OBRINT LA FINESTRA

M'agrada assomar-me a la finestra i veure que hi ha més enllà. Normalment després me retiro a l'habitació i continuo amb el que estava fent. Avui m'han pegat una espenteta i he decidit travessar la finestra.

domingo, 19 de febrero de 2012

DESAPARELLATS


Tot va començar a la tardor mentre Anna estava replegant la roba de l’estenedor. Hi havie un mitjó que estava desaparellat, cosa que no li va estranyar massa perquè no se sap per quin capritx del destí, passa prou vegades. Ja podia mirar sota el llit o posar el cap dins la rentadora o a la safa de la roba que no el trobaba. Així que sense acalorar-se massa ho va deixar al racó de les coses desaparellades, a la saleta, per si per fortuna tornava a aparéixer. A l’hivern va a anar a posar-se les botes per pegar una passejada per la muntanya i només en va trobar una. Açò li va estranyar prou perquè estava segura que les va guardar l’hivern passat a la mateixa caixa, la que ara estava a mitges. Va posar la casa cap per amunt i no va trobar res.La bota va anar a parar al racó de les coses desaparellades, i de tant en tant Anna la miraba sense resignar-se i tornava a fer la recerca per tota casa.

L’estiu va ser més dolent. Un dia al llevar-se del llit va veure que el seu marit no hi era i això que era diumenge i no havia d’anar a treballar. Va pensar primer bonament i sospitava que estaria trafegant a la cuina per fer el desdejuni. Però va baixar per les escales, va entrar a la cuina i allí no hi era. Va mirar per tota la casa i res, que no estava. El matí va portar a la tarda i la tarda a la nit i ell sense aparéixer. Un dia va dur a l’altre i a l’altre com els esglaons d’una escala que no portava enlloc. Anna pensava i pensava i no trobaba cap motiu pel qual el seu home se n’havia anat. L’Anna va quedar confinada al racó de les coses desaparellades sentadeta al sofà sense voler eixir de casa. Cap a la tardor trobà el mitjó blau marí de la primera parella mentre estava estenent la roba. Mai ningú es va posar més content per trobar algo així. Quan es va assecar va guardar els mitjons al calaix corresponent. La bota parella va tornar a l’hivern i l’Anna va aprofitar per a fer passejades per la muntanya a la primavera. Caminant esperava a l’estiu i només pensant en l’estació calurosa es posaba més contenta que un gíngol perquè sabia que li portaria el que més l’importaba. I així va ser. De vegades les parelles es fan i desfan i ningú et sap ben be dir per què. Aquell dia, ja a casa, al sofà de la saleta de les coses desaparellades un matrimoni de mitjana edat miraba passar la vida contents d’haver-se retrobat.

miércoles, 1 de febrero de 2012

QUATRE MINUTS DE FELICITAT

Arribava el Nadal i era temps de bons desitjos i regals. Elvira va demanar una nina amb els seus complements: una pinta per als cabells , dos vestidets per a canviar-la, un carret i llençols i roba per a vestir el cabasset. Tot va arribar a punt i hora com cada nit de Reis, embolicats els regals amb paper brillant roig i daurat, Però a més de tot això va rebre un present molt especial que no havia demanat: era un penjoll que acabava amb una cartereta redona amb un missatge a dins “ací has de guardar quatre minuts de felicitat cada dia”. Elvira, encara que molt encuriosida, ho va trobar molt estrany perquè-pensava-la felicitat es té o no es té, no es regala. Però el penjoll era tan bonic que se’l va posar per a lluir-lo al coll i va sentir com la felicitat entrava dolceta dins del seu cos, com un suc de taronja en un dia d’estiu. Van passar els anys i la nina i els seus complements van anar envellint-se i trencant-se alguns vestidets de tant d’usar-los. Del carret de la nina ni us conte que de tanta matraca que li va donar només li va durar tres anys. Quan en tenia catorze, un dia que estava més avorrida que un gínjol, va mirar els calaixos a veure que trobaba i ahí estaven els quatre minuts de felicitat que se’ls va penjar enseguida al coll. En plena adolescència, on les coses no rutllaven sempre com volia, va ser una sort trobar l’obsequi i va comprendre aleshores que la felicitat també es regala i que es multiplica per quatre quan no te la quedes només per a tu. I així va ser quan li ho va obsequiar a una bona amiga. El suc de taronja tornava a escurar-li la gola com un desig dolç i suau.