OBRINT LA FINESTRA

M'agrada assomar-me a la finestra i veure que hi ha més enllà. Normalment després me retiro a l'habitació i continuo amb el que estava fent. Avui m'han pegat una espenteta i he decidit travessar la finestra.

sábado, 10 de diciembre de 2011

TAN QUAN TABULA RASSA


Per a aquella xiqueta els dies passaven sense avançar. Tot el que havia aprés durant el dia, ho havia de tornar a aprendre de matí. No sabia per quin estrany motiu, per les nits s’esborraven tots els seues aprenentatges. Preocupada, va deixar de dormir per a retindre les seues ensenyances, pero ni així. Tot el que sabia de dia, s’escapava de nit per un forat de la memòria. Insistita en trobar el badall pel que s’esmunyia tot, com una serp que corcava els pensaments. Però quan més buscava menys trobaba. La recerca començava a ser desesperada. Fins que un dia va trobar el motiu de la seua pèrdua. Passava massa hores davant la tele i ere aquest aparell el que xuclava tots els seus coneixements. El dia que la xiqueta va prémer el botó de la tele per apagar-la, va començar a retindre tot el que sabia, va tornar a dormir per la nit i començà a omplir el got de la seua memòria. I com un nadó, s’inicià en les seues primeres passes i des d’aleshores tornà a saborejar la vida de nou.

domingo, 4 de diciembre de 2011

IL.LUMINANT SENDES

Li agradava saborejar la vida i la llum del dia, però va haver un moment que es va oblidar de viure i, ves per on, tot es va enfosquir i desitjava la nit per a dormir i descansar amb l’esperança que al dia següent tot canviaria.

Mariola confiava massa en la bona sort i no sabia que la bona sort comptava amb ella només si ella la convocava. No era bo esperar, era millor fer. Fer, caminar cap a la llum i no esperar que clarejara. I mentre es desentenebria, per la nit somiava paisatges meravellosos i vides estupendes. Somiava trobar camins que pel dia no veia. Camins plens de sol i de flors i llunes. Somiava en veure els camins i que ningú li’ls assenyalara. Un dia va tancar els ulls i veia els camins sense necessitat de somiar de nit. Eixe dia començà a caminar com una nena menuda i les sendes apareixien sota els seus peus. Havie convocat la llum de tant d’imaginar-la.

jueves, 24 de noviembre de 2011

MARIPOSA EN APUROS

Y subió, subió, subió.

Y bajó, bajó, bajó.

Voló.

Se encerró dentro del capullo

Hecho con su propia saliva

Hasta que amainara el temporal.

Y soñó, soñó, soñó, que hacía sol

Pero no esperó a verlo brillar.

Y salió, salió, salió.

Y la lluvia le limpió las alas.

El viento las secó.

Y voló, voló, voló.

Bajo, pero voló.

domingo, 13 de noviembre de 2011

SOPA DE LLETRES


Detrás del cristall podia veure lletres cóm relliscaven lentamente pel vidre. Les lletres eren d’aigua i es desfeien amb la mirada. Aroa encara va recuperar una que no estava mullada i se la va guardar a la butxaca. Era un costum que tenia de menudeta: sempre li agradaba portar alguna lletra a la butxaca al costat d’un caramel o una juanola.De fet podia passar sense caramels però no sense lletres. Aquesta era tan elàstica que podia ser de plastilina i de vegades ere la a, la b o la zeta, segons la forma que li vullgueres donar. Si la treballaves bé i feies un xurro llarg i prim, podies fer una paraula. Des d’ella va començar a escriure tots els noms que feie temps havia oblidat. La primera paraula que va construir és ESCRIURE., que era paraula i desig alhora. La propera vegada allargaria un poquet més la paraula per poder construir una frase bonica que regalaria a algun amic. I es que les paraules s’escriuen per convertir-se en regals i donar-li a la vida més alegria.

domingo, 16 de octubre de 2011

ESTELA

De tantes voltes que va pegar, de tant d’enroscar el rínxol, cada vegada estava més enganxada a un fillet prim i viscòs que l’envoltava com un capoll d’un cuc de seda. No trobava pau a fora d’ella i dins tampoc. Respirava un poquet i tornava a girar la madeixa i cada vegada ho feia més ràpid com la màquina de filar de la bruixa roïna. Semblava estar embolicada en coto-en-pèl dolç de la fira i no gosava desfer-se d’ell.

Quí puguera canviar el sentit, anar darrere dels propis passos, desfer l’embolic, eixir-se de l’enroll i tornar a respirar tranquil.la, caminar per la mar nua i sencera, fora de sí i alhora més dins d’ella que mai. I de tant que va pensar en desenrotllar-se al final ho va aconseguir més espaiet del que haguera desitjat, plerò a força de voluntat va poder. La podeu veure els dies clars caminant per la vora de la mar, o fent-se fotos en la senda d’una muntanya. Perquè els embolics volen aire i aigua per desfer-se, travessar el cos i fugir de casa, alimentar-se de sol i sal marina, seguir l’estela de l’aigua i mullar-se sencera.

domingo, 9 de octubre de 2011

ANASTÀSIA


Anastàsia era pur foc. Tenia un cos lupa i agafava tanta energia del sol que podia arribar a cremar-se. Altres vegades, el que atreia era la foscor, un forat negre que li colpejava l’estòmac i la gola. Un cos lupa és un cos pegalòs on s’enganxen les males vibracions dies i dies. Mentre atreia el sol era feliç, però quan venia allò dolent no podia resistir-ho i s’amagava sota el llit. Però ni així conseguia fugir. De tots és sabut que les penes travessen la cuirasa dels llits. Un cos lupa no era una bona cosa; els moments de llum no compensaven els de foscor. Li van donar un poc d’anestèsia per a enganxar només les penes i alegries de cada dia. Així va ser com es va lliberar prou del que atreia del seu passat. I poc a poc se n’anava convertint en un cos-aigua, on travessave allò bó i roïn, romania uns instants i s’enfonsava o se quedava a la superfície. Segons decidir-ha. Un cos aigua et permet decidir. Si feia solet el cos-aigua es calfava durant un temps per fer front a les èpoques dolentes. Decididament, un cos aigua és sempre millor que un cos lupa. Se’l quedaria una temporadeta

martes, 4 de octubre de 2011

Aquest diumenge vam celebrar l'aniversari del meu fill . La meua germana va fer un pastís i jo vaig escriure aquesta poesia inspirada amb ell

LUCAS

Lucas era un bon xic

Que li agradava somiar

Cada dia quan tornava

De l’institut d’estudiar

Feia promte tots els deures

Per a poder entrenar

I mentre feia flexions

Pensava en Pau Gasol

Quan corrria, amb Michel Jordan

I quan feia abdominals

Ricky Rubio estava al cap

Tornava cansat a casa

Per haver-se esforçat

Però feliç de poder

Fer el que més li agrada

I és que si estàs concentrat

Encara pot sobrar temps

Per poder-lo aprofitar

A basket o dibuixar

Els seus ídols estimats

Podreu veure el pastís pròximament en http://dolc-i-mes.blogspot.com/

sábado, 24 de septiembre de 2011

LETRAS TITUBEANTES

La prima Mariola vacilaba al escribir, no porque le faltaba fantasía o historias que contar, sino porque las letras se le rebelaban y cada vez aparecían escritas de una manera. Así la “erre”, en ocasiones, la hacía más pequeña que de costumbre y sonaba como un socavón en medio de la palabra, o un pozo. La “ele” se elevaba tanto que parecía una montaña en medio de una frase. A veces, las separaciones entre las letras eran tan pequeñas que el texto se asemejaba a pueblos unidos por un hilo invisible. Otras, repetía las palabras cuando no tocaba y sonaba como un eco extraño. Escribía para mostrar todo su mundo, y a veces, lo que quedaba era el mundo de otro. Así que se impuso como gimnasia diaria mover la mano y escribir en trazo fuerte para dominar las letras y que el reflejo en la página fuera el decidido por ella. No recuerda si fueron días o semanas, pero al final ahí quedó el mundo de Mariola donde las montañas, los ecos y los socavones estaban donde tenían que estar.

domingo, 18 de septiembre de 2011

MIEDOS


María Angeles tenía la costumbre de romper sus miedos en pedacitos. Así, si un miedo era demasiado grande lo cogía por los extremos y lo iba rompiendo por la mitad , la cuarta parte, la octava y así. Después lo tiraba a la papelera como un confeti de palabras que no se entendían. Así convertía el miedo en rallas o puntos sin ningún significado. Al echarlo hacía bonito y se notaba más ligera. Y así iban pasando los días: las alegrías se las guardaba. A veces eran regalos, como un dibujo o una carta de un amigo, que guardaba en el baúl de su casa o en el escritorio Otras, eran llamadas de teléfono o abrazos que guardaba en su corazón. Un día pescó un miedo tan grande que no lo podía extender, se desplegaba ante sí como el rollo de un mantel infinito de los que venden en la ferretería. Se desplegaba tan ràpido que no podía cogerlo. Un amigo cortó el miedo con unas tijeras gigantes, pero era todavía demasiado grande para desmenuzarlo (o podríamos decir descuartizarlo por su resistencia) en una tarde. Así que María Angeles sigue cortando trocitos. Lleva ya unas cuantas tardes. Cuando tenga terminado el trabajo tendrá confeti para unos meses. Y el miedo, una vez más, quedará conjurado con la ayuda de su amigo que impidió que el rollo la arrollara (valga la redundancia) y el tesón de Maria Angeles que nunca desistió en su empeño de romper y tirar sus miedos a la papelera.

domingo, 11 de septiembre de 2011

URSULA


Ursula dilluns va passar d’escoltar música en la seua vida a escoltar només sorolls, que la majoria de les vegades li molestaven. Al principi no li donava massa importància però sens dubte era el preludi de que alguna cosa lletja anava a passar. Es va convertir en un imà que atreia els sorolls molestos. Ho tenia comprovat. Cada vegada que vivia moments bonics, tenia de fons, un compàs i segons l’estat d’anim més veloç o menys, però sempre de teló de fons notava l’harmonia.

Si el que captava eren sorolls, malament. A més els sorollos se’t posaven dins les foses nassals i els respiraves, en un estrany canvi del que ha de fer cada sentit del cos.

Aquell dia va començar a molestar-li el soroll de l’aire condicionat, després l’ordinador i al final tot va acabar en trons i llamps. Va ser aleshores quan es va espantar. L’únic remei per evitar i tapar el sorolls molestos d’aquest món és escoltant música. O posar-se tapons (a les orelles) Va decidir composar un disc amb les cançons que més li agradaven: las música damunt del soroll desfà les penes i les transforma en aire. I l’aire ja el pots respirar.

martes, 6 de septiembre de 2011

MICRORRELATOS


Marcos se puso muy contento cuando su madre abrió el paquete de correos: era su delfín trotamundos que había desaparecido en el último viaje!

--------

El jarrón se desbordó en verano: caracolas, fósiles y rosas del desierto. Y un puñado de arena que me entregaste mientras me besabas.

-------

Cuando don Antonio después de caminar por la vida descubrió el mar, supo que él era muy pequeño, y que todo dependía del punto de vista.

---------

Perdí algo de mi misma y encontré en mi isla luz para ver, viento para mover y mar para navegar. Desde allí empecé de nuevo la búsqueda.

--------

Cada verano su madre le contaba que estuvo a punto de adoptar una hija china. Anna lloraba en el mar la pérdida para que nadie lo notara.

-------

Aquella noche la luna tomó el firmamento y yo tomé prestados tus ojos para verte mejor.

---------

Las manchas aquel verano no fueron en su rostro sino que llegaron a su matrimonio. Desde entonces sale cuando se pone el sol.








martes, 30 de agosto de 2011

DOLÇ I MÉS

Aquest més d'agost vam celebrar l'aniversari de la meua germana Yolanda. Com sempre, vaig fer un relat que l'acompanyava.

Estela era especialista en travessar portes i obrir-ne on no hi havia cap a la vista. A més, quan algú li costava travessar-ne alguna, ella l’acompanyava amb tota la naturalitat del món i tot arreglat. Des de ben menuda obria portes en caixes de sabates per a que els clicks del germà entraren a sa casa a fer la migdiada, les obria a les parets dibuixant-les i rascant un poc la pintura de color blau en el ditet, molt menudetes, per passar desapercebudes als ulls dels pares. Imaginava que anava a un altre lloc, i tornava, per a sopar o fer els deures.

Ningú veia res dolent amb aquest do de la xiqueta ja que era molt bona en raonament lògic, matemàtiques i química, matéries fonamentals per a buscar-se la vida de fadrina. Ja de major, va trobar un treball de seguida. Quan se’n va anar de la feina, va connectar de nou en les habil.litats que tenia de menudeta que mai havia oblidat del tot, però la falta de pràctica va fer que enlloc d’obrir una porta va començar obrint una finestra on compartia tot tipus d’idees culinàries, des d’aperitius de disseny i sabor únic fins a pastissos de totes les formes i colors. Li va ajudar molt la seua formació i curiositat química per a combinar ingredients i provar nous sabors. Un dia Estela va somiar en obrir una porta a aquesta nova activitat que li feia tan de goig, i en el somni apareixia que necessitava un davantal i una tarjeta molt especial per poder-lo fer. Ja desperta, Estela es va dedicar a buscar davantals per tot arreu, però cap era de la categoria que ella necessitava. Tampoc va tobar una tarjeta que li agradara, malgrat haver recorregut totes les tendes de disseny de la ciutat dels Castells i buscar-la en internet i tot. Seguia mantenint la finestra però li faltava la porta. Fins que el dia del seu aniversari li van regalar la clau obrir aquesta nova porta i des d’aleshores va gaudir més gent del dolç i més d’Estela.

I és que els pastissos d’Estela fan gust a toronja i xocolota i a més i més sabors. Però tots tenen un ingredient comú: la generositat que s’encomana quan en tastes un trocet.

Podeu veure el pastís en http://dolc-i-mes.blogspot.com/


martes, 9 de agosto de 2011

LA CADIRA DE LA CREATIVITAT


Hola amics i amigues. Fa temps vaig composar un relat que es deia LA HEERENCIA que tinc penjat a aquest blog. Parlava d'una cadira un poc especial: LA CADIRA DE LA CREATIVITAT, que apareixia i desapareixia en diferents moments de la vida de l'autora. Qui m'anava a dir que la cadira la trobaria, tal i com la va pensar la meua imaginació, en un viatge recent que he fet pel nord Amb aquesta foto faré un xicotet paréntesi ja que me'n vaig al poble a gaudir unes setmanetes del silenci. Salut i bon estiu.

sábado, 6 de agosto de 2011

EMMANUEL

Ja ha passat més d’un mes des de la darrera frase escrita. Pitjor seria que passés un mes de la darrera frase pensada, i precisament això, per ser exactes, és el que li va succeir. Deixar d’escriure un mes o dos, o un any, no li importava. El més greu era deixar de pensar. Emmanuel va arribar a eixa conclusió un vint-i –cinc de juliol, festa major al seu poble , el dia de Sant Jaume. Ell comptava el temps no per dies o setmanes com tots. Ho comptava de sant en sant. Vicis i costums que havia aprés des de ben menudet d’allà d’on venia i que no se li havíen oblidat. Així que des de la mare de Déu del Carme fins a San Jaume no havia escrit ni mitja paraula. Ni escrit ni pensat. Només tenia temps de dir alguna cosa per la mare de deu dels Angels.. que era la seua darrera oportunitat. Però no podia dir-li-ho al seu editor que estava esperant en candeleta l’article a la semana vinent.. Per sort la revista era bimensual i el tema lliure, el que li permetia escriure quan li rondinava una idea al cap fora començament o final de temporada amb la condició que estiguera llest una setmana abans de la publicació. Sempre alguna cosa surtia, parlar del polític de torn que feia barabassades en nom dels ciutadans, o de la vergonya de malgastar aigua i recursos d’aquest món que és de tots i el dominen uns quants, o de la darrera pel.lícula que havia vist al cinema amb molt de sexe i poca trama, o a l’inrevés, històries amb excés de romanticisme passat de moda i ni un pèl d’apretons i ganes de cuixa i pit… Sempre presentava alguna cosa fins aquesta vegada que no hi havia res per mostrar. Emmanuel va entrar en un cercle viciòs on no escrivia perquè no tenia res a dir, i no deia res perquè no escrivia. Els metges fa un mes li van dir que el seu cap va patir un curtcircuit, “com un ordenador que s’estavella i cal reiniciar-lo una altra vegada”. Els metges en saben moltes de metàfores perquè hi ha massa malalties inexplicables per als incauts com Emmanuel. I ací estava, teclejant davant l’ordinador sense res a dir, les aixelles suades i els dits fent faltes d’ortografia, que fins i tot s’obliden les normes ortogràfiques i tot, si ho vas deixant. A Emanuel li agradaria trobar una idea que pujara l’article cap amunt, sentir la sensació de voler dir alguna cosa encara que alhora de pretar les tecles no encara sabia quina. Però la sensació no arribava. Potser el que tiraba en falta era la sensació d’esclafir en un paper eixa necessitat d’expressar-se. Seria que li afectava el calor, potser, o que l’ordinador del seu cap encara estava “reiniciant-se” i calia tenir paciència. I encara que no havia dit molt, va cumplir amb l’encàrrec de fer quaranta frases per entregar-les a l’editor. Unes frases sense títol, perquè només faltava que posara “ESCRIURE PER NO DIR NI PRUNA” que és el que més li encaixava amb el relat, També podria contar la història de per què li deien Emmanuel, del somni que va tenir la seua mare abans de nàixer, però això ho deixaria per a un altre dia, que avui ja tenia la feina feta.

miércoles, 27 de julio de 2011

UNA CREU A LES SABATES

Aquell dia feia vent, un vent que ho barrejava tot. Llavors, mobles, flors, bruixes blanques, números i lletres, estaven fora de context. Tot volava i es movia. Les cases, un poc destartalades, tenien el teulat a l’esquena i les finestres als peus. Els asteriscos eren molt cobdiciats, hi havia qui volia atrapar-los amb caçapapallones. Eixes estrelletes eren en realitat bruixes blanques enfosquides per la carbonissa suspesa en l’aire. Però això és una altra història.

Un asterisc va redolar del cap als muscles del caminant i es va quedar al final enganxat a les sabates. De prop era més bé una creu roja menuda, encara que de lluny semblava una estrelleta. El caminant portava unes esportives blaves que es van fer d’un roig intens quan es va posar l’estrella. L’home va seguir caminant content i va veure uns altres de camins, com capil.lars que travessaven la terra que xafava. Aleshores, va saber que de vegades esta bé que que les finestres de les cases estiguen als peus. Va mirar de nou les esportives. Eren unes sabates molt cómodes, que a més l’impulsaven cap avant. I el regal li va agradar.

miércoles, 29 de junio de 2011

L’HORTET DE L’ABUELO


L'altre diumenge vam celebrar l'aniversari del meu pare i, entre tots, vam composar un regal. Com sempre, la meua germana Yolanda un pastís, les pilotes de la tia per a la paella, una gorra per al sol de la meua germana Reies, una postal musical de la meua cosina (la teta Fernanda), i aquesta poesia meua que va llegir el meu fill:



Entretingut està el temps,

Que si plou

O que si escampa.

Entre col i col llentuga

Que fa bona l’amanida.

I les tomatetes, qué?

Mira, estan ben rogetes

Que ara ja han madurat

¡I quina bona olor que fan!

Tens pebreres italianes

D’eixes allargadetes

O roges per a torrar,

Ben precioses, res a veure

Amb les que hi ha a les safates

Que estan al supermercat.

Als melons els costa eixir

Esperarem a l’estiu.

¿Qué farem, tindrem figuetes?

La figuera està reblerta

A l’agost confitadetes.

I és que a l’hortet de l’abuelo

Hi ha de tot

No res hi falte

Per les nits rega les plantes

I de matí es passeja,

¿Qué creixeran per la nit,

Tomates, pésols i faves?

Es veu que ho fan lentament

Poc a poc, sense adonar-te’n

El cas és que mai ho he vist,

Però l’abuelo si ho veu,

Que veu el que està amagat

I per això de matí

Poc a poc passa revista

I treballa un poc la terra

Per tindre bona collita


Pero el millor regal va ser que vam compartir el dia ben a gust tots junts.

Podeu veure el pastís en http://dolc-i-mes.blogspot.com/


jueves, 16 de junio de 2011

DOLÇ I MÉS


Avui, faré un paréntesi a les meues històries per dir-vos que dissabte passat vaig celebrar el meu aniverari amb la meua família i amics. La nit va ser tot un regal. Sabia que la meua germana Yolanda estava preparant un pastís dels que fa ella i, quan me'l va ensenyar, en realitat el que vaig veure, és un conte meu que va prendre cos en forma de dolcet. Ens vam menjar un troç cadascú. Acompanyant-lo, una copeta en la tasca-pub de l'antiga Ovella Negra de Castelló on feia vint anys anavem tots a arreglar el món i estirar la nit. A un pas de la plaça Maria Agustina, on avui es reuneixen les reivindicacions dels indignats. Entre la meua gent hi ha mestres, empresaris, esportistes, teatreros, artistes, historiadors, polítics, informàtics, pastisseres i escriptores aficionades. El millor és que no va faltar ni sobrar res.

* Podeu veure millor el pastís a

http://dolc-i-mes.blogspot.com/


viernes, 3 de junio de 2011

LA VIDRIOLA AQUÀTICA

Com cada tarda, Quique i els seus amics anaven de camí cap al llac per a jugar amb les monedes que els havien donat els seus pares eixe diumenge. Eren una colla un poc estranya, perquè no se les guardaven en la vidriola con feien els altres xiquets del poble per a comprar-se cromos de futbol o gusanitos. Ells preferien portar-les al llac, llançar-les a l’aigua i veure cóm planejaven per damunt l’espill blau. Les monedes eren planes i sobrevolaven l’aigua una bona estona si sabies llançar-les amb la maestria adequada. Així, els més avispats, conseguien fer quatre o cinc botets i arribar a l’altre costat. Però la majoria de les monedes anaven al fons del llac i, per tant, Quique i els seus amics les perdien de vista ràpidament.

Les que arribaven a l’altre costat eren per als nens del poble Paradís. Amb elles els ajudaven a comprar llibres per anar a escola. Els llibres no eren un problema per a Quique i els amics, els tenien tots i els pesaven com un dimoni en la motxilla, que nova de trinca cada curs, era sempre regal d’aniversari o de reis.

Aquest passatemps un poc fóra de tota lògica el guardaven com un secret tots cinc, perquè és ben sabut que ningú hagués entés que es jugaren la paga de la setmana d’eixa manera tan poc profitosa. Per tant, ningú contava res. No fóra que algun mestre, pare o mare benintencionat, considerara que els xiquets no estaven bé del cap i agafaren hora per anar al psicòleg. Tothom sap que els diners no es malgasten. Així que el diumenge per la tarda fingien que anaven al cinema, quan en realitat anaven al llac per veure si eixe dia per fi aconseguien travessar-lo fent les monedes uns pocs botets per a arribar al Paradís. Però la majoria d’elles romanien al fons del llac com un tresor soterrat entre pedres , arena i plantes aquàtiques. El llac era la seua millor vidriola.

Fins que un dia Quique va necessitar els diners per ajudar els pares a passar una mala ratxa. Aquell diumenge van ser testigs d’una cosa fantàstica. Les monedes començaren a pujar fent una flor que surava per damunt de l’aigua. Els nens de Paradís havien estés una xarxa al fons del riu per a que no es pergueren. I tots els d’un costat i de l’altre la pujaren cap amunt. Com si haguessen vist un ovni, els nens quedaren bocabadats i feliços per una estona. Els d’un i l’altre costat. Cal tenir paciència i saber esperar. La natura et retorna allò que li dones. Clar, que has de tirar una maneta. Després, Quique va agafar el que necessitava i la flor es va afonar de nou.

El cap de setmana següent llançaren la vidriola a l’aigua i l’ompliren de desitjos i mapes de tresors ocults. El camí de l’impossible s’obria, com les aigues del mar Mort, per fer un pont entre el desig i la realitat. I començaren a eixir monedes de la vidriola de diferents tamanys i colors i formaren flors grans i menudes per tot el llac, daurades i color plata, com nenúfars metàl.lics d’arrrels aèries. Quan els diners fan flors, es forma un tapis milionari.

I quan van agafar allò que tots necessitaren, les monedes tornaren al fons de l’aigua que es convertire des d’aleshores en la seua vidriola aquàtica, un pou dels desigs molt florit.

Y aquell any, en el Paradís, tots els nens van tenir llibres per a anar a escola.

viernes, 27 de mayo de 2011

UNAS PEQUEÑAS VACACIONES

Gloria cada lunes a las ocho menos cuarto de la tarde preparaba unas pequeñas vacaciones. Iba a patinar por el carril bici que habían construido detrás de su casa donde antes pasaba el tren. Se deslizaba veloz bordeada de calles, césped y algún huerto de naranjos que todavía quedaba en un solar donde no llegaron las casas unifamiliares levantadas en época de bonanza. Su horizonte eran las montañas azules que se vislumbraban al girar la esquina del colegio nuevo del barrio. A veces, el sol se descomponía en trazos anaranjados que teñían el cielo del patio de la masía del tío Miguel.

La masía había resistido el paso del tiempo. Sus casas modestas contrastaban con la riqueza de materiales y de formas de las viviendas vecinas, todas de nueva construcción, de contornos simples y minimalistas.

La masía, sin embargo, era de piedra encalada en blanco, de formas irregulares y materiales nobles pero modestos. Conservaba una buganvilla que trepaba por el lado de la puerta de entrada, subía a la ventana del primer piso y aterrizaba en el último, volcándose sus flores en un fucsia que invadía dulcemente la pequeña terraza, rivalidando en intensidad con el naranja de la puesta de sol. Hubo un tiempo en que alguien se apoderó de los colores vigorosos, y las flores y los cielos deslucían entre los edificios de costes desorbitados. Las plantas debían ser escogidas por un decorador que sabía. Lo previsible y adecuado, reemplazó lo salvaje. Y los colores se fueron apagando.

Iba veloz Gloria hacia la luz de la tarde, y cada lunes a las ocho, se producía el encantamiento: el tiempo retrocedía unos cuantos años. Ella entonces recortaba con su vista la masía de otros tiempos, y aparecían huertos de naranjos, y matas de claveles chinos esparcidos entre los huertos y los regueros, que sustituían lo que hasta ahora eran casas con cocheras en hileras formando calles. Desaparecían también los coches y las piscinas. Y los sonidos de motores y algún pitido.

Cuánto más rápido llegaba, más podía prolongar ese momento. Iba entonces despacio, como una patinadora sobre la pista de hielo, movía sus piernas en un baile suave, descorriendo las cortinas del tiempo y dejando que el sol de la tarde le mostrara el paisaje de otra época. Después daba la vuelta a la masía y volvían a aparecer las casas y el césped. Y otra vez a correr.

Cuando por la noche se miraba al espejo para lavarse los dientes, todavía conservaba la luz brillante de la tarde que se había quedado como un destello de brillo rojizo en su pelo castaño.

Pero un día algo falló.

Gloria, como cada lunes, partió veloz a sus pequeñas vacaciones y encontró un solar donde antes estaba su pasado. Se enteró por unos vecinos que el tío Miguel había muerto y sus nietos lo vendieron todo rápidamente. Un día una excavadora derrocó la masía. Un solar vacío y polvoriento sustituyó lo que antaño eran casas humildes. La buganvilla, sin embargo, se resistía a ser destruida. Permanecía fuerte como el bastión de otros tiempos salvajes y libres. Vieron entonces que dentro de la masía había una fuente de la que brotaba agua entre piedras y hierba.

Ese día no se produjo el encantamiento.

Gloria ganó el concurso provincial de patinadoras, y después el nacional. Estaba orgullosa de sí misma porque había trabajado mucho. Pero por mucho que corría, sabía que no llegaría nunca a las pequeñas vacaciones de los lunes. Para qué correr tanto, se dijo un día.

Cuando volvió a recorrer reposada el camino de la antigua vía de tren, vio una buganvilla que había tomado todo el solar. Un manantial alimentaba el tronco del árbol de color rosa. A los lados, pequeños claveles blancos, se esparcían saltando los márgenes del terreno. Por suerte, hacía años dejaron de construir.

Gloria se sentó bajo el árbol y escribió una historia. Mientras lo hacía una hoja de un fucsia transparente caía lentamente al lado del lápiz. De noche, un reflejo rojo, como una brizna del pasado, se había enganchado en su pelo, bruñido de plata, nutrido esa noche de la luz de la luna.

sábado, 21 de mayo de 2011

LA HERENCIA

Este relato ha estado inspirado tras la lectura del blog Creatividad, ¿quien dijo miedo? de aminuscula.blogspot.com

Yo tenía una silla pequeñita cuando era niña que guardaba en una caja de juguetes. Era tan pequeña que no podía sentarse ni una muñeca. Quizá era la silla de la creatividad y no me di cuenta. El asiento era de plástico con cuadros rojos y blancos trenzados. Me gustaba mucho esa silla, era distinta a los demás juguetes, pero nunca sabía para qué utilizarla. Cuando sacaba los juguetes , siempre me la quedaba mirando sin saber que hacer con ella, la plantaba a un lado del espacio de juegos mientras hacía comiditas con los cacharros de plástico o cambiaba de ropa a las muñecas. De vez en cuando miraba la silla. Qué bonita era. Y sin saber para qué usarla exactamente también ese día, la guardaba de nuevo en la caja de juguetes.

Los juguetes fueron renovándose a medida que iba creciendo, aunque la silla permanecía en la caja. En realidad no tenía una edad concreta, ni era juguete de una época infantil determinada.

Nunca supe cómo llegó hasta mi casa.

Tampoco cómo desapareció.

Pero lo cierto es que un día abrí la caja y ya no estaba la silla. En verdad tampoco estaba ningún juguete. En la caja había libros y trabajos del instituto por hacer. El espacio se hacía pequeño para albergar todo lo necesario para mi futuro. Seguramente alguien había quitado la silla porque no cabía.

Cuando también los libros desaparecieron, en la caja podía ver facturas del banco, copias de la declaración de la renta de los cinco últimos años, y nóminas de los tres últimos trabajos. También la escritura de la casa donde vivía, la hipoteca y los seguros.

Un día, al entrar en la habitación, tropecé con la silla sin darme cuenta. Mis hijos la habían rescatado del sótano y les hizo gracia. Me gustó verla de nuevo en casa, vigilando los espacios de juego de mis hijos. Ellos me la enseñaron como si hubieran encontrado un tesoro y yo les expliqué emocionada que de pequeña siempre jugaba con ella. Me preguntaron entonces para qué servía y no supe qué contestarles exactamente, me salí un poco por la tangente y les respondí “ solo sirve para jugar”, bien-dijeron-“ entonces servirá para lo que podamos imaginar”.

Esa misma tarde empecé como una loca a vaciar los armarios de objetos inservibles: ropa en desuso, bolsos sin sentido, zapatos rotos...y patines de números pequeños que ya no calzaban los pies de mis hijos. En casa faltaba sitio para guardar lo necesario.

Hoy, cuando voy a visitar a alguno de mis hijos, puedo ver una silla, entre facturas del banco y unas pocas acuarelas. Cuando la veo, sonrío para mis adentros, y pienso que hice bien aquel día en renovar armarios y buscar espacio en casa.

Sin duda, entonces, encontré sitio para la mejor herencia.

sábado, 14 de mayo de 2011

FORA DE SISTEMA

En aquell supermercat les etiquetes estaven al darrere de les persones, enganxades del coll com una escapulari de paper que penjave per detràs. O al voltant de la munyica fent una pulsereta de fil amb un penjollet de cartró, que semblava el “tot inclós” d’alguns hotels del Carib. Cadascú tenia un preu, però quan posaven a la cistella iogurts, formatge o oli, les caixeres els cobraven com si tal cosa per a dissimular. Ningú sabia perquè portava l’etiqueta, i per què era obligatori per anar a la tenda, però tots se la penjaven sense fer més calendari. Hi ha tantes coses que no s’entenen, que una més, no importa-es deien. El cas, és que els clients eren els que estaven en venda, però ningú no s’ho imaginava o volia tapar-se els ulls davant l’evidència, que és el que sol passar també, quan alguna situació no ens agrada o va per camins que no podem comprendre. I us ho dic per experiència.

Hi havia sempre dins del súper tres o quatre persones que, d’incògnit, controlaven els clients-productes en venda per decidir a qui s’emportarien. El preu era variat, com diferents eres les persones. L’etiqueta marcava un seguit de xifres o paraules, que eren difícils de veure si no estaves a prop. Per a passar de producte a client, només feia falta que algú pagara religiosament el preu marcat en l’etiqueta, al comptat o en tarjeta, i així podies desfer-te d’ella. El que comprava, calia que no s’oblidara de demanar el ticket a la caixera, perquè així es podia tornar si alguna cosa de la transacció fallava.

Així, de tant en tant, veies un senyor de més de cinquanta anys que exia del bracet d’una noia rosa romanesa i volia convidar-la a un café. Els intercanvis eren molt subtils.

Només he conegut una persona que havien tornat dos o tres vegades. Es deia Anastasio i era un poc rebel. Estava en oferta i, ni així, es venia.

Al final va decidir arrancar-se l’etiqueta i va escapar del súper, confonent-se entre la gent del carrer. Va ser així quan es va quedar fora del sistema.

Alguna vegada l’he vist a la porta de la tenda, demanant almoina. Ho fa per a despistar. De tant en tant trau les tisores i talla el fil de l’etiqueta d’algú.

L’agranador ho posa rápidamente al poal del fem. I una altra persona alliberada. Però tot té un preu: l’escollit no podrà entrar mai més al súper.

La resta van a la tenda cada setmana, com si anaren al treball. Pensen que poden comprar els millors productes que ofereix la nostra societat tan avançada. Dóna llàstima veure’ls a tots passejar com si tal cosa. De tant en tant algú descobreix l’engany, però massa vegades no té prou diners per a alliberar-se i li entra el pànic de saber que està exposat a aquests negocis de compra venda. Encara que també està la possibilitat que es decidixca a treure’s l’etiqueta. I quedar-se fora del sistema com Anastasio. O com jo mateix que avui fa un any me la van tallar.

viernes, 6 de mayo de 2011

L’ULL CEC


El desfici començà a sentir-lo per la nit, a l’hora que apareixen les bruixes, s’esmuny el pare Noel per la xemeneia o es colen els lladres per la finestra entreoberta. Una picor a les mans i a la boca li feia refregar-se els palmells i treure i amagar la llengua rastrellada fortament per les dents, però, encara i així, les picors se la menjaven. Que no fora la varicel.la a aquestes edats, o la pigota, o qualsevol de les malalties pustulars de noms lletjos que coneixia. Així que s’estirà els llençols i d’una revolada es plantà al lavabo-qualsevol mal nocturn es solventava quasi sempre al lavabo.

Estengué les mans a l’espill i ensenyà la llengua. Semblava una presonera que s’entregava als seus captors fent-los burla, i així va ser quan va descobrir un ull en cada mà, que mirava fixament l’espill com un ull de peix. A la llengua n’aparegué un altre d’ull que s’obria i tancava i li feia pessigolles al paladar amb les pestanyes que també havien crescut llargues i risades. Es veu que la parpella el protegia per a que no es mullare massa. De fet quan tancà la boca, l’ull dormia.

Candela se’n tornà al llit amb tres ulls més que no sabia per a que els gastaria. Però tenia tanta son que tres d’ells es tancaren de seguida. Mentre dormia, va deixar, previsora, les mans fora de la tapanta: els ulls de peix vigilaven que no entrara cap lladre.

Al matí, mentre s’aclaria les dents, va obrir l’ull-llengua i va veure de prop milers de bombolletes blanques que semblaven l’escuma de la mar embravida, i el raspall de dents com una enorme pinta que desembolicava la mar de bandera groga. El remolí d’aigua li rentà les lleganyes. Estirava la llengua Candela, mentre es llavava les mans i els ulls de peix miraven impasibles els alicatats de la pica. La calç de l’aigua tacava augmentada, tota la griferia.

Una cua de cavall, els llavis repassats amb roig melocotó i un poc de rímel a les pestanyes dels ulls de tota la vida, i ala, al carrer a veure si descobria alguna utilitat per a la nova adquisició ocular.

Candela passejava amb les mans al darrera com un vellet desfeinat, i vegé les coses per l’altre costat. Així s’adonà que Pere tenia la cara ben bonica sí, però un cul de poca traça i un poc de gepa a l’esquena. A més era un xerrador cregut. De la mateixa manera Raul, tenia un cos molt atlètic pel darrere, malgrat que el seu posat fora incert i un poc malcarat per davant. També va descobrir altres coses que no li feien massa gràcia, per exemple era capaç de veure el que deien les mal anomenades amigues a les seues esquenes, ja que, aprofitant l’avinentesa, Candela havia aprés a llegir els llavis, i se’n va emportar més d’un desengany. Raúl, per contra, no deia res pel darrere.

Aquest poder li va durar només una setmana, el temps justet per veure les coses d’una altra manera. Al vuité dia, els tres ulls van desaparèixer de la mateixa manera que van venir. A les mans conserva un lluna en cadascuna, una ombra del que va passar. Ara mai s’obida que les coses poden veure’s del dret i l’inrevés, que tot depén del punt de vista.

Amb l’ull llengua, va llepar el cos i els ulls de Raul i va descobrir com s’obrien els poros de la seua pell al seu pas, i com li feia sigolletes amb les pestanyes al pit i al melic, i més avall i tot, i com l’iris es transformava del cau del llop, a l’esmeragda de l’illa que van formar a partir d’eixe moment els dos junts. Quan l’ull llengua va també desaparéixer, continuà fent camí, i cada vegada era capaç de veure més coses amb l’ull cec que, com un trau, continuava tatuant la seua llengua.

I és que una vegada has vist, mai més pots deixar de veure.

jueves, 28 de abril de 2011

LA PISSARRA MÀGICA


La pissarra de joguet és l´únic objecte decoratiu que va conservar Martina de la seua infantesa a l’habitació. Cada nit, quan era menuda, escrivia en guix una frase “vull viatjar a…la Xina”. Els somnis eixe dia eren de cases amb teulats corbats i barrets de palla per replegar l’arròs, ciutats prohibides i lletres dibuixades que ballaven en biblioteques majestuoses.

De matí apareixien llibres de la Xina escrits amb els dibuixos dels seus somnis i el nom del país s’havie esborrat de la pissarra de grafit, tot net i preparat per al dia següent.

Així una altra nit escrivia “Vull viatjar a…el Japó” i somiava quimonos i exhibicions elegants d’arts marcials, muntanyes nevades i ciutats ruidoses. Al matí, allí tenia els llibres damunt la taula amb els dibuixos somiats.

I així van anar passant els dies de la seua infància entre llençols, dibuixos i llibres, fent-se la idea d’un món mig viscut, mig somiat.

Al llarg del dia llegia tot el que hi havia escrit i per la nit somiava viatges i colors que quedaven estampats al llibre al dia següent.

Sens dubte la pissarra tenia un poder que Martina visqué fins la seua adolescència. El món estava al seu abast des de les baranes de l’habitació.

Però un dia els pares decidiren donar-li una sorpresa per a celebrar el seu setzé aniversari. Aprofitaren que estava a la mar passant uns dies d’esbarjo amb la seua amiga Susana per canviar-li l’habitació de dalt a baix. Quan Martina va tornar li taparen els ulls i la conduiren a l’habitació. Quan ja estava al davant de la porta, li arrencaren el mocadoret que embenava els ulls i pugué veure una zona molt més espaiosa amb un llit modern amb calaixos per omplir, un escriptori molt ample i un armari empotrat amb portes que relliscaven només espentant-les amb un dit. Però, i la pissarra? Martina es dirigí als pares amb cara de poca pena. “L’hem retirada, filla, ja ets major”.

La porta que s’obria cap a la joventut no va ser gens agradable de travessar.

En l’últim dia de l’últim instant de la seua infantesa va pensar que si no hagués desparegut la pissarra, encara seria xiqueta.

Ara, que havia perdut la pissarra, sabia que per a viatjar hauria d’eixir de l’habitació. Ni tan sols va estrenar el llit. Aquella mateixa nit comprà un bitllet cap a Menorca, va escudrinyar cada raconet de l’illa i va escriure un llibre després. Els viatges eren l’excusa per buscar la pissarra que sens dubte pararia en algun dels mons somiats.

Els llibres també caminaven darrere d’un somni: escriure un món per a despertar els xiquets.

Un dia, de molt velleta, Martina trobà a les golfes la pissarra que tant de temps va buscar. Es veu que l’havien amagada allí els seus pares. La portà de nou a la seua habitació. Aquella nit, en l’últim dia de l’últim instant de la seua vida va escriure de nou a la pissarra “Vull viatjar a…un nou món” i se n’anà a dormir entre llençols, llibres i boira de color de rosa. Només aleshores va deixar d’escriure.

viernes, 15 de abril de 2011

LA COSTURERA DE LES FLORS MÀGIQUES

Aquest conte va acompanyar un pastís-regal per a la meua tia que cumplia 81 anys. Si voleu veure el pastís us convido a visitar http: dolc-i-mes.blogspot.com/

La nena va nàixer el primer dia de la primavera d’aquell any i, a diferència dels altres nens nascuts al carrer que portaven un pa sota el braç, o del llibre de Tombatossals que vingué a la llum també aquell any amb un grapat d’històries dins les seues pàgines, ella venia amb una flor de sucre dins la maneta. En el part no va voler amollar-la, així que va vindre al món en la mà per davant per sobre el cap, com una super heroïna dels anys trenta. Després de posar-la guapa les comares, obrí la maneta, i els pares i els tios, vegeren per un instant una flor de sucre que desaparegué uns segons després. I així, des del principi, el dolcet penetrà dins d’ella, fent-la una noia tendra i tova, com les coques del forn de Cirilo que endevinava posant-se de puntetes per arribar al mostrador de la panaderia del carrer Sant Roc.

Dolça i espigada va anar creixent, i com no, arribada l’hora es va casar amb un pastisser. Tots dos agafaven la Panderola cada diumenge per anar del Raval al Grao i portar a la família pastissos de crema, pilotes de frare i canyes de xocolata que menuts i grans delectaven amb plaer tot fent-se’ls la boca aigua. L’olor a carbó i el xiulit del trenet avisaven els més menuts que havia arribat el dolcet. Així a l’hora del café, s’ensucrava el diumenge com s’ensucra una coca.

Tota ella era dolça i tèbia. El seu cabell feia olor a ametlles dolces i les seues mans a xocolata amb taronja i sempre tenia a mà bones paraules, abraços i alguna floreta per embolcallar desànims i tristeses.

Els dissabtes portava sigolletes i somriures que feien de despertador caramelat a les xiquetes del seu germà, que no tenien escola.

I mentre, tricotava amb calceta un jersei o una bufanda, una colxa o una toqueta per no passar fred.

Anava creixent i teixia flors que les dones de la família s’estimaven com un regal molt especial. De llana a l’hivern o de perlé a l’estiu, joies de fil que lluïen en la solapa dels vestits més humils El que ningú sabia és que les flors portaven una polceta màgica que endolçava qualsevol moment. Per als mals de cor s’havien de posar a la part esquerra, per a buscar feina a la part dreta, hi havia qui ho portava enganxat a la bossa de mà i així atreia els diners. I des d’on estava la floreta escampava amb la seua aroma la dosi exacta de tendresa i alegria que calia per a esborrar cada mal.

Avui és una dona sàbia, la fada bona. La costurera de les flors màgiques. No té vareta, només unes mans blanes i el cor ensucrat. Teix fils de cotó-en-pèl color de rosa i una generositat que s’escampa. I sempre té un repte. He sabut dels seus secrets de màgia blanca i ara està treballant perseverant per tornar a recuperar el “punt de sigró” que diuen que va bé per a tindre sort en els estudis i en el treball.

Jo ja li he demanat un jersei i li he promés que el guardaré en una capseta per passar-lo a qui li fage falta, perquè també he aprés de la seua generositat que s’encomana. El punt de sigró té l’avantatge que va bé a tots, s’estira o s’estreta i s’acopla al cos.

I és que en aquests temps que corren cal estalviar fins i tot la màgia i gaudir-la en xicotetes dosis per treure-la només quan faja falta.

Com una bona confitura.

sábado, 9 de abril de 2011

COSAS QUE DESAPARECEN


Ramona cada semana hacía y deshacía el mundo para volver a su tierra. Uno, saltaba el océano, dos…un país…y tres…llegaba a su patria. Las piezas del rompecabezas estaban gastadas de tanto usarlas, descolorido el azul del océano que recorría con sus dedos cuando ensamblaba las piezas, y lo mismo sucedía con el rosa y verde de los paises vecinos. Así que cada año compraba un nuevo rompecabezas para que los colores estuvieran siempre vistosos, y cada año comprobaba que aparecían y desaparecían nuevos paises.

Aquel miércoles de marzo cuando desembaló la caja de uno nuevo, empezó a montarlo pacientemente como otras veces. Pero esta vez, faltaba una pieza. Su ciudad, su patria, su vida, a la que pensaba regresar algún día ¡había desaparecido!

Pensó de inmediato que era un defecto de fábrica y fue a reclamar a la tienda que le dieran un mundo completo. Pero no lo consiguió. Miró y rebuscó por todas partes, y efectivamente, su ciudad ya no estaba. En los seis años que llevaba fuera de casa jamás se había imaginado que sucediera algo así. Siempre había pensado, inocentemente, que mientras el mundo cambiaba, su ciudad permanecía impasible como un lugar ajeno al devenir del tiempo, como una Itaca a la que regresar siempre, el lugar deseado y encontrado de los laberintos infantiles de papel.

Así que, incrédula, decidió comprobar por sí misma lo que había sucedido. Cogió la mochila, se calzó las zapatillas y fue a buscar su tierra. Uno, sobrevoló un océano, dos, un país entero y tres, allí estaba su patria. Desde el aire distinguió la cordillera nevada de su pequeño país, casas bajitas que formaban pueblecitos de montaña y un inmenso valle. Un desasosiego teñido de alegría iba inundando su pecho, ya que desde el aire se iba dibujando su tierra tal y como la recordaba seis años atrás cuando partió.

Al poco aterrizó el avión en el aeropuerto de la ciudad de al lado. Pocas cosas habían cambiado: las mismas escaleras mecánicas que alejaban y acercaban a la gente, las maletas que daban vueltas en las cintas mecánicas buscando dueño, bares iguales con distinto nombre, idas y venidas, tumulto y giros propios de un aeropuerto lleno de vida.

Ramona tomó el autobús número catorce para ir a su pueblo. Entonces vio desfilar por la ventanilla del bus campos sembrados de maiz, girasoles, patatas y coles, regueros rebosantes de agua corriente y casas dispersas por todo el valle. Ramona cruzó los dedos porque faltaba muy poco para llegar a su pueblo. Por fin lo vio, y no pudo evitar gritar emocionada“!ahí está!”. La muchacha quiso bajar pero el conductor le dijo que normalmente no paraban allí, que seguían adelante con su ruta ya que era un pueblo abandonado. Ramona entonces le ordenó que parara: - a partir de ahora ya tiene un habitante-dijo con autoridad, dio un salto a las escaleras del vehículo y cargó la mochila. Y desde aquel instante, viendo como se alejaba el bus, se propuso un plan: su pueblo, como Itaca, volvería a aparecer en los mapas escolares, y en los juegos de los niños.

El bus se alejó lentamente siguiendo su ruta, mientras ella se quedó, decidida, a seguir su curso, y se marcó una fecha: en un año-se dijo-Itaca volvería a aparecer en los mapas escolares. Cruzó los dedos y escupió en la tierra. Su vida dio un giro a partir de ese momento.

Lo cierto es que en un año, los mapas habían cambiado de nuevo.

lunes, 4 de abril de 2011

CUENTOS ANIDADOS O LAS MUÑECAS RUSAS

Hace un par de semanas recibí una invitación para participar en un juego de microrrelatos. La idea, original de Dersony, consistía en componer un relato que estaría dentro de otro y éste dentro de otro como en un juego de muñecas rusas. En total, 13 relatos. Historias distintas cuya llave para acceder es una contraseña que cada lector tiene que descubrir. Para acceder a la llave que os permitirá abrir la caja de muñecas tenéis que ir al siguiente enlace:


Relaciono los escritores que han participado en la experiencia entre los cuales me incluyo.

Gotzon

Y por supuesto el autor de la idea:
Espero que lo disfrutéis ( y que lleguéis a mi relato, jeje)


viernes, 25 de marzo de 2011

EL CAP EN COVA

Filiberto mirava les interioritats de Pilar posant l’ull al microscopi travessa-membranes que havia inventat l’any passat per on observava el que passava dins del cervell humà, territori inexplorat com el que més, i lloc on trobar tantes repostes interessants per als investigadors com ell.

Enganxat a l’aparell, va veure una idea com saltava d’un costat a l’altre del cap de Pilar, una idea que buscava companyia. “Les idees també pateixen la soledat com les persones, necessiten estar unides per a avançar”, digué amb una veu seriosa mentre la gravadora feia el seu paper. Filiberto tornava a mirar aleshores pel microscopi i la veia perfectament- la idea- pegant saltets en un espai gran, fent ressò els seus rebots, amb l’ànsia de qui cerca alguna cosa, com una puça buscant un cos pelut on allotjar-se. Ningú ha parlat mai de la soledad de les idees-pensà Filiberto-i sí, el pitjor és quan una dorm a soles, es lleva a soles i es passa tot el sant dia saltant a la pata coixa o a la comba dins d’un cap-cova fosc i silenciós, esperant la llum que desentenebre l’eixida per a fugir i caminar, humil, amb una altra idea, cap a les aigües que reflecteixen el sol, i que retornen, com espills de xicotetes partícules mullades, la claror a la bòveda del cel. Açò estava pensant quan va observar perfectament amb el seu microscopi travessa-membranes com una idea exia de Pilar i es juntava amb altres que va trobar fora, omplint a la noia de nombroses idees que es multiplicaven per a crear una força de vida, un braç d’impuls, un hostatge acollidor, una ment en brillantor pròpia, una reproducció de les voluntats, un escampar-se de possibilitats. Tot això vegé per fi. Després de molts dies al peu del canó, havia estat testig d’una fita històrica, així que per immortalitzar el moment, agafà de nou la gravadora: “L’evolució ni ha segut ni serà possible amb una sola idea. L’evolució és la transformació del cap en cova a la cova en cap. Dit d’una altra manera, l’evolució mai serà possible si cadascuna de les persones no surten de la cova on reboten idees avorrides d’elles mateixa”

I dit açò desconnectà la gravadora i apagà el microscopi.

Pilar se n’anà cap a sa casa amb una alegria diferent a la que havia entrat. Ella no s’explicava per què. Filiberto sabia ben bé el motiu. Per fi ho havia vist dins del seu cap. Un parell d’idees havíen trobat la llum.

Ell tancà el laboratori i se n’anà a pendre unes canyetes amb els amics. Tant d’aïllament li donava mal de cap i necessitava desemboirar-se, buscar fora el que no trobava dins.

Mai se sap on es pot trobar una nova idea.