJlJBmGVeGUCqzRPEQ0rcZrUz9LiVi3lwPOPIbecr8UuK0D_/s1600/escanear0145.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh547upzmIXTSsopW20-N0NaD8sbZ7T7z14OnpAbvkaesyT-Jq7zBBvrPS1zGQInmDnfwLYV8MZw-KT4k9nwKLZLTZy7-XHIJlJBmGVeGUCqzRPEQ0rcZrUz9LiVi3lwPOPIbecr8UuK0D_/s320/escanear0145.jpg" width="213" /></a></div>
rosanahttp://www.blogger.com/profile/14900797655553478981noreply@blogger.com18tag:blogger.com,1999:blog-8957532383982685797.post-43044918029898352652013-05-01T18:06:00.000+02:002013-05-01T18:07:36.310+02:00EL AGUJERO<div align="center" class="MsoNormal" style="text-align: center;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial; mso-ansi-language: ES;">Érase una vez una marca pionera que fabricaba zapatos
para niños pero que tenía un agujero. Ana, disciplinada y puntual, era una de las trabajadoras de la empresa y
la primera en llegar a la oficina. Llegaba incluso antes que las señoras de la
limpieza. Su principal tarea era tapar el agujero con palabras. <o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial; mso-ansi-language: ES;">Lejos de aminorarse, el agujero se hacía cada día más
grande y Ana tenía que utilizar enormes dotes de imaginación (y de tinta) para
tapar el agujero.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial; mso-ansi-language: ES;">Un día Ana se puso enferma y no pudo ir a trabajar. Nadie
más conocía lo que hacía, así que ese día el agujero se dejó sin tapar.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial; mso-ansi-language: ES;">La primera que llegó a la oficina fue María del Mar, la
mujer de la limpieza, medio dormida porque todavía no había logrado
acostumbrarse los madrugones que le exigía su puesto. Iba tan despistada, que
no vio el agujero y se cayó dentro. Mientras caía abrió los ojos de par en par y vio que el
agujero se parecía a una torre invertida. Esperó, curiosa, a ver qué sucedía.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial; mso-ansi-language: ES;">Dos segundos después cayó
don Paco, el jefe, que mientras descendía estuvo refunfuñando todo el
rato por el descuido de Ana: le cantaría las cuarenta cuando la viera, ¡qué se
habría creido esa mujer!, ya se encargaría él de recordarle que en el trabajo uno
no podía eludir responsabilidades. Tapar
el agujero era una de las tareas más importantes de la empresa.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial; mso-ansi-language: ES;">María del Mar y don Paco llegaron al fondo del agujero
casi inmediatamente, se miraron de reojo, rebotaron, y el impulso les llevó a
toda velocidad hacia arriba como si de un muelle se tratara. María del Mar
aterrizó en el despacho del jefe y don Paco en los servicios de la planta baja,
al lado de los cubos, las bolsas de basura y las escobas.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial; mso-ansi-language: ES;">Al cabo de una semana, cuando se había recuperado de su
enfermedad, Ana volvió al trabajo. Llegó la primera, como siempre, dispuesta a
poner nuevas palabras para tapar el agujero. Pero donde hacía siete días estaba
el agujero encontró una nota dentro de un sobre: “Bienvenida Ana, espero que te
encuentres mejor. Sube a verme esta mañana, vamos a lanzar un nuevo producto,
las zapatillas saltarinas y te necesitamos para la nueva campaña de promoción.
La dirección”. Entonces vio que salía un ratón blanco con un lazo rojo del
agujero. Por lo demás todo estaba igual. Solo un poco de polvo acumulado en las
mesas de recepción: “Si don Paco pasara el dedo por estos muebles se enfadaría mucho”, se dijo Ana para sus
adentros. Pero siguió caminando decidida y sonriente pensando en nuevas frases
para promocionar el nuevo producto de su empresa. Tan contenta estaba que se
olvidó de tapar el agujero.<o:p></o:p></span></div>
rosanahttp://www.blogger.com/profile/14900797655553478981noreply@blogger.com5tag:blogger.com,1999:blog-8957532383982685797.post-58784043362560888292013-04-21T11:05:00.002+02:002013-04-21T11:05:44.808+02:00EL VELL MONESTIR<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjxd-6uzn9ht6cObR9U-lt2NRyJoY4QbM0USQVFDi07W8AL1S97F-WL_lvM4L2gz6Q2CIoVOMFjCJgf87LjWltT1HZXYxQEgqwRsjfIIZKgmUwKAeWJZF6EUmgAMKO5ELBXtubi4-MRQmlz/s1600/Sin+t%C3%ADtulo.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjxd-6uzn9ht6cObR9U-lt2NRyJoY4QbM0USQVFDi07W8AL1S97F-WL_lvM4L2gz6Q2CIoVOMFjCJgf87LjWltT1HZXYxQEgqwRsjfIIZKgmUwKAeWJZF6EUmgAMKO5ELBXtubi4-MRQmlz/s320/Sin+t%C3%ADtulo.jpg" width="253" /></a></div>
<br />
<div align="center" class="MsoNormal" style="text-align: center;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial; mso-ansi-language: ES;">La dona es posa la
pedra a la butxaca. És menuda i plana, no pesa. Porta set anys al calaix de la
tauleta de nit, on guarda també cartes
antigues del seu marit. Dos tresors compartint el mateix espai. <o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial; mso-ansi-language: ES;">La veus com agafa el cotxe, carretera i manta. Arriba a
la zona muntanyosa que amaga al vell monestir. Puja la costera, i va comptant.
Dinou voltes. S’atura, aparca a la vorera del precipici i resol que farà la
resta del camí a peu. Als deu minuts d’anar per la senda es troba amb el vell monestir.
Vol entrar i recòrrer les runes però no pot: han posat una reixa per a que
ningú passe i pertorbe la pau de l’abandó. LLàstima. Havia previst entrar,
passejar, recòrrer les passes de fa set anys quan li feie confidències al seu
amant, quan, entre parets mig enderrocades, era presonera d’un desig
salvatge que feia olor a espígol i a
timonet. Però avui no pot entrar. Tan se val. Segueix el camí que l’allunya de
les runes, del seu record. A cent metres té una nova perspectiva. Sembla que la
muntanya es prolonga amb les parets del monestir. Una construcció feta de
muntanya. Una muntanya que acaba sent mig humana. Mira cap a dalt i un voltor navega aprofitant les corrents
d’aire. Segons com es mou sembla una ala delta. Allà les parets del monestir són
agulles que ixen de la muntanya desafiants. Cap a l’est la mar s’eleva i
espenta un veler al cel que veu un
puntet amagat entre les roques i les grenyes de les carrasques. <o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial; mso-ansi-language: ES;">Pensa que és el lloc adequat per fer el que havia vingut
a fer. Així que es treu la pedra de la butxaca que li va donar el seu xicot fa
set anys “sempre que l’agafes te’n recordaràs de mi”, li va dir. Ara ja no vol
saber res d’ell. La mira abans de llançar-la amb totes les seues forces. Sent
que el gest té alguna cosa de ritual: la pedra que torne a les pedres. <o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial; mso-ansi-language: ES;">El seu amor es perd en el temps.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial; mso-ansi-language: ES;">Però abans de tornar al cotxe no pot resistir la
temptació de dibuixar quatre ratlles en el seu quadern de supervivència abans
que la romiguera o un terratrémol li neguen el que allí va passar. <o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
rosanahttp://www.blogger.com/profile/14900797655553478981noreply@blogger.com11tag:blogger.com,1999:blog-8957532383982685797.post-86726078386497144752013-04-04T16:49:00.004+02:002013-04-04T17:04:31.238+02:00APUNTS D'ARES<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgzZjNJ_oAnrTTUEb0a8E2t6oIJHDFD4tpzXKMMD0k8DYdcKPt4u4P7s8qbeVV3xAy0Jzu8Fht7oVC-pr2NbMaoRLVNUWUjJ8EZ09DagviGLTyCqZI380KuSpOksxZheLfePLp0zHMORdXa/s1600/escanear0134.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="271" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgzZjNJ_oAnrTTUEb0a8E2t6oIJHDFD4tpzXKMMD0k8DYdcKPt4u4P7s8qbeVV3xAy0Jzu8Fht7oVC-pr2NbMaoRLVNUWUjJ8EZ09DagviGLTyCqZI380KuSpOksxZheLfePLp0zHMORdXa/s400/escanear0134.jpg" width="400" /></a></div>
<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjBI6q1h_zVi0lEHsUJ8pIYSAEeO6187IEpXFlVDH7naLZTESt5i4jZMM0v9ccdBtUXvSG0O1kNTvCqFwr2ywViBQyWi4Ay3sIqyLYdILyZ7vfmYaTRKNys2vRqAJkymk-RCmSpW4ySZd8a/s1600/escanear0133.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjBI6q1h_zVi0lEHsUJ8pIYSAEeO6187IEpXFlVDH7naLZTESt5i4jZMM0v9ccdBtUXvSG0O1kNTvCqFwr2ywViBQyWi4Ay3sIqyLYdILyZ7vfmYaTRKNys2vRqAJkymk-RCmSpW4ySZd8a/s400/escanear0133.jpg" width="275" /></a></div>
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi7v2gAWvKMLcz_dkIugwZWnDunr3kgh6_WCS_fQpXzYB2ZZ3CRdt9Yiz_wBUKybESvcb4n7zlhvRbQ0AsI_mrpYmUFQnpwYLWnH-3EuQr6sXXLNHYxvK2t2qko5uqltl2HMXfmLVxf0VPU/s1600/escanear0136.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi7v2gAWvKMLcz_dkIugwZWnDunr3kgh6_WCS_fQpXzYB2ZZ3CRdt9Yiz_wBUKybESvcb4n7zlhvRbQ0AsI_mrpYmUFQnpwYLWnH-3EuQr6sXXLNHYxvK2t2qko5uqltl2HMXfmLVxf0VPU/s400/escanear0136.jpg" width="271" /></a></div>
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgAa9Ib47Cj6BR-cF4-Y6ABt0Jqa1-TntHEIT0tWbXAoJiyIOkgbiFhalYFDPSap0TPqPwBIopkp9PB6crQOoH2IvZObesh1n90CFnd3RTTAN-C9KhEywOtLTuInEB8_Putpt7ZsVjaEWBH/s1600/escanear0135.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgAa9Ib47Cj6BR-cF4-Y6ABt0Jqa1-TntHEIT0tWbXAoJiyIOkgbiFhalYFDPSap0TPqPwBIopkp9PB6crQOoH2IvZObesh1n90CFnd3RTTAN-C9KhEywOtLTuInEB8_Putpt7ZsVjaEWBH/s400/escanear0135.jpg" width="275" /></a></div>
<br />
<br />
<br />
<div style="text-align: center;">
De vegades el cel està només a setanta kilòmetres de ta casa</div>
rosanahttp://www.blogger.com/profile/14900797655553478981noreply@blogger.com18tag:blogger.com,1999:blog-8957532383982685797.post-44553949659979133252013-03-18T10:23:00.002+01:002013-03-18T10:24:21.299+01:00CRÒNIQUES DE LA CIUTAT BLANCA<div align="center" class="MsoNormal" style="text-align: center;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial; mso-ansi-language: ES;">Paola obre els ulls astorada. No sap on és. Mira al seu
voltant i cap quadre a les parets, cap record ni fotografia. Està en una
habitació on predomina el blanc a les parets, als llits (llençols blancs,
mantes blanques) i al sòl. Un número dalt la porta, 363, i gent que parla
baixet al seu costat. Sent remor de paraules encadenades que se despengen com
gotes d’aigua de boques primes i atemorides. Escolta entre xiuxiueigs “s’ha
mort ahir” i també “el llit del costat”. Parla la filla de la veïna. Paula vol moure’s però no pot i es
pregunta si serà ella la morta. Però no pot ser, la mort té un color negre i
allí tot és blanc. Obre més els ulls, és l’única part del cos que pot menejar.
I ara veu llavis que parlen espaiet, que no sap quin secret amaguen, i ulls que ploren interrogants “quant durarà
doctor?”. La veïna està en les últimes. <o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial; mso-ansi-language: ES;">Un àngel s’arrima (veu blanca, bata blanca) i li parla a
l’orella: “Paula anem a canviar-te
d’habitació”. Té la veu dolça, el rostre amable, camina decidit. Les mans
arrosseguen el llit. El corredor és ample i llarg, el carrer major de la ciutat
blanca. Travessen sales, vestíbuls, màquines de cafè, gent que camina espaiet,
a soles i en parelles. Altres asseguts esperen. Passes, bates, carros, plantes.
Arriben i es detenen per fer la maniobra d’entrada. A la porta un altre número:
395. La veïna es queixa mentre l’àngel somriu: “tornaré”, li diu moll a Paula. La seua veu sembla més greu,
més opaca, més densa. Deixa punts suspensius quan se’n va.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial; mso-ansi-language: ES;">Un home molt arreglat entra. Darrere la cortina que
separa els llits, Paula entreveu cóm es
treu una sotana d’una maleta i resa un rosari de paraules que surten de la boca
con les boles d’un mag. Després se’n va vestit de negre. La mort és negra. Una
infermera diu “està molt maleta”, no sap de qui parlen si de la veïna o d’ella.
La mort és un secret. <o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial; mso-ansi-language: ES;">Al llindar de la porta apareix l’àngel. </span><span lang="EN-GB" style="font-family: Arial; mso-ansi-language: EN-GB;">Paula parla, “cóm
estic?”, ja pot moure mans i peus. </span><span style="font-family: Arial; mso-ansi-language: ES;">S’incorpora. L’àngel diu “ja estàs bé, un desmai, no és
res”. I afegeix “t’ajudaré a vestir-te”. Les paraules s’escampen, toquen
l’orella i li fan sigolletes. Un alè elèctric li enerva els pits altre temps
flonjos i li revifa el cos, tibant. Ell li ajuda a posar-se la brusa, la
faldilla. Paula veu unes lletres taronja a la butxaca de la bata blanca. “Ja
està, se n’anem”. L’acompanya al carrer. Cel blau, sol brillant. Quan surt veu
les lletres brodades de la butxaca blanca “Xavier Devill”. La temptació té
color taronja. <o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial; mso-ansi-language: ES;">La vida, de nou, refulgeix.<o:p></o:p></span></div>
rosanahttp://www.blogger.com/profile/14900797655553478981noreply@blogger.com16tag:blogger.com,1999:blog-8957532383982685797.post-48548623726683897812013-02-24T19:54:00.001+01:002013-02-24T19:54:57.186+01:00BERTA I TOTS ELS MALS<br />
<div align="center" class="MsoNormal" style="text-align: center;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
Berta porta dreta des de fa set anys i ningú pot parar-la. Quan és hora
d’anar a dormir cau en qualsevol racó de la casa sense ser-ne conscient. Açò li
afecta al seu treball i ha restringit
notablement la seua vida social: no pot mantindre cap reunió formal, totes són
pujant les escales o al llindar de la
porta, i quedar en els amics a prendre una cervesa o xerrar una estona, és
també missió impossible, ja que el seu moviment continu l’impedeix mirar als
ulls i mentre camina, les paraules mai estan quetes. I tampoc els pensaments.<o:p></o:p></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
Ja ha anat a tots els metges coneguts, de totes les branques i tots els
colors. En la sala d’espera fa gargots al sòl perquè no para. El cas és que
després d’anàlisis, entrevistes i plaques, el resultat és zero. Conclussió: no
té cap mal, o té tots els mals que no es veuen. Així que ha aprés a conviure
amb aquest etern passeig. Ara ha caigut al sofà de la saleta, cosa estranya
perquè encara no és hora de dormir. Les cames comencen a unflar-se-li i després
els braços. Potser reté alguna cosa. El seu cos és una caricatura d’ella
mateixa, sembla un ninot Michelin. Està
a punt d’explotar, per això s’asseu al sofà, perquè ja no pot caminar més. Nota
els seus ulls humits a punt d’esclatar. Un riu salat li esbara per les galtes i
li xopa la samarreta que s’ha posat avui
i que s’ha estirat per fer-se d’un tamany enorme a mesura que ella creixia. El
seu plor és tan gran que ix també dels dits de les mans i dels peus, és tan
gran que no cap als ulls. Berta no para de plorar, mentre el menjador està
amarat d’aigua. Diries que hi un diluvi dins sa casa. Plora pels seus pares que
ja no hi són, pels seus fills que no ha tingut, pels amics que estan lluny.
Plora per tot el que ha perdut en aquests set anys recorrent camins ja coneguts. I només quan
acaba de plorar pot seure’s i assossegar-se.<o:p></o:p></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
Ara només prega per a que el descans no dure set anys més. <o:p></o:p></div>
rosanahttp://www.blogger.com/profile/14900797655553478981noreply@blogger.com10tag:blogger.com,1999:blog-8957532383982685797.post-35086962078463094502013-01-27T21:40:00.004+01:002013-01-27T21:56:28.233+01:00ABSÈNCIA<div align="center" class="MsoNormal" style="text-align: center;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-left: 36.0pt; mso-list: l0 level1 lfo1; tab-stops: list 36.0pt; text-align: justify; text-indent: -18.0pt;">
<!--[if !supportLists]-->-<span style="font-size: 7pt;"> </span><!--[endif]-->Què em passa
doctor?<o:p></o:p></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-left: 36.0pt; mso-list: l0 level1 lfo1; tab-stops: list 36.0pt; text-align: justify; text-indent: -18.0pt;">
<!--[if !supportLists]-->-<span style="font-size: 7pt;"> </span>Que vosté té
una vida molt avorrida. I està absent de la seua vida. Té absència.<o:p></o:p></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-left: 18.0pt; text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-left: 18.0pt; text-align: justify;">
El diagnòstic del metge em va deixar fora de joc.
Esperava que li receptés unes pastilles o que li fera una valoració de llibre:
transtorn obssessiu, depressió, mania. Un camí per recórrer amb garanties. Però
enlloc d’això es va atrevir a dir-li a la meua dona que tenia una vida molt
avorrida. Tant com per a fugir. Tant com per a abstindre’s de participar-hi. I
això, d’alguna manera, m’afectava a mi. Formaria jo part d’eixe manyoc de
presències sense sentit en la vida d’ella? Hauria de moure alguna cosa d’eixes
xicotetes rutines compartides que tant ens havia costat teixir al llarg d’aquests
quaranta vuit anys de convivència i tant
bé ens anaven? Vaig sentir, per primera vegada, en aquests vuit mesos d’anar al
metge, que la seua malaltia, m’implicava. Em vaig sacsejar. Com un còmplice
d’un assassinat. Un desassossec em va recórrer
l’esquena i vaig tremolar.<o:p></o:p></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-left: 18.0pt; text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-left: 18.0pt; text-align: justify;">
A la meua dona el comentari del metge li va passar
sense pena ni glòria, ja què, com ben bé
havia dit ell, estava absent també del que li deia. Però jo, inquiet, de camí cap a casa, vaig començar a repassar
cadascuna de les xicotetes coses que omplien el dia a dia de la vida de la meua dona. I de la meua. Ella
es llevava ben de matí per preparar-me el desdejuni. Ho havia fet sempre des de
que les nenes eren menudes Ara, quan fa
més de tres anys que va volar l’últim pollet del niu, seguia fent-lo
disciplinada. Ningú com ella sabia calfar la llet al seu punt i posar les
cullerades justes de sucre i cafè a la tassa. Ningú com ella replegava els
estris del desdejuni i escurava per tenir la cuina enllestida abans de fer els
llits. Ningú posava el cobertor amb la caiguda exacta a cada costat, sense fer cap
ruga al llençol, tot ben polit. Anys i anys d’entrenament per tindre la casa de
revista per a les visites que es presentaren en qualsevol moment. Jo valore molt l’ordre i
la previsió. <o:p></o:p></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-left: 18.0pt; text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-left: 18.0pt; text-align: justify;">
Ningú amb tant de detall que comprava cada dia una
barra de pà menuda al forn de Sigró un poquet més lluny de nostra casa, perquè
al de l’Amat els panets són més grans i sempre sobra una punteta (no m’agrada
que sobre ni que falte res). Ningú feia el
dinar com ella (tinc un menu que li vaig confeccionar per a cada dia amb
els ingredients calculats per a dos, no m’agraden les sorpreses). <o:p></o:p></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-left: 18.0pt; text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-left: 18.0pt; text-align: justify;">
I tot això ho pensava jo a soles mentre passejavem cap a casa, i la
meua dona, els ulls més enllà del carrer, més enllà dels semàfors, més enllà de
les veïnes que vam trobar i saludar, estava en alguna vida desconeguda per mi.
Quan tornava a ella i la mirava, una altra tremolor em recorria l’esquena.
Alguna cosa incontrolada passava, que no es podia solucionar amb pastilles.<o:p></o:p></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-left: 18.0pt; text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-left: 18.0pt; text-align: justify;">
La clau en la porta i vam obrir casa. Vaig engegar
l’ordinador per veure el correu. Una foto de Carla, la nena de la major, la que
viu a Barcelona, que va néixer fa sis
dies . La meua dona de camí cap a la cuina es va assomar al meu despatx i va
mirar de gaidó l’ordinador: la foto era tan gran que omplia tota la pantalla.
De sobte va entrar, la va mirar de front i va somriure “quina xiqueta més
bonica!”. Semblava que havia tornat d’una dimensió desconeguda. Resolta, es va
girar cap a mi i em va dir “avui no podré fer el dinar que haig d’anar a treure
un bitllet per conéixer la meua néta”.
Malgrat els meus precs per a que ho planificarem tot per a més endavant (ja he
dit que no m’agraden les sorpreses) no em va fer cas. Se’n va anar sense
atendre a raons. Les cames encara no em
toquen en terra, i la tremolor no m’he desfet d’ella. Així que vaig tindre que
buscar una opinió professional. <o:p></o:p></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-left: 18.0pt; text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-left: 18.0pt; text-align: justify;">
El metge em va dir que tenia un poc d’ansietat i
segurament una vida molt avorrida, que em recomanava treure’m un bitllet per a
anar a Barcelona. “El que siga abans de patir d’absència” vaig pensar. Així que
pensat i fet. <o:p></o:p></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
Després de pujar al vagó, vaig tirar
per la finestreta del tren el menú setmanal trencat en xicotets trocets que
volaven més enllà dels marges de la via.
Semblava el confeti que llancen les noies des de les carrosses el dia de la
cavalcada de les festes. O els granets d’arròs del dia de la nostra boda. <o:p></o:p></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
Quan es va posar el tren en marxa,
vaig caure en què no havia avisat ningú de la meua arribada. Seria unasorpresa. Esperava, amb força, que a la meua família li agradaren les sorpreses
més que a mi. Vaig riure amb ganes de la
meua pensada, el cap enfocat a la pantalla de la televisió que tenia al davant.
Tenia ganes de conéixer a Carla, què bonica era! <br />
<o:p></o:p></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
Incomprensiblement quan va començar el traquetreig, la tremolor havia desaparegut. <o:p></o:p></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-left: 18.0pt; text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-left: 18.0pt; text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-left: 18.0pt; text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
rosanahttp://www.blogger.com/profile/14900797655553478981noreply@blogger.com18tag:blogger.com,1999:blog-8957532383982685797.post-86902804513454232752013-01-13T20:03:00.003+01:002013-01-13T20:03:13.845+01:00ENTRETELES<br />
<br />
<div align="center" class="MsoNormal" style="text-align: center;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
La balladora amaga entre bions
i faldes un món de sentiments i lluites.
Quan està asseguda brodant l’eixaguar tot s’aqueta; ara una floreta i després
una enramada. Fila que te fila i què bonico queda. Tota ella és dolçor i pau. Però
passa un pardalet i es distreu de la labor.
Aleshores es torna somiadora, creua les cames i
mostra les puntilles de les sinagües. Absent, desvia la vista de la feina i mira cap al cel,
i vola cap al dia en què es conegueren on uns ulls li van al darrere mentre ella
balla. Aleshores, embadalida i fluixa, el bastidor li cau i torna de sobte al treball. Una altra
puntada i es punxa el dit en l’agulla: una goteta de sang li embruta el llençol
que embasta. Mentre xupla el dit pensa en el seu amat el dia que li va dir que
no estava per ella, que era massa espavilada per ell, massa oberta, massa de
tot. Van deixar de festejar. La sang no li para, aquesta agulla sembla un
punyal al cor, que fa mal. Mentre, una música de festa major li crema l’orella, però ella no pot deixar de
cosir, ho ha de tindre tot amanit per a un futur pretendent, que sa mare ja li
ho ha dit que si no ho acaba se li passarà l’arròs sense trobar marit. Les
seues cames volen fugir, ballar i despentinar-se. Però el fil no és un fil, és
una corda que la nuga a la labor, que l’uneix a la cadira, que la subjeta a
casa, una corretja que no la deixa moure. La música la crida com un cant de
sirenes. Es incapaç de concentrar-se en la feina. Amb aquest ritme mai es
casarà. Furga en el costurero per canviar de fil, remena en la capsa i tot són
budells calents com serps que la volen mossegar. En un instant fugaç agafa les tisores i talla el
fil del cosit. Encesa de ràbia envia el costurero a fer la mà, mentre s’alça i
es recompon les faldes i els bions.
Baixa la costera i cada vegada la música és més forta, corre cap avall, es
troba més lliure. A fer la mà el costurero i a fer la mà el casori. Ella és
balladora i la música l’empeny. Doblega el carrer i arriba a la plaça. Alça una
cama i treu la ràbia que estava amagada sota les sinagües, pega un bot i es
desplega la por, dona la volteta i és tota alegria, salta cap enrere i el monyo
es despentina. El seu ball és provocador perquè res busca. Uns ulls no la
deixen però ella no ho sap. <o:p></o:p></div>
rosanahttp://www.blogger.com/profile/14900797655553478981noreply@blogger.com22tag:blogger.com,1999:blog-8957532383982685797.post-24893615006102837262012-12-27T15:48:00.000+01:002012-12-27T15:48:42.023+01:00AGUEDA<br />
<br />
<div align="center" class="MsoNormal" style="text-align: center;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
El Palau era gran i gelat. Era tan gran i feia tan de fred, que d’una sala a una altra podies anar
patinant com en una pista de gel. Els descendents d’Àgueda, la princesa, que
havien anat a menys, volien obrir-lo al
públic per any nou, i volien alhora desprendre’s de tots els draps i tota la
quincalla que no valie, segons ells, per a res. Així que la néta d’Àgueda, que
li deien Àgueda també, i uns quants amics, es van juntar per convertir els
vestits en draps: agafaven les tisores i esgallaven un troç de tela i ara un
altre. Tot per a draps. L’oncle, que era molt polit, no volia tindre trastos per a quan obrira el
Palau a les visites. Així que Àgueda es va entregar amb fervor a aquest estira i esgalla de les teles que
queien en la cistella dels draps per netejar. De sobte, va trobar un vestit
molt elegant que de cap manera volie enviar-lo a un destí drapaire. El vestit
la va enlluernar tant que el va salvar de la follia trencadissa. Se’n va anar
discretament a la sala de ball i se’l va emprovar. Les llums de la sala es van
encendre i la música del passat va sonar. L’esperit de la seua àvia la va
posseir mentre ballava i ballava i rodava pel saló. Va pensar que aquesta seria
la major atracció de les visites: poder-se emprovar el vestit de la seua àvia i
convertir-se, alguna dona somiadora, en princesa per un ball. Res millor per
fugir dels maldecaps quotidians.<o:p></o:p></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
El Palau tindria aleshores tot el que havia de tindre: fantasmes, vestits
d’època i joves que volen ser princeses. Acabarien els preparatius per Nadal i
per any nou a obrir.<o:p></o:p></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
L’esperit comercial d’Àgueda li va disparar enseguida la vena negocianta:
caldria fer la promoció per a aquestes dates: “Regala per Reis una entrada a
una dimensió desconeguda, on podràs ser princesa per un ball”. Es va mirar als
espills de la sala, on centenars d’Àguedes, com reflexos d’un caleidoscopi
gegant, li retornaven una imatge riallera, “puja al cel i baixa Àgueda”, es
deia, mentre una carcallada ressonava per la sala i per tot el Palau també.
Sens dubte l’esperit de la seua àvia també s’estaria morint de riure.<o:p></o:p></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
rosanahttp://www.blogger.com/profile/14900797655553478981noreply@blogger.com15tag:blogger.com,1999:blog-8957532383982685797.post-26867332389131473672012-12-16T11:49:00.000+01:002012-12-16T11:49:50.948+01:00ACOLORATS<br />
<div align="center" class="MsoNormal" style="text-align: center;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
Adela era com un llibre obert, la veies vindre de lluny. Segons el seu estat d’ànim, se li tenyia el pèl de colors. Així quan
estava trista apareixia amb un blau grisenc, com una velleta canosa, quan
estava contenta el pèl era el verd viu dels tarongers després d’una rentada de
pluja, i quan tenia classe de
literatura, eixia amb el cabell rosa fucsia. Pau li donava classes particulars de literatura i
li recitava poesies dolcetes a l’orella. Açò la tenia encesa tot el dia, tant
que per la nit a casa ja no podia aguantar més el mal de panxa de la passió retesa. Aleshores
la roba li cremava, se la treia de sobre amb un estiró i quan tirava cap a la dutxa i es mirava a
l’espill, el seu baix ventre era una
provocació d’un color intens. Xavier, el seu amant, estava encantat amb aquella
nòvia que semblava eixir del decorat
d’un teatre de revista. Eixe polsim un poc excèntric d’ella, el posava tant
inflamat que els seus dits feien corbes en el cos estés d’Adela. El fucsia,
aleshores, no podia ser més intens. <o:p></o:p></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
Després d’estimar-se com a descosits, el seu cabell escampat en el coixí
tornava a ser d’un rosa pàl.lid, com les floretes del llençol on dormien. <o:p></o:p></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
Fins que tornava a ser dilluns. <o:p></o:p></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
rosanahttp://www.blogger.com/profile/14900797655553478981noreply@blogger.com16tag:blogger.com,1999:blog-8957532383982685797.post-71857590704394988602012-12-09T20:50:00.000+01:002012-12-09T20:50:36.424+01:00DIME ON ETS<br />
<br />
<div align="center" class="MsoNormal" style="text-align: center;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
És dimarts. Dimecres acaba el termini per a entregar l’article i ací estic
amb el llençol en blanc. Clic, clic, clic. Quatre frases en la inmensitat de la
pàgina com quatre gotes a la terra que no fa saó. Deixo el teclat i penso. I
penso tant que la pantalla abandona la fulla del document on escric i apareix
el salvapantalles de l’espai sideral. Arrimo el dit a l’univers i escric com en
una pissarra màgica “Dime on ets”, i una nena o una inconscient, espera la
resposta de les estrelles. Però avui l’univers calla. Així que me’n vaig al
Google maps i poso el teu nom per trobar ta casa, i tampoc. I ara poso la
darrera adreça teua, la de fa tants anys. Encara hi és el carrer. Especulo amb
la possibilitat de que visques al mateix lloc, cosa improbable, però com que me
fa mandra escriure, fantasejo amb la idea d’enviar-te una carta, com les
d’adés, escrita a mà, pura artesania, que viatge lentament amb les saques de
correus. I em dic que aquests temps d’ara s’han estalviat la paciència i quànta
falta ens fa. Segueixo el fil de la meua imaginació i agafo paper i boli per a
escriure. Mentre, la veïna ha posat a tota castanya la cançò de <i>Boig per Tu </i>de Sau que <i> </i>se’m
cola per les parets de paper. I jo obro les fulles de la finestra del pati de
llum, que sé que ella té les seues obertes,
per fer entrar el bull del concert dins ma casa. Ara sí, escric. Apareix
la mar i l’arena, uns ulls que miren des de lluny, un dit que busca per camins humits, una boca que
troba, unes mans que escriuen, un cor que espera, un telèfon que escolta però
no vol, un amor que s’escapa, una nit que s’acaba, Torno al teclat i clic,
clic, clic, volco el meu cor en el Word, i al final, dos <i>clics</i>, com els dos coets d’una traca que ja ha acabat. Reposa el
relat una estona com un conte amarat de pluja. La pluja que a la terra fa saó. I <i>enviar</i>.
Mentre el mail viatja cap a l’editor de la revista, torno a fantasejar. Si
llegeixes l’article pensaràs que parlo de tu. I potser eres tu qui em trobes a mi. Dime on ets.
Buscarem un lloc on vibrem en la mateixa longitud d’ona. Segur que el trobem
dins l’espai sideral. O potser sigues tu el que m’hages de dir on sóc jo.
Esperaré. Santa paciència infinita. <o:p></o:p></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
El concert s’ha acabat. Sant Google em busca la cançò que acabo d’escoltar
i allargo la vibració. <o:p></o:p></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
Quan acabo, trec el cap per la finestra i miro cap a dalt. Al forat negre
del cel brillen quatre estrelles. Tanco els batents perquè fa un poquet de
fred. I apago l’ordinador que per hui ja està bé.<o:p></o:p></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
rosanahttp://www.blogger.com/profile/14900797655553478981noreply@blogger.com8