OBRINT LA FINESTRA

M'agrada assomar-me a la finestra i veure que hi ha més enllà. Normalment després me retiro a l'habitació i continuo amb el que estava fent. Avui m'han pegat una espenteta i he decidit travessar la finestra.

jueves, 20 de enero de 2011

EL PONT TRENCAT

Flairava a romer i a espígol per la pista pedregosa que portava al pont trencat. L’aroma de les herbes estimulava el seu pas i la transportava a aquells dies d’estiu de fa tants anys on de matí es llevava amb el desig agarrat a la gola i al pit. Com un constipat dolç que es queda amb tu per uns dies. El constipat va anar a més. Enfebrida d’ell, es va quedar tot l’estiu. Cada dia a la tarda, anava pel camí que avui trepitjava i que la conduïa al seu amant. Cadascú eixia d’un costat del camí i a la meitat es trobaben, ni per tu, ni per mí. Fins i tot el ritme compassat de les seues passes, feia que es trobaren enmig guarits de la xafogor de l’estiu, sota el pinàs ben a prop del pont. Aleshores s’intercanviaven paraules que entraven molt endins del cor. I silencis carregats de ganes i de foc, que els cremava per dintre i per fora. I així, suats i banyats, es desfogaven damunt la pinoxa tova que feie de matalàs. Els seus cossos s’inflaven i fins i tot l’aire era voluptuós LLuïen a terra plens de besos frescos com les fulles arruixades per la pluja d’estiu, que enlluernen el paisatge net de la muntanya.

Un dia van soterrar una carta dins d’una botella, com desitjos del seu amor llançats a la mar. Ella ho havia vist a una pel.lícula, era una càpsula del temps. En vint anys tornarien i veurien si s’havien complert. Els feia gràcia, eren tan joves. Amos del temps, la vida era un joc, un camí per descobrir, un pont per traçar. Mai es cansaven, mai es saciaven, i tan estiraven l’amor que havien de tornar de correguda, cadascú a sa casa, ben a prop de fer-se de nit.

Però l’amor es va acabar. Com acaben les grans coses, poc a poc, sense adonar-te’n. Cada dia es veien més tard, el foc del desig no els espentava tan depressa, i ja no conjuntaven les seues passes. I va arribar un moment que es trobaven en un punt diferent del camí del pont trencat. Feia mandra encetar el camí. L’anhel es va domesticar. El pont era massa lluny.

Amb les pluges de la tardor, ofegades les darreres brases de la foguera, s’acabà l’amor. I cadascú pel seu costat, va agafar el fardell i se’n va anar a rodar pel món. Nous camins per obrir. Nous amants. Nous desitjos per cercar. Un amor jove, adolescent, s’havie fet vell massa depressa.

Al cap dels anys ella va tornar. Vint anys passen ràpid. La cosa va passar com comencen les grans coses, poc a poc, sense adonar-te’n. Un dia d’estiu, de viatge amb la seua família, va passar per un poblet on va veure una senyal “El pont trencat” i les paraules li rondinaren dins del cap, camí cap al càmping on havia decidit amb el seu marit i les nenes, passar l’estiu. I així, com qui no vol la cosa, el pont trencat passà a formar part dels seus pensaments. I cada dia abans d’alçar-se sentia el desfici agarrat a la gola, d’una terra que flairava a romer i a espígol. Serpentejava el seu cos inquiet que no es saciava amb les carícies del seu marit. Un amor vell que no havie sabut fer-se jove.

I l’amor es va acabar. Una família trencada. Li van fermar la porta per sempre. Qui volia una dona inquieta, immadura. Ni el marit, ni la familia, ni ningú. Els ulls li feien xirivites de tan de pensar en el seu passat. Així que va tornar.

Quan va arribar, el primer que va fer, és albirar des del balcó de sa casa l’horitzó, i no s’ho podia creure. No hi era el pont trencat, ni l’illa on vivia ell. Baixà ràpid pels carrers i li va costar trobar el camí, car estava ple de romigueres, i de pedres del barranc que ningú havia netejat. Envalentonada s’endinsà dins d’ell, camí del pont, que segur estava amagat, com s’amaguen els grans amors mentre els estàs vivint. Serpentejava la muntanya i caminava, a troços, a un tir de pedra de la mar que ruixava el seu rostre clavillat dolçament de minúscules gotetes d’aigua que rebotaven amunt pel cop de l’aigua estavellant-se contra les pedres. El camí s’anava fent nítid mentre el recorria.

Mirà cap amunt i vegé el pont trencat, mentre s’avivava alhora el glatir del seu cor. Anava de pressa cap al pinàs on es van estimar. Amb desfici ferotge feu un clot en la terra. Urpes de fera buscaven l’elixir de l’amor, el secret. Allí estava el seu desig: “que dins de vint anys ens tornem a trobar”

Ell no vingué. No aleshores. Vint anys caminen a destemps.

I s’estirà a la terra mentre les branques del pi ventaven el seu anhel. I somià amb els seus dits cercant noves rutes en el seu cos tou i excitat, del pubis a la gola, dels pits al melic, del clatell a l’esquena, voltejant. Cap al pont trencat.







jueves, 13 de enero de 2011

EL REGAL

Faltava una setmana per a Reis quan Maria se n’anà. Abans de dir l’últim adéu, s’encarregà de col.locar les coses tal i com les havia trobades. Va deixar la tauleta improvisada que feia d’escriptori neta com un espill i després la va plegar i recolzar a la paret mentre la cadira tornava a la taula del despatx de la veïna. Com si ningú hagués passat mai per allí. Em va deixar prou impressionada perquè normalment cadascuna de les becàries deixaven una empremta quan se n’anaven, ja no us diré si agradable o no, la majoria de les vegades una espècie de sobralles que marcaven un rastre que es veia de lluny.

Però aquesta vegada no va ser així. La noia apuntava maneres ja des del dia que li vaig fer l’entrevista. Era diferent a les altres. Normalment la gent s’esforça per somriure tota l’estona, fins i tot quan en l’entrevista fas una d’eixes preguntetes punyeteres per veure com se’n surt el candidat o candidata al lloc que s’oferta. Que s’oferta. Em fan gràcia els tecnicismes del lenguatge, com si posares a la venda una fruita valuosa, o una joia a baix preu. Com si pispar el treball fora una d’eixes gangues úniques que trobes la setmana de rebaixes. El treball que s’oferia era, com tantes vegades, les sobres del dinar d’una taula de rics: troços de menjar variat i selecte, pedaços del rebuig que ningú vol, embolicat en un llaç com un regal desitjable. Els candidats, per tant, havien de riure, mostrar l’alegria contagiosa només pel fet d’haver estat sel.leccionats per fer l’entrevista. Negocis de compra venda.

Maria no es va vendre. Almenys no como ho van fer les altres que li precediren. El seu somriure no mostrava una alegria desbordant i contagiosa. Era el rostre de la humilitat, de l’expectació, de la curiositat, de la senzillesa . Feie temps que no veia un rostre així, un posat tant de veritat. Es difícil trobar allò autèntic en aquests temps que vivim. I menys en una entrevista de treball. Em vaig presentar i la vaig cridar pel nom que apareixia en el seu currículum “Bon dia Ana Maria”. “Perdó, preferesc que em diguen Maria, tot el món em diu així”. Aventurat-vaig pensar- en una primera presa de contacte. Però ho va dir amb tanta naturalitat i en eixa música que entonava les seues paraules, que no em va semblar fora de lloc. Altres vegades no hi havia música que acompanyava, més bé, una porta que xisclava, una nota dissonant que et feia moure el cul de la cadira i el boli anotant un interrogant al costat del nom. Aquesta vegada em fa fer alçar la vista del currículum. Em va agradar. Arriscada la noia. Valenta i sincera.

Així que va entrar. Formava part d’un equip de cinc persones. La seua feina consistia en crear un regal únic i original per a la campanya de Reis del proper any. El públic diana: persones jubilades o gent amb malalties cròniques que es passen molt de temps de metges. Tenien, tots cinc, un any per poder cavil.lar i millorar el producte. Va eixir de tot: agendes per poder organitzar les visites amb talls de veu que et recordaven dia i hora del metge en qüestió, llibres electrònics per fer més lleugera l’espera que cabien plegadets dins la cartera- com una VISA de paraules-, llapis de fusta que portaven escrits una relació d’acompanyants-normalment estudiants de medicina per treure’s unes perretes- als que podies cridar per contar-li’s les malalties que paties i que et donaven conversa d’entesos…. Es van analitzar cadascuna de les idees per fabricar prototips abans d’abocar la resta i llançar la campanya publicitària a tot tren per a Reis. El que més èxit va tenir van ser els acompanyants amb coneixements mèdics.

Maria va estar ajudant a tot l’equip sobretot amb temes de marketing i disseny de les caixes i l’embolcall on anaven les noves joguines. Parlava tan baixet que quasi ningú l’escoltava i es dedicava a fer allò que li demanaven. De vegades la veies alçar la vista i mirar per la finestra, pensant en ves a saber quina cosa. La xica era disciplinada i treballadora, així que va caure ve a quasi tot el món. Dic quasi perquè hi ha gent que ni xixa ni llimonà, que fa parabens a tothom i no saps mai per on van. Una setmana abans de Reis, quan se li va acabar el contracte i se’n va anar, es va acomiadar amb el mateix somriure als llavis que quan entrà. Ni una llagrimeta, ni un pesar més enllà d’allò raonable. I la taula neta com un espill.

El dia de Reis vaig rebre un regal a casa TRANSFORMADOR DE TEMPS D’ESPERA. Estava dins d’una caixeta com de medicament. L’aparell era prou rudimentari, semblava una calculadora de les antigues. Sens dubte era un prototip i jo era la destinatària per fer la prova. En el paperet d’instruccions t’indicava com havies de posar els minuts d’espera en les consultes mèdiques per un foradet i com se’t transformaven en temps que afegies a la teua vida per fer altres coses.

Una noteta posava “ mentre estava treballant he calculat que has estat d’espera 3438 minuts als metges, veges si funciona, aquest TRANSFORMADOR DE TEMPS D’ESPERA, m’agradaria que si va be fores la primera en gaudir d’aquest invent, vull agraïr-te tot el temps que has passat amb mi ensenyant-me i pots fer el que vullgues amb el temps guanyat a l’espera. Ah, i si no et va bé, no et preocupes, no té contraindicacions, només pot produir una certa mandra i decepció que passa de seguida. Signat: Maria.”

Mai ningú per a Reis em va regalar temps. 3438 mituts lliures d’impostos (treball, anar a fer la compra o rentar la roba,) per gastar-los lliurement. La gent de la feina sabia que estava malalta però ningú em preguntava, momés algun cap em retreia passar massa temps de metges sense voler saber res més en el fons. A la gent l’incomoda saber que tens alguna malaltia greu, li recorda la seua pròpia vulnerabilitat, així que la majoria no pregunten. Aquesta noia era especial, ja us ho dic. I observadora. I generosa, tu.

Abans de provar-lo estava un poc nerviosa no us penseu, que mai ningú adés m’havia donat la possibilitat d’afegir-me temps a la vida. Per descomptat cap dels metges que havia visitat al llarg d’aquests darrers dos anys. Així que no volia fer-me il.lusions. La cosa és que l’invent va funcionar.

Des d’aleshores vaig començar a pensar com aprofitar eixos 3438 minuts que m’havien regalat i per un instant se’m va passar pel cap, utilitzar-los a la feina per augmentar la producció. Però aleshores vaig pegar la volta a la caixeta i vaig llegir en l’apartat de POSSIBLES EFECTES ADVERSOS “aquests minuts no es poden afegir al temps de treball o altres obligacions quotidianes, per poder provocar vòmits, sensació de mareig i malestar general”.Se’ns dubte s’han de mirar sempre les instruccions-em digué.

La noia era especial. Ho tenia tot controlat.

A l’endemà la vaig cridar per fer-li la proposta d’un contracte indefinit, però en sa casa no hi era. Al cap de dos dies vaig rebre un missatge per correu electrònic: “moltes gràcies Priscil.la, he sabut del teu oferiment, ha estat un plaer treballar amb vosaltres, però miraré de cercar altres mons. Gaudeix del teu regal. Signat: Maria.”

I vaig pensar que hi ha coses que són regals i prou, que no es poden fabricar en sèrie.

Com Maria.


lunes, 3 de enero de 2011

EL HOMBRE IMPERFECTO


El hombre imperfecto se escapó por una fisura del pequeño mundo. Hacía semanas que había detectado el agujero por donde deslizarse cuando encontrara ocasión, pero era difícil despistar al ojo de Dios que todo lo ve. Incluso tuvo que retener sus pensamientos huidizos y pensar a trozos todo un plan de fuga, porque es sabido que Dios conoce hasta los pensamientos más íntimos y debía prevenirse. Es difícil montar un plan de fuga con pensamientos interruptus, de la misma manera que se hace difícil hacer el amor con la cabeza alerta por un coitus interruptus.

La empresa donde trabajaba exportaba mundos a todo el universo. Cada día el hombre se vestía para viajar por el pequeño mundo. Había días que con chándal y zapatillas para escalar la única montaña que existía, otros en bañador para atravesar el río Ter y llegar al otro lado del mundo, que apenas tenía de cintura unos cuantos quilómetros. Su trabajo consistía en comprobar que todo estuviera correcto según los estándares de calidad.

Días había que se ponía corbata para cenar con Priscila del departamento de compras e innovación y, entre copa y copa, intentaba convencerla para agujerear el pequeño mundo y respirar otras atmósferas. Pero a Priscila, aunque le gustaba coquetear con el hombre, y de vez en cuando pasaba por su mente la luz de la duda, quería mantener intacto su pequeño mundo. Insistía al hombre “aquí tenemos todo lo que necesitamos” y le daba razones del departamento de satisfacción al cliente, todo un desplegable de motivos y porcentajes. Después le guiñaba el ojo y le proponía, entre arrullos, refrescarse de las calenturas insatisfechas en el río Ter. Pero el hombre se zafaba de los brazos de su jefa como podía y regresaba a casa. A su pequeña casa, de su pequeño mundo, a tan solo seis metros del restaurante donde cenaban. Un mundo perfecto y acabado.

A Priscila tampoco le seducía la idea de disgustar a Dios, y sabía que proponerle tan solo la idea de agujerear el mundo, como un queso de gruyere cósmico, disgustaría tanto a Dios que se podría romper toda la cadena de montaje, y peligraría la producción y venta de pequeños mundos. Un colapso de todo el sistema. Así que ni siquiera se lo planteaba.

El hombre empezó a barajar la idea de que quizá no fuera un mundo tan perfecto y comenzó a fantasear- a trozos, claro- con encontrar un pequeño agujero por donde escaparse, y claro, tanto miró y miró, que encontró un error en el sistema, una hendidura. Al principio era tan solo una pequeña rendija al lado del río Ter por la que observaba-a ratos-un polvo cósmico borroso, como los pequeños puntos grises de un televisor con la emisión interrumpida, después empezó a distinguir siluetas, contornos de mundos de diferentes tamaños, según estaban más lejos o más cerca, para ver al final con mayor claridad todo un sistema de planetas que cubrían lo que le alcanzaba la vista. Fantaseaba con rascar la fisura para hacer un agujero suficientemente amplio como para que su cuerpo pudiera atravesarlo. Tuvo que coquetear en más cenas de las habituales con Priscila para no levantar sospechas. Las curvas de Priscila ponían diques a sus pensamientos alocados.

Un día a Dios se le puso una pestaña en el ojo y se movilizaron todos los hombres del pequeño mundo para quitársela y que no parara la producción. Aún así tardaron un par de horas. Las suficientes para hacer grande el agujero y escaparse.

El hombre vio con claridad. No sabía que los pequeños mundos que producían estaban tan cerca. Dio un salto a un par de ellos-era como atravesar un río impulsándose en las piedras para no mojarse- y al final fue a parar a uno agujereado. Cada noche miraba desde un agujero distinto y respiraba una atmósfera diferente. Los mundos eran como bolas de un árbol de Navidad cósmico, brillantes y de todos los colores que flotaban en un universo infinito y seguramente inacabado. Distintos. Deliciosamente imperfectos.

Al cabo de dos horas consiguieron quitar la pestaña al ojo de Dios, que estaba un poco irritado, sobre todo al informarle Priscila que se había detectado una fisura en el mundo, y, después de hacer el recuento, faltaba un hombre. Sin embargo-informó Priscila-no hay problema, el mundo estará reparado en una hora. La pérdida humana no tiene importancia, por ser un hombre imperfecto-añadió.

Priscila tuvo la tentación de mirar fuera antes de dar la orden para cubrir el agujero, pero se contuvo. Al fin y al cabo tenía todo lo que ella podía necesitar-excepto al hombre- se dijo para sí poniendo al mismo tiempo freno a sus pensamientos rebeldes.

Cubrió la fisura pero dejó una grieta por la que entraba aire de una atmósfera diferente. Y por donde se escapaba aire a su vez. El mundo se deshinchaba muy lentamente. Y pensó de inmediato en otra cosa.