OBRINT LA FINESTRA

M'agrada assomar-me a la finestra i veure que hi ha més enllà. Normalment després me retiro a l'habitació i continuo amb el que estava fent. Avui m'han pegat una espenteta i he decidit travessar la finestra.

martes, 21 de diciembre de 2010

LA OTRA

La otra apareció de repente un miércoles de marzo de forma inesperada. Al menos para ellos, que no dejaban de sorprenderse al verla tan decidida yendo hacia el teatro. Pero para ella no fue una sorpresa. Había estado toda la vida esperándola y más los tres últimos días que se los pasó vomitando por la noche y sin poder pegar ojo.

A medianoche del cuarto día comenzaron las arcadas. Los vómitos eran más intensos que nunca, ya no podía más, arrojó y arrojó hasta que no tuvo más en el cuerpo. Entonces dio un impulso grande que partió de la garganta y todo su cuerpo se dio la vuelta como en un calcetín. Cara, cuerpo y extremidades. En un blup, un golpe decidido, y estaba del revés. Por dentro era igual que por fuera pero mucho más sensible. Su piel estaba en carne viva los primeros segundos. Después creció de inmediato, apareció una piel fina y transparente como la de un bebé. Desde la piel, traslúcida, se podían ver todas las venas del cuerpo y la sangre correr. Solo permaneció así unos breves instantes. Después, en otro golpe de vómito, se dio de nuevo la vuelta y se volvió del derecho.

Entonces apareció otra, mucho más sonriente, fresca y decidida. Más joven y valiente. Lo primero que hizo fue deshacerse del diazepán que estaba encima de la mesilla de noche, y que una amiga le había recetado si no conseguía dormirse la noche del cuarto día. Pero el cuarto día lo pasó descansando. Floreció una sonrisa por dentro que la blindó durante una temporada. Y se levantó contenta. Por dentro seguía siendo sensible pero no tan vulnerable. Le había crecido una segunda piel transparente que la protegía. Y por fuera no era tan adusta. Se había transformado la dureza en dulzura, la indecisión en arrojo. Mejoró bastante su rostro: la sangre volvió a regar sus mejillas y una chispa de luz pellizcaba sus pupilas.

Se calzó los tejanos y salió hacia el teatro. Por detrás, en la parte baja de su espalda, asomaban dos puntas arcadas como pequeños cuernecillos de toro. Cuando se agachó y cogió la bolsa para ir al teatro, ellos vieron una sonrisa, un tatuaje discreto, una marca curvada en su nueva piel.

Era otra.

Del derecho y del revés.

lunes, 13 de diciembre de 2010

L’ESTACIÓ DELS SOMNIS

A les cinc de la tarda va parar el tren amb una puntualitat anglesa. A la Beth i a la resta de passatgers del trajecte Barcelona-Ribes de Freser no els va sorprendre gens que la màquina s’aturés a l’hora senyalada enmig del no res. Per megafonia una veu dolça de dona anunciava que en compliment de la parada tècnica per vaga, el tren romandria detés fins a les sis de la tarda. Convidaven els passatgers a baixar, quedar-se asseguts als seients o passar pel bar del tren per fer més lleugera l’espera.

Feia un fred que pelava, així que quasi ningú va eixir. La Beth es posà el plumífer i els guants i baixà per estirar un poquet les cames. Un vent gelat li colpejava la cara mentre caminava al costat de les vies. Els pels volaven fent-li un embolic de cabells descontrolats pel vent que, per un moment, bufava en totes direccions. La seua respiració dibuixava un núvol blanc a cada baf que amollava per a calentar-se les mans.

De cop i volta, el vent s’aturà i vegé al davant una estació abandonada. Encuriosida, es ficà dins. Encara estava el taulell de fusta i la finestreta de vidre badat des d’on s’expedien els bitllets temps enrere i els seients, també de fusta, on els viatgers esperaven que surtís el seu tren. A la Beth li cridà l’atenció una porteta amb un indicatiu “Somnis de…”i la imatge d’una dona i un home, ell amb barret i ella amb para-sol, com si es tractés de l’icona que dona pas a un lavabo. Va entrar i es va trobar un espill enfront d’un rentamans menut. Provà les aixetes per veure si funcionaven i, encara que sentí primer un soroll de canyeria en desús, de seguida començà a brollar aigua com si no hagués passat ni un minut des que va entrar el darrer client. Es va rentar la cara mentre la piqueta s’omplia d’aigua que no colava i el seu alè, molt més càlid que la gelor del quartet, eixia a l’exterior, sorprenentment, en forma de lletres. Així va eixir la o, la de, la ena, la essa…i tot un seguit de lletres de baf que anaven caient dins l’aigua estancada de la pica, i ja dins, es convertien en gel. Lletres glaçades que pegaven voltes i voltes buscant-se les unes a les altres, formant síl.labes primer i després paraules completes. La Beth es mirava a l’espill i veia com el seu baf es reflectia al mirall convertint en xicotets tresors una desfilada de lletres que eixien com boletes de dintre la boca d’un mag. “Sig”, “ma”, “desig”…Al final es va formar una frase que nedava dins l‘aigua de la pica: “demana el teu somni”, deia.

Açò és increïble, es va escoltar dir mentre veia la seua imatge a l’espill. I quan parlava, l’alè dibuixava núvols en l’aire humit del lavabo. L’eco de les seues paraules repetia fins a l’infinit: “açò és increíble, ible, ible…”

Tornà a mirar la piqueta i allí estava la frase pegant voltes “demana el teu somni”.

La Beth va fer cas, tancà els ulls i demanà “el meu somni és poder tenir un somni cada dia”. Bé, i com que li semblà excessiu, s’ho repensà, “el meu somni és tindre’n un cada setmana” i afegí…”durant tota la meua vida”. Obrí els ulls i va veure com les paraules glaçades es desfeien mentre una llum molt intensa brillava de manera intermitent com un batec de cor que entrà dins d’ella. Aleshores va percebre una olor a terra mullada mesclada amb la flaire de xocolata recent feta. Tot seguit, es fregà la llengua contra el paladar per a retindre el sabor del xai té i bufà dintre seu per recuperar el picant del gingebre, el clau i el pebre roig de la mescla que tant li agradava. De sobte, i sense pensar-ho, començà a il.luminar-se l’asseig de la vella estació com en un parc temàtic de realitat virtual. Sens dubte eren els somnis de les persones maneguetes que van assomar el nas abans que ella. Va veure una casa modesta davant del mar, imatges de llepolies de totes les formes, colors i sabors imaginables. També algunes un poc eròtiques. Va triar una. Una dona rossa, asseguda fent llabor amb els cabells replegats i un home que s’apropa pel darrere. Les seues mans grans, fortes li treuen els ganxets dels cabells i engrapen els seus pits que ella manté atrapats amb un vestit de mil botons, mentre fils de tots els colors cauen de la caixeta de llabors i s’entrellacen al terra fent un jaç on s’estimen desbocats i descosits…

De sobte sent una veu d’home que es desviu per recordar “queden tres minuts per a que el tren mogue de nou, passatgers al tren” i aquesta darrera frase la repeteix de nou “passatgers al tren”.

Les imatges s’apaguen com si se n’anés la llum en tot l’edifici. Sembla un apagó general.

Havie tingut el privilegi d’entrar en els somnis d’altres persones. S’empassà la cremallera del plumífer i es posà de nou els guants que fora feia un fred que pelava. Tornà sobre els seues passes i es girà per darrer cop. Un lletrero de manisetes pintades posava “l’estació dels somnis” I al moment les lletres s’esfumaren i l’estació sencera i tot, con les minúscules gotetes d’aigua que s’evaporen de l’espill després d’una dutxa d’aigua calenta.

Encara que es resistia, va córrer cap al tren i pujà les escaletes del seu vagó. Algú va pujar darrere d’ella. El desconegut agafà la baraneta per donar-se impuls. Eren unes mans grans i fortes. Es va asseure al seu costat , el cas és que el portava a la seua dreta tot el viatge però fins ara no havia reparat en ell. Les seues mans podien trencar un tronc amb una destral, o despassar pel trau delicadament una filera de botons. La Beth es va aventurar:

- Sembla que fa fred, ¿li agrada el te?

L’home va mostrat un somriure picantó abans de contestar.

- Sí, el que més m’agrada són les mescles. Li convidarie a un però dissortadament en aquests bars de tren de segur que no hi ha.

- Jo el convido-digué la Beth-sempre en porto sobre per si de cas- i li mostrà una bosseta plena de brosses.

- Bé, doncs, anem cap al bar.

I van anar-hi. La Beth es va treure la bosseta i va demanar al cambrer que bollira dos tassons d’aigua. Ella se’l va prendre sol, ell amb una goteta de llet, que s’escampà com l’oli, cobrint tota la tassa.

La Beth estava fora d’ella. Els seus pits demanaven a crits lliberar-se del vestit que s’havia embotit avui, veges tu perquè, amb una filera de botons redons i menuts com pinyols d’olives negres que va passar un per un per cada ullal quan es vestia. Mentre s’apropava a la tassa per saborejar la infussió, el desconegut s’apropà a la seua orella i li apartà dels cabells un fil groc. “Demana el teu somni”, li mormolà. El seu alè sabia a llet i a gingebre.

Va ser l’estona millor guanyada de tot el trajecte.