OBRINT LA FINESTRA

M'agrada assomar-me a la finestra i veure que hi ha més enllà. Normalment després me retiro a l'habitació i continuo amb el que estava fent. Avui m'han pegat una espenteta i he decidit travessar la finestra.

domingo, 12 de enero de 2014

D’OLIVERES I ALTRES



Estimada amiga:

M’agrada la teua olivera, intuïda, de llum  que dibuixaves en la darrera carta. Jo, per no voler ser menys,  vaig tindre ganes de dibuixar-ne una, i la vaig trobar a la marjal de mon pare, diumenge passat quan vam anar a veure’ls. A l’hora de fer la migdiada,  vaig carregar-me la cadira plegable, una fulla de periòdic i l’estoig i em vaig clavar al caminet davant l’olivera, no massa a prop per tindre millor perspectiva. No m’ha quedat malament, de moment està al despatx, penjada en una de les parets a l’espera de trobar un lloc millor. El meu home quan la va veure em va dir que està bé però que les oliveres el que tenen de  bonic és el tronc i que en la meua no s’apreciava molt eixe tronc entortollat  que parle de la vida i del pas del temps com les rugues dels vells. I jo, que no el té així  perquè és el que veig, car en la meua el tronc està tapat per les fulles, que , ja ho diu mon pare,  “aquesta olivera s’ha de podar”.

Quan vaig al despatx,  el mateix, és bonica però li falta treballar més el tronc, i jo torna-li la tropa al xic, que és la meua olivera, que és així i tal i qual i penso dintre meu que un dia d’aquestos li haig de fer cas a mon pare i esporgar-la.

Avui, una setmana després he tornat a la marjal i he volgut escriure’t la carta a la vora de l’olivera per sentir com el vent em gela les galtes i com mou les fulles que  segueixen tapant el tronc. Però enlloc d’açò hem anat a passejar els gossos perquè avui han adelantat l’hora i es farà més prompte de nit, com m’avisa ma mare al veure que m’estiro més del compte al sofà. Pegar la volteta per la carretera alhora que passegem els gossos i llencem el fem als contenidors de la carretera de la Plana, és un dels rituals de cada diumenge a la tarda. Avui, mentre el sol feia el seu viatge cap a l’oest per amagar-se darrere les muntanyes, la lluna  iniciava el seu, endevinant-se com una teranyina redona si miraves en direcció cap a la mar. Em deixo portar per Bongo, el gosset blanc que em passeja i em duu on ell vol anar, cap al final de la carretera, buscant l’herba de la vora del camí per revolcar-se. Darrere,  el meu home amb Rufo, fa fotos al cel i a  la sèquia cada vegada que el gos s’atura per fer les seues necessitats o per saludar a altres congèneres que s’assomen treient el nas per les reixes de les alqueries. El sol ja està ponent-se rere les muntanyes i disemina la seua energia tenyint el cel amb unes tonalitats taronja. Veig fins a tres avions que solquen el cel deixant un estel també color taronja i penso que  semblen cometes. Si giro el cap a la mar, veig la lluna cada vegada més blanca, cada vegada més brillant, un retall perfecte, redó, en un cel blau fosc. S’està fent de nit. A l’altra part, al regne del sol ponent, les palmeres, pins, magraners, canyissos i alqueries formen una massa negra i neta, sense detalls,  com dibuixats en tinta xina. Una bandera negra onetja en una casa també negra. Els perfils es tornen essencials. Només queda un cometa com un fil que travesse un cel d’un taronja esmorteït. Les llumetes de les faroles, groguenques, il.luminen la carretera, per no perdre’ns en el camí de tornada.


Quan me’n vaig a casa, des del cotxe, veig encara l’olivera, tota fulles, engronxant-se, mentre sembla que em digue adéu.