OBRINT LA FINESTRA

M'agrada assomar-me a la finestra i veure que hi ha més enllà. Normalment després me retiro a l'habitació i continuo amb el que estava fent. Avui m'han pegat una espenteta i he decidit travessar la finestra.

domingo, 27 de enero de 2013

ABSÈNCIA


-  Què em passa doctor?
- Que vosté té una vida molt avorrida. I està absent de la seua vida. Té absència.

El diagnòstic del metge em va deixar fora de joc. Esperava que li receptés unes pastilles o que li fera una valoració de llibre: transtorn obssessiu, depressió, mania. Un camí per recórrer amb garanties. Però enlloc d’això es va atrevir a dir-li a la meua dona que tenia una vida molt avorrida. Tant com per a fugir. Tant com per a abstindre’s de participar-hi. I això, d’alguna manera, m’afectava a mi. Formaria jo part d’eixe manyoc de presències sense sentit en la vida d’ella? Hauria de moure alguna cosa d’eixes xicotetes rutines compartides que tant ens havia costat teixir al llarg d’aquests quaranta vuit  anys de convivència i tant bé ens anaven? Vaig sentir, per primera vegada, en aquests vuit mesos d’anar al metge, que la seua malaltia, m’implicava. Em vaig sacsejar. Com un còmplice d’un assassinat. Un desassossec em  va recórrer l’esquena i vaig tremolar.

A la meua dona el comentari del metge li va passar sense pena ni glòria, ja què,  com ben bé havia dit ell, estava absent també del que li deia. Però jo, inquiet,  de camí cap a casa, vaig començar a repassar cadascuna de les xicotetes coses que omplien el dia a dia  de la vida de la meua dona. I de la meua. Ella es llevava ben de matí per preparar-me el desdejuni. Ho havia fet sempre des de que les nenes eren menudes Ara, quan  fa més de tres anys que va volar l’últim pollet del niu, seguia fent-lo disciplinada. Ningú com ella sabia calfar la llet al seu punt i posar les cullerades justes de sucre i cafè a la tassa. Ningú com ella replegava els estris del desdejuni i escurava per tenir la cuina enllestida abans de fer els llits. Ningú posava el cobertor amb la caiguda exacta a cada costat, sense fer cap ruga al llençol, tot ben polit. Anys i anys d’entrenament per tindre la casa de revista per a les visites que es presentaren  en qualsevol moment. Jo valore molt l’ordre i la previsió.

Ningú amb tant de detall que comprava cada dia una barra de pà menuda al forn de Sigró un poquet més lluny de nostra casa, perquè al de l’Amat els panets són més grans i sempre sobra una punteta (no m’agrada que sobre ni que falte res). Ningú feia el  dinar com ella (tinc un menu que li vaig confeccionar per a cada dia amb els ingredients calculats per a dos, no m’agraden les sorpreses).

I tot això ho pensava jo  a soles mentre passejavem cap a casa, i la meua dona, els ulls més enllà del carrer, més enllà dels semàfors, més enllà de les veïnes que vam trobar i saludar, estava en alguna vida desconeguda per mi. Quan tornava a ella i la mirava, una altra tremolor em recorria l’esquena. Alguna cosa incontrolada passava, que no es podia solucionar amb pastilles.

La clau en la porta i vam obrir casa. Vaig engegar l’ordinador per veure el correu. Una foto de Carla, la nena de la major, la que viu a Barcelona,  que va néixer fa sis dies . La meua dona de camí cap a la cuina es va assomar al meu despatx i va mirar de gaidó l’ordinador: la foto era tan gran que omplia tota la pantalla. De sobte va entrar, la va mirar de front i va somriure “quina xiqueta més bonica!”. Semblava que havia tornat d’una dimensió desconeguda. Resolta, es va girar cap a mi i em va dir “avui no podré fer el dinar que haig d’anar a treure un bitllet per conéixer  la meua néta”. Malgrat els meus precs per a que ho planificarem tot per a més endavant (ja he dit que no m’agraden les sorpreses) no em va fer cas. Se’n va anar sense atendre a raons.  Les cames encara no em toquen en terra, i la tremolor no m’he desfet d’ella. Així que vaig tindre que buscar una opinió professional.

El metge em va dir que tenia un poc d’ansietat i segurament una vida molt avorrida, que em recomanava treure’m un bitllet per a anar a Barcelona. “El que siga abans de patir d’absència” vaig pensar. Així que pensat i fet.

     Després de pujar al vagó, vaig  tirar per la finestreta del tren el menú setmanal trencat en xicotets trocets             que volaven més enllà dels  marges de la via. Semblava el confeti que llancen les noies des de les carrosses el dia de la cavalcada de les festes. O els granets d’arròs del dia de la nostra boda.

    Quan es  va posar el tren en marxa, vaig caure en què no havia avisat ningú de la meua arribada. Seria unasorpresa. Esperava, amb força, que a la meua família li agradaren les sorpreses més que a mi. Vaig riure  amb ganes  de la meua pensada, el cap enfocat a la pantalla de la televisió que tenia al davant. Tenia ganes de conéixer a Carla, què bonica era!

    Incomprensiblement quan va començar el traquetreig,  la tremolor havia desaparegut.






domingo, 13 de enero de 2013

ENTRETELES




La balladora amaga entre  bions i  faldes un món de sentiments i lluites. Quan està asseguda brodant l’eixaguar tot s’aqueta; ara una floreta i després una enramada. Fila que te fila i què bonico queda. Tota ella és dolçor i pau. Però passa un pardalet i es distreu  de la labor. Aleshores es torna somiadora, creua les cames i  mostra les puntilles de les sinagües. Absent,  desvia la vista de la feina i mira cap al cel, i vola cap al dia en què es conegueren on uns ulls li van al darrere mentre ella balla. Aleshores, embadalida i fluixa,  el bastidor li cau  i torna de sobte al treball. Una altra puntada i es punxa el dit en l’agulla: una goteta de sang li embruta el llençol que embasta. Mentre xupla el dit pensa en el seu amat el dia que li va dir que no estava per ella, que era massa espavilada per ell, massa oberta, massa de tot. Van deixar de festejar. La sang no li para, aquesta agulla sembla un punyal al cor, que fa mal. Mentre, una música de  festa major  li crema l’orella, però ella no pot deixar de cosir, ho ha de tindre tot amanit per a un futur pretendent, que sa mare ja li ho ha dit que si no ho acaba se li passarà l’arròs sense trobar marit. Les seues cames volen fugir, ballar i despentinar-se. Però el fil no és un fil, és una corda que la nuga a la labor, que l’uneix a la cadira, que la subjeta a casa, una corretja que no la deixa moure. La música la crida com un cant de sirenes. Es incapaç de concentrar-se en la feina. Amb aquest ritme mai es casarà. Furga en el costurero per canviar de fil, remena en la capsa i tot són budells calents com serps que la volen mossegar. En un  instant fugaç agafa les tisores i talla el fil del cosit. Encesa de ràbia envia el costurero a fer la mà, mentre s’alça i es  recompon les faldes i els bions. Baixa la costera i cada vegada la música és més forta, corre cap avall, es troba més lliure. A fer la mà el costurero i a fer la mà el casori. Ella és balladora i la música l’empeny. Doblega el carrer i arriba a la plaça. Alça una cama i treu la ràbia que estava amagada sota les sinagües, pega un bot i es desplega la por, dona la volteta i és tota alegria, salta cap enrere i el monyo es despentina. El seu ball és provocador perquè res busca. Uns ulls no la deixen però ella no ho sap.