OBRINT LA FINESTRA

M'agrada assomar-me a la finestra i veure que hi ha més enllà. Normalment després me retiro a l'habitació i continuo amb el que estava fent. Avui m'han pegat una espenteta i he decidit travessar la finestra.

viernes, 25 de marzo de 2011

EL CAP EN COVA

Filiberto mirava les interioritats de Pilar posant l’ull al microscopi travessa-membranes que havia inventat l’any passat per on observava el que passava dins del cervell humà, territori inexplorat com el que més, i lloc on trobar tantes repostes interessants per als investigadors com ell.

Enganxat a l’aparell, va veure una idea com saltava d’un costat a l’altre del cap de Pilar, una idea que buscava companyia. “Les idees també pateixen la soledat com les persones, necessiten estar unides per a avançar”, digué amb una veu seriosa mentre la gravadora feia el seu paper. Filiberto tornava a mirar aleshores pel microscopi i la veia perfectament- la idea- pegant saltets en un espai gran, fent ressò els seus rebots, amb l’ànsia de qui cerca alguna cosa, com una puça buscant un cos pelut on allotjar-se. Ningú ha parlat mai de la soledad de les idees-pensà Filiberto-i sí, el pitjor és quan una dorm a soles, es lleva a soles i es passa tot el sant dia saltant a la pata coixa o a la comba dins d’un cap-cova fosc i silenciós, esperant la llum que desentenebre l’eixida per a fugir i caminar, humil, amb una altra idea, cap a les aigües que reflecteixen el sol, i que retornen, com espills de xicotetes partícules mullades, la claror a la bòveda del cel. Açò estava pensant quan va observar perfectament amb el seu microscopi travessa-membranes com una idea exia de Pilar i es juntava amb altres que va trobar fora, omplint a la noia de nombroses idees que es multiplicaven per a crear una força de vida, un braç d’impuls, un hostatge acollidor, una ment en brillantor pròpia, una reproducció de les voluntats, un escampar-se de possibilitats. Tot això vegé per fi. Després de molts dies al peu del canó, havia estat testig d’una fita històrica, així que per immortalitzar el moment, agafà de nou la gravadora: “L’evolució ni ha segut ni serà possible amb una sola idea. L’evolució és la transformació del cap en cova a la cova en cap. Dit d’una altra manera, l’evolució mai serà possible si cadascuna de les persones no surten de la cova on reboten idees avorrides d’elles mateixa”

I dit açò desconnectà la gravadora i apagà el microscopi.

Pilar se n’anà cap a sa casa amb una alegria diferent a la que havia entrat. Ella no s’explicava per què. Filiberto sabia ben bé el motiu. Per fi ho havia vist dins del seu cap. Un parell d’idees havíen trobat la llum.

Ell tancà el laboratori i se n’anà a pendre unes canyetes amb els amics. Tant d’aïllament li donava mal de cap i necessitava desemboirar-se, buscar fora el que no trobava dins.

Mai se sap on es pot trobar una nova idea.

martes, 15 de marzo de 2011

LA PIEL DEL MUNDO

Aquel mundo era tan estrecho que las personas iban desfilando una a una para no caer en el abismo. Tanto andar y andar por el mismo trazado que se habían levantado los márgenes y soltado las costuras que unían el camino a la esfera planetaria. El mundo daba lástima, pelado, pelado, se estaba quedando con lo puesto, mientras la gente circulaba por encima de las estrechas mondas ajena a lo que sucedía de verdad. Un anillo en espiral giraba alrededor del planeta, pero a diferencia de Saturno, este bucle salía del mundo, y como un tirabuzón gigante serpenteaba a su alrededor. Y cada vez el tirabuzón se agrandaba más y más.

Era su piel.

Así que el mundo de año en año iba reduciendo su tamaño a la mínima expresión. Y tiritaba de frío. Mientras, la piel del mundo se iba alargando trazando un camino que avanzaba en espiral hacia ninguna parte.

Desde la nave lo veíamos totalmente expuesto a la fuerza centrípeta que engulle los mundos ajenos a sí mismos. Erika, la comandante de la nave, había visto este fenómeno otras veces en sus largos recorridos por la galaxia, y solo aventuraba una solución: tenía que volver la piel al mundo, para protegerlo, y ofrecer a la gente unos caminos más anchos por los que transitar. Al fin y al cabo, solo los mundos completos sobreviven al remolino que aspira los desechos del universo. Y pueden evolucionar.

Así que ideó, con nosotros los tripulantes, todo un despliegue de comunicación, para contar con imágenes lo que estaba pasando, ya que la mayoría de la gente había nacido en el anillo y no sabía que existían senderos más amplios y distintos por los que avanzar. Si lográbamos que los habitantes nos creyeran, estaba hecho casi todo el trabajo, porque sin su fuerza esperanzada y sin su fe, no sería posible devolver la piel al mundo.

Los tripulantes de la nave tuvimos que luchar como tantas veces con la incredulidad de las personas, que acostumbradas a circular una a una, habían olvidado que era posible cambiar de dirección, ir de dos en dos, en círculos, dando saltos o en zig-zag por el mundo como en una locomotora un poco loca, sin caerse.

Dispusimos unos espejos redondos y gigantes para que se observaran a sí mismas caminar por encima del tirabuzón planetario, alejadas de su mundo. Algunas tuvieron que mirar dos veces, se frotaron los ojos y miraban de nuevo con cara de sorpresa. Después desplegamos unas pantallas enormes con imágenes del pasado, donde los caminos cruzaban en todas direcciones, como arterias que mantenían vivo al mundo, lleno de energía y la piel en su sitio. Entre todos los caminantes masajeaban la esfera que mostraba un tono relajado y vivaz. Y la piel pegada en su sitio.

Las reacciones fueron distintas, como distintas eran las personas. Algunas no creyeron cierto lo que veían, otras, incautas, quisieron volver tan rápido a su mundo que, desobedeciendo todos los consejos, dieron un salto y quedaron flotando en el espacio a mitad del trayecto para siempre. Las más inteligentes escucharon, hablaron, idearon un plan y se arriesgaron. Decidieron colgarse de los márgenes del camino, y agarraron con sus manos fuertemente los extremos. Una capota inflada como un paracaídas, o como un gusano que flotaba en el espacio, iba descendiendo lentamente al mundo, hasta que finalmente se posó suavemente en su superficie. Todos lo celebraron. Caminaron, corrieron y dieron saltos de alegría durante una semana. Serpentearon sobre los márgenes del camino durante otra y a la tercera dieron volteretas y rodaron en todas direcciones. A la cuarta abrieron veredas y plantaron árboles que con el tiempo echaron raices que fijaron la piel del mundo a la tierra para siempre.

Tomamos unas imágenes y seguimos nuestro camino. Erika no pudo evitar ver antes de irse a unas pocas personas que quedaron flotando en el espacio, recogido su cuerpo, dando vueltas sobre sí mismas durante toda la eternidad. Nunca lograba sobreponerse totalmente a estas imágenes.

“No se puede salvar a quien no quiere ser salvado”-pensó. Después puso la nave a toda máquina y se alejó.

En la distancia el mundo era verde y hermoso. Un sistema de senderos capilares se ramificaba en todas direcciones dándole un aspecto saludable y feliz.

martes, 8 de marzo de 2011

L’ARBRE DE LA VIDA

Aquest conte va acompanyar un pastís-regal per a la meua germana menuda. Si voleu veure el pastís us convido a visitar http://dolc-i-mes.blogspot.com/

Descargar florsd'am...jpg (188,7 KB)

La foto és un regal de Marta, que trobareu en fanalblau.blogspot.com

La noia tenia les ungles negres i les mans brutes de terra de la marjal. Des de xicoteta buscava i amagava coses. Li havien dit a l’orelleta abans de néixer que dins la terra estava la possibilitat de tot, que només calia explorar amb deler per trobar.

Així que cada cosa que volia pensava que estava amagada al ventre de la terra, i era precís regirar al lloc adequat per trobar-la. De menuda s’embrutava de terra negra i pegalosa del costat de la séquia, o, si anava a la platja, portava poalets plens d’aigua de la mar per omplir els forats que havia furgat a l’arena que es comunicaven tot fent ponts i trasvassaments subterranis. Gaudia del tacte aspre i esvarós de l’arena que queia entre els seus dits deixant xorreres ací i allà i fent castells que semblaven catedrals gòtiques, que al contrari d’aquestes, duraven el que s’allargava una ona més atrevida que les altres. I sempre trobava alguna cosa. A la platja, pedretes i petxines de formes i colors diferents que guardava en un gerro de vidre a la seua habitació i que anava afegint en cada eixida; a l’horta cucs de bola i marietes que agafava per mirar com caminaven sobre les seues mans, tot girant-les per comprovar que els bitxets no perdien el seu pas i el mateix anaven pel dors de la mà que seguien caminant sobre el palmell quan la voltava. I després els amollava per a que tornaren al seu forat.

També encobria allò que volia néixer, fóra llavors de tomateres, girasols o pensaments, que brotaven poc després en un llenç o en una cartolina.

Aquell dia estava buscant amb ànsia la llavor del ametller, i, pel que es veia, era massa endins de la terra per trobar-la. Una marieta que passava per allí li va dir que cobrira el forat de nou, que estava allí i sens dubte naixeria. La noia, que creia fermament amb els xiuxiueigs dels bitxets de la terra, des d’aquell dia alimentava la terra amb el fem de les sobralles de casa, la regava i esperava. Cada nit somiava amb un arbre d’arrerls fortes i enroscades que s’allargaven per sota la terra estenent-se fins a convertir-se en filaments prims i delicats pels quals xuclava l’aigua que la sustentava. I somiava també en branques sinuoses plenes de fulles que dansaven al compàs de l’aire fresc de la primavera. Però en els somnis l’arbre mai floria.

Cada dia al despertar-se regava la terra on la marieta li digué que naixeria l’ametller, però res.

I cada dia somiava amb les arrels, els arbres i les fulles. La noia mirava la terra i ja no sabia si creure la marieta. Potser els bitxets de la terra també s’equivoquen-pensà. I dubtava. I el titubeig foradava el seu ànim amb un desassossec que li feia dormir malament. Però encara i així, cada dia regava i nodria. Un dia somià en el seu arbre cobert d’un esclat de flors color rosa, les flors de l’ametlller. I s’alçà tant contenta que començà a pintar en el llenç del quarto d’estar un arbre ple de les flors del seu somni. Li va costar tot el dia, car va fer els detalls ben dibuixats amb les arrels, les branques, les fulles, flors i fins i tot la marieta que passejava al seu costat. Tan cansada va acabar , que aquell dia va dormir d’una tirada.

De matí, en obrir la finestra de la seua habitació, anà com cada dia a regar el seu desig. Aquell dia descobrí unes branquetes que emergien decidides de la terra estovada: l’ametller allí estava, dintre la terra humida on vivia la marieta.

L’esclat d’alegria va ser de tots els colors, car cregué més que mai en la saviesa de la terra i de tots els animalets que allí hi vivien. L’arbre era ella i ella era l’arbre. I va descobrir aleshores que dintre seu, com dins la terra, també s’amagava la possibilitat de tot.