OBRINT LA FINESTRA

M'agrada assomar-me a la finestra i veure que hi ha més enllà. Normalment després me retiro a l'habitació i continuo amb el que estava fent. Avui m'han pegat una espenteta i he decidit travessar la finestra.

domingo, 14 de octubre de 2012

VIVIA DINS D’UN LLIBRE




Quan ja anava per la pàgina deu, es va mudar a viure al llibre. Va agafar les poques coses que necessitava per a sobreviure , un pot de coca-cola, unes rosquilletes i  un llapis,  va pegar un bot i va aterrar suaument a les pàgines reciclades de la novel.la que tenia entre mans. Des d’aleshores es va oblidar de la saleta d’estar de sa casa i del color dels coixins del sofà. Per contra, tenia present la tauleta menuda on dinaven en la novel.la i el tapet de ganxet que feien servir per a fer bonic, car era, a partir d’ara, la seua taula i el seu tapet. Va tindre, sense esperar-ho, una nova casa Maria Teresa, amb una habitació pròpia amb dos llits, un d’ell buit, el de la seua germana major que se n’havia anat a estudiar a València. Una vegada dins de sa casa, es va aventurar a obrir la porta i va recórrer els camins costeruts del poble des del carrer Montjuïc fins al Raval de Baix, mentre les seues galtes rebien minúscules gotetes d’aigua de la boira, que inundava aquella tarda el poble. I així es passejava per la novel.la “como Pedro por su casa” sense demanar permís a ningú perqué aquell puesto era el seu puesto. Quan arribava el moment de deixar la casa, que tan agradablemente havia pres, no veia l’hora de tornar-hi. Era aleshores quan els verdaders protagonistes de la novel.la prenien territori i la feien fora, tornant-la d’un bufit al seu menjador del pis de la ciutat, i al seu treball de mentireta. Tot fins que arribara de nou el moment d’emigrar a una altra vida, un altre espai, uns altres personatges, on es trobara, de nou com peix dins l’aigua. Viure dins d’un llibre té això, que mai saps on pararàs, és com la vida de l’artista, tombant sempre pel món, seguint la vida incerta dels comediants.

sábado, 6 de octubre de 2012

LA NOIA QUE S'EMBOLCALLAVA AMB EL CABELL





La noia que s’embolcallava amb el cabell no sempre ho havia fet. Abans, quan era nena i se n’anava a dormir,  es posava un llençol per damunt i es tapava ben tapadeta , ben a gust , de costat al llit. Somiava en nines, en muntanyes verdes cobertes d’espígol i romer per on corria amb el seu gos Oliver. La noia que s’embolcallava amb el cabell abans es passava les tardes fent menjarets en els seus minúsculs catxarrets de metall i veient pel.lícules de dibuixos animats projectats a la paret de la saleta d’estar. Corria pels reguers del maset, buscant culleretes per tindre-les una estona entre les mans i soltar-les de nou a l’aigua  per a perdre’s després entre els tarongers de la terra dels amos de tota la contornada. 

Un dia a la nena se li va estirar el cos. Era l’època en que els seus ulls se li feien grans quan  veia a Oriol venir d’una altra ciutat a veure-la. Quan arribava es passejava pel seu cos fent parades cada vegada més llargues. Ell, alt  i prim,  tenia les mans grans i les cames fortes. Un dia, ell va passar de llarg, cap a una altra ciutat sense detindre’s al seu cos. Aquella nit la noia es va gitar al llit i va plorar tant que li va créixer el pèl fins arribar als malucs. I així va ser com es va convertir en la noia que s’embolcallava amb el cabell, que com un llençol suau la cobria i protegia.