OBRINT LA FINESTRA

M'agrada assomar-me a la finestra i veure que hi ha més enllà. Normalment després me retiro a l'habitació i continuo amb el que estava fent. Avui m'han pegat una espenteta i he decidit travessar la finestra.

domingo, 31 de octubre de 2010

TODOS LOS SANTOS

Filiberto resucitó de entre los muertos para tomar del brazo a su joven novia. Ella llevaba un vestido blanco impoluto y arrastraba una cola llena de votos. Un gentío curioso seguía a los novios, las bodas de los amos del lugar siempre despertaban un entusiasmo desmedido en el Cementerio. Entraron ambos por la puerta grande mientras cuatro lacayos todavía estaban desplegando la alfombra roja a sus pies.

Entonces fue cuando sucedió algo que nadie esperaba: uno de los votos se descosió de la falda de la novia, y luego otro, y luego otro. La mujer se quedó medio desnuda de cintura para abajo y dejó al descubierto unas bragas de lunares blancos con fondo rosa de lo más ridículas. Pero no acabó ahí la cosa. Un fino hilo blanco y rosa que sujetaba la goma de la prenda comenzó a desprenderse y caía desenrollándose al suelo. Todos vieron unas bragas con cola de hilitos rizados danzando al aire mientras paseaba por el centro de la Catedral. Los lacayos dejaron, sorprendidos, de desplegar la alfombra.

Se quedó con el culo al aire.

Marisa, la costurera, camuflada entre la multitud, no tuvo tiempo de hacer unos buenos remates y huyó asustada, antes de que se dieran cuenta, por una de las capillas laterales de la nave central, la dedicada a San Judas Tadeo. El santo la saludó brevemente con la mano desde el fondo del altar. Ella contestó con una reverencia y salió por la puerta lo más rápido que pudo. Temía las represalias de la novia, pero sobre todo de Filiberto, que había hecho un largo viaje desde las entrañas de la tierra a la vida, para quedarse con el culo al aire.

Cambiaría de oficio. Coser votos de novia era un trabajo muy delicado, era como coser pétalos de rosa, hay que hilar muy fino para que no se rompan. Además las novias tienen que estar entrenadas. A la mínima que pasean más de la cuenta o dan un giro inesperado para pavonearse, se sueltan los votos.

Volvería a su antigua vocación: hacer patrones de vestido de calle cómodos y elegantes, más económicos, que permitan a todo el mundo estar a la altura de las circunstancias. Podría, más adelante, probar también con vestidos de novia, pero sin cola.

Y los clientes, pues mejor los vivos. Los muertos tenían demasiada vida vivida y demasiada eternidad acumulada, lo cual les convertía en seres aburridos y satisfechos de sí mismos en exceso. Justo el tipo de personas que Marisa no soportaba. Mejor los vivos, hay menos sí, pero todo es cuestión de abrir mercado. Siempre había tenido buena vista para los negocios.

Se sintió animada con sus pensamientos. Mientras paseaba distraida, vio una imagen de San Pancracio dibujada en unos azulejos que le guiñó el ojo. Buena señal!- pensó- y soltó una carcajada que rodó y rodó cantarina calle abajo sorteando alegre los árboles que encontraba a su paso.

jueves, 21 de octubre de 2010

EL TESORO ESCONDIDO

La corriente le empujó a la costa. Martina salió del océano y estuvo un rato paseando por la orilla del mar. Hacía sol. Ese sol de octubre que calienta lo suficiente para transmitirte toda la energía que necesitas para sobrellevar una semana fría y oscura. Las olas iban y venían al ritmo del viento de otoño . Un viento encendido que no dejaba que el calor atrapara su rostro. Paseaba sola por la arena mojada. En el último oleaje la mar le ganó terreno a la tierra y cientos de algas se depositaron en la orilla. Y botellas de plástico, bolsas, trozos de red azul…Pedazos de lo inservible de otra civilización.

Caminaba cerca de la orilla, buscando tesoros secretos, quizá una botella sin nombre, un mensaje misterioso entre las rocas de la escollera, o una vieja muñeca que le entregara una historia. Cualquier cosa que le indicara que había merecido la pena el viaje desde el fondo del océano. Pero solo encontró suciedad. Lo inservible a pedacitos, un puzzle de lo innecesario.

De repente vio algo a lo lejos, no eran algas, ni plásticos ni mensajes en una botella. Pudo distinguir a Luís y Paloma entre una maraña de algas secas de la última tormenta, dos amigos de los queridos. Se acercó poco a poco. Tendidos sus cuerpos en la arena, Luís leía mientras Paloma dibujaba gaviotas. Martina se alegró de verles, hacía tanto tiempo que no se veían. Hablaron del mar y del sol. Qué lejos quedaban las discusiones acaloradas entre corales de los sábados por la noche! Y qué lejos el día de su partida. El agua deshacía las algas, acompañaba sus palabras. Susurraba gaviotas al oído de Paloma. Martina se alegró de verles. Las corrientes, de nuevo, habían sido favorables.

A medida que avanzaba el paseo pudo ver a Sara y a Lena que se libraban de los trocitos de algas que todavía tenían pegadas entre los dedos de los pies. Es difícil librarse de las algas entre los pliegues de la piel- le decía Lena a Sara. Lo mejor es dejar que se sequen y así resulta más fácil - añadía Sara. Martina se movía en su salsa, era un animal marino, una sirena entre la mar y la tierra. Estaba contenta. Buen trabajo, se dijo para sí.

Entre tanta ida y venida, el mar comenzó a rugir fuerte. Olía a tormenta.
Pudo ver un velero en la línea del horizonte. Se despidió de sus amigos.

Adiós Martina, da recuerdos! -dijeron-
Id con cuidado, vigilad las tormentas!- contestó ella.

Miró de nuevo al horizonte. El pequeño barco comenzó a moverse. Por su tamaño imaginó a tres o cuatro personas dentro.


Debía darse prisa, nadar a toda velocidad, no tenía tiempo que perder.

Serían sus invitados por un tiempo.

Ellos sabrían que el tesoro está dentro, escondido en el vientre del mar.

El mismo al que Martina regresó.

El mismo que un día les devolvería.

jueves, 14 de octubre de 2010

UNA VIDA MOLT ELÀSTICA

Era estrany però quan pujava al poble es notava més gran que a la ciutat. Les primeres vegades era només una sensació rara i no li donà importància. Serà l’aigua, es deia. O que és estiu. A l’estiu els costums es relaxen, mengem més del compte i el nostre cos es transforma. Però el cas és que va arribar l’hivern i també li passava. Cada vegada que pujava al poble tota ella es feia més gran. En les mans i els peus era on més ho notava. I la cosa és que el seu cos es desinflava quan obria la porta del seu piset menut a la ciutat. Era una sensació física com d’un globus que va perdent aire o un pastís que s’abaixa si obres la porta del forn quan no toca.

- No pot ser- es repetia mentre anava perdent tamany de camí cap al pis.

El cas és que Anna tenia la mosca darrere l’orella, així que quan va tornar a pujar al poble portava bàscula i metre per prendre mesures.

Comprovat. D’estar dalt a estar baix hi havia tres centímetres de diferència i tres o quatre quilos de pes, segons anava al seu pis o al del seu nuvi que estava més cap a la mar.

Va estar temptada de dir-li-ho al Fede , però no es va atrevir, al cap i a la fi ell mai s’havie mogut de la ciutat on va néixer. Era un urbanita, li deia de vegades amb un to un poc “pijo”. Alguna vegada havia intentat treure’l de la ciutat però la conversa desembocava en una discusió d’un dramatisme exagerat. Fede era com un xicle que no aconsigueixes desapegar de sota l’escriptori. El xicle s’apegava a la ciutat com un nadó al pit de sa mare.

Ni ho va intentar. Mai la va acompanyar al poble.

Si mirava al seu voltant tots estaven igualment pegats a la terra. Els de la ciutat allí estaven, ufanejant que tenien de tot i sense preguntar-se si hi havia alguna cosa que valia la pena més enllà. Els del poble, presumint de que com allí no es vivia enlloc i que el cel i les muntanyes els pertanyien per conservar la casa dels seus avis: eren com les carrasques retenint la terra del bancal per a que no rellisque en el primer cop d’aigua de la tardor.

Així que va decidir no dir-li res a ningú, que tampoc era cosa que la prengueren per boja. A Fede, el va deixar enganxat al silló veient la tele. I va seguir viatjant per vacances. Les distàncies s’anaven fent cada vegada més llargues i el seu cos es feia més gran o més menut, segons pujara muntanyes o baixara les valls. Un dia va trobar a Ruth a l’illa de Saonà. Encara veient-la més menuda i més prima que mai, estava molt maca. La cara allargada emmarcava uns ulls redons i castanys. El pel llarg i negre descargolant-se en la seua esquena. Segur que havia perdut uns quans quilos, a ull diria que uns quinze des de la darrera vegada que es van veure ja feia un any. Ruth la va saludar amb la mateixa alegria de sempre. Una dona oberta i generosa la Ruth. Després de parlar de les coses de la vida li va contar l’assumpte de la grandària o petitesa del cos que li rovellava el cervell des de feia mesos. Al cap i a la fi ella sí que podria entendre-ho, era una dona de món. Mai li va donar por anar d’ací cap allà, agafar avions o pedalejar la seua bici per camins perduts, buscar-se la vida per viatjar sola o sense calés, tirant mà dels amics que tenia per tot el món i oferir sempre la porta de sa casa oberta. Ruth va esclatar a riure quan Anna li contà el seu secret, amb tanta força, que li va contagiar el seu bon humor, que bona falta li feia.

- És veritat el que sospites Anna. Em veus més menuda perqué estem a un dels llocs més baixos del planeta i prou al Sud. Quan me’n vaig cap amunt el meu cos s’infla. Jo ho resolc portant roba elàstica dins la maleta.

Anna va perdre la por i es va fer una viatgera molt intrèpida. La podies trobar als llocs més inusuals. En la seua motxila portava roba elàstica que li acoplés a qualsevol lloc del planeta.

El que no havia resolt encara era el tema de les sabates. Dintre la seua motxila hi havia sabates de diferents números, un xicotet inconvenient que no va impedir que rodara pel món fins que trobara la patent de les sabates elàstiques.

O la manera d’anar descalça pel món.

martes, 5 de octubre de 2010

INDICIS


Hannah estava inmersa en la voràgine del treball, pujava i baixava escales per a fotocopiar i arxivar factures, enregistrar informes per al cap de departament, i per a acudir a les reunions de treball setmanal.

En una de tantes pujades i baixades, vegé un paperet a quadres menuts doblegat en quatre troços. Els companys de feina passaven pel costat sense fer-li cas, fins i tot ella mateixa, que ja estava farta de replegar les escombraires que altres es deixaven ací i allà i s’havia dit mil vegades que faria el que li pertocara i prou. Pujava a fer fotocòpies i allí estava el paperet, mig oberts els plecs com fent-li l’ullet. No l’agafaré-pensava Hannah-i continuava escales amunt de dos en dos, que ja anaven a tancar el despatx de compres i no arribava. Quan va baixar enfilada cap al seu despatx, ja no es va poder aguantar. Es va detindre al tercer esglaó, va agafar el paper i se’l va posar a la butxaca. Ja era hora d’anar-se’n a casa, així que agafà els trastos i les claus del cotxe i va eixir per la porta. Ja fora, va desdoblar la noteta: “Tú seràs la propera”. L’estómac se li encongí…”…la propera en anar-se’n al carrer” completà la frase sense pensar-se-ho. I no era estrany que això li passés pel cap. En els darrers mesos no es venia ni un lavabo i havíen fotut al carrer a trenta persones. Ella ere de les últimes en entrar i a més estrangera, així que pensava que tenia tots els numerets.

De camí cap al cotxe vegé una caseta de l’ONCE “aposta per l’euromillon, aquest dissabte et toca, tu seràs la propera”. Hannah mirà el paper que portava rugat de malícia que li havia entrat dins la butxaca i li va semblar una coincidència extraordinària. Així que va comprar un número, s’imaginava que ella seria la guanyadora i deixaria de pujar i baixar escales per sempre. Mentre ho pensava es reia tota sola, i quasi s’empassà de carrer per trobar el cotxe quan vegé un altre paperet molt semblant al que portava a les mans, damunt d’un banc. Hi havia tres dones segudes, vigilant els xiquets que jugaven a la placeta, xarra que te xarra. Ninguna se n’adonà de la presència del paper, així que es va fer la distreta i quan es van alçar el va agafar.

L’obrí, mig encuriosida, mig obsessiva i posava “vosté tria el seu camí”. A Hannah li va entrar una angoixa encopsidora, l’angoixa de la llibertat, ara si que no trobaba el cotxe de cap de les maneres. Estava perduda en una placeta, al costat del carrer de sempre però que mai havia anat.

Quin camí havie de recórrer? Per sort desanà les seues passes i aconseguí pujar-se dins del cotxe, una capseta menuda i segura que la conduiria cap a casa.

Al dia següent trobà un nou paperet a l’escala. Aquesta vegada no li va fer ninguna gràcia. L’agafà i l’esgarrà en mil trocets, un confetti de paraules trencades. Qué caram, seria ella qui triaria el seu camí!

I de despedir-la res, seria ella qui marxava!

Al cap i a la fi no hi havia cosa més absurda en aquesta vida que pujar i baixar escales, replegant papers ací i allà!!!!!