OBRINT LA FINESTRA

M'agrada assomar-me a la finestra i veure que hi ha més enllà. Normalment després me retiro a l'habitació i continuo amb el que estava fent. Avui m'han pegat una espenteta i he decidit travessar la finestra.

jueves, 13 de enero de 2011

EL REGAL

Faltava una setmana per a Reis quan Maria se n’anà. Abans de dir l’últim adéu, s’encarregà de col.locar les coses tal i com les havia trobades. Va deixar la tauleta improvisada que feia d’escriptori neta com un espill i després la va plegar i recolzar a la paret mentre la cadira tornava a la taula del despatx de la veïna. Com si ningú hagués passat mai per allí. Em va deixar prou impressionada perquè normalment cadascuna de les becàries deixaven una empremta quan se n’anaven, ja no us diré si agradable o no, la majoria de les vegades una espècie de sobralles que marcaven un rastre que es veia de lluny.

Però aquesta vegada no va ser així. La noia apuntava maneres ja des del dia que li vaig fer l’entrevista. Era diferent a les altres. Normalment la gent s’esforça per somriure tota l’estona, fins i tot quan en l’entrevista fas una d’eixes preguntetes punyeteres per veure com se’n surt el candidat o candidata al lloc que s’oferta. Que s’oferta. Em fan gràcia els tecnicismes del lenguatge, com si posares a la venda una fruita valuosa, o una joia a baix preu. Com si pispar el treball fora una d’eixes gangues úniques que trobes la setmana de rebaixes. El treball que s’oferia era, com tantes vegades, les sobres del dinar d’una taula de rics: troços de menjar variat i selecte, pedaços del rebuig que ningú vol, embolicat en un llaç com un regal desitjable. Els candidats, per tant, havien de riure, mostrar l’alegria contagiosa només pel fet d’haver estat sel.leccionats per fer l’entrevista. Negocis de compra venda.

Maria no es va vendre. Almenys no como ho van fer les altres que li precediren. El seu somriure no mostrava una alegria desbordant i contagiosa. Era el rostre de la humilitat, de l’expectació, de la curiositat, de la senzillesa . Feie temps que no veia un rostre així, un posat tant de veritat. Es difícil trobar allò autèntic en aquests temps que vivim. I menys en una entrevista de treball. Em vaig presentar i la vaig cridar pel nom que apareixia en el seu currículum “Bon dia Ana Maria”. “Perdó, preferesc que em diguen Maria, tot el món em diu així”. Aventurat-vaig pensar- en una primera presa de contacte. Però ho va dir amb tanta naturalitat i en eixa música que entonava les seues paraules, que no em va semblar fora de lloc. Altres vegades no hi havia música que acompanyava, més bé, una porta que xisclava, una nota dissonant que et feia moure el cul de la cadira i el boli anotant un interrogant al costat del nom. Aquesta vegada em fa fer alçar la vista del currículum. Em va agradar. Arriscada la noia. Valenta i sincera.

Així que va entrar. Formava part d’un equip de cinc persones. La seua feina consistia en crear un regal únic i original per a la campanya de Reis del proper any. El públic diana: persones jubilades o gent amb malalties cròniques que es passen molt de temps de metges. Tenien, tots cinc, un any per poder cavil.lar i millorar el producte. Va eixir de tot: agendes per poder organitzar les visites amb talls de veu que et recordaven dia i hora del metge en qüestió, llibres electrònics per fer més lleugera l’espera que cabien plegadets dins la cartera- com una VISA de paraules-, llapis de fusta que portaven escrits una relació d’acompanyants-normalment estudiants de medicina per treure’s unes perretes- als que podies cridar per contar-li’s les malalties que paties i que et donaven conversa d’entesos…. Es van analitzar cadascuna de les idees per fabricar prototips abans d’abocar la resta i llançar la campanya publicitària a tot tren per a Reis. El que més èxit va tenir van ser els acompanyants amb coneixements mèdics.

Maria va estar ajudant a tot l’equip sobretot amb temes de marketing i disseny de les caixes i l’embolcall on anaven les noves joguines. Parlava tan baixet que quasi ningú l’escoltava i es dedicava a fer allò que li demanaven. De vegades la veies alçar la vista i mirar per la finestra, pensant en ves a saber quina cosa. La xica era disciplinada i treballadora, així que va caure ve a quasi tot el món. Dic quasi perquè hi ha gent que ni xixa ni llimonà, que fa parabens a tothom i no saps mai per on van. Una setmana abans de Reis, quan se li va acabar el contracte i se’n va anar, es va acomiadar amb el mateix somriure als llavis que quan entrà. Ni una llagrimeta, ni un pesar més enllà d’allò raonable. I la taula neta com un espill.

El dia de Reis vaig rebre un regal a casa TRANSFORMADOR DE TEMPS D’ESPERA. Estava dins d’una caixeta com de medicament. L’aparell era prou rudimentari, semblava una calculadora de les antigues. Sens dubte era un prototip i jo era la destinatària per fer la prova. En el paperet d’instruccions t’indicava com havies de posar els minuts d’espera en les consultes mèdiques per un foradet i com se’t transformaven en temps que afegies a la teua vida per fer altres coses.

Una noteta posava “ mentre estava treballant he calculat que has estat d’espera 3438 minuts als metges, veges si funciona, aquest TRANSFORMADOR DE TEMPS D’ESPERA, m’agradaria que si va be fores la primera en gaudir d’aquest invent, vull agraïr-te tot el temps que has passat amb mi ensenyant-me i pots fer el que vullgues amb el temps guanyat a l’espera. Ah, i si no et va bé, no et preocupes, no té contraindicacions, només pot produir una certa mandra i decepció que passa de seguida. Signat: Maria.”

Mai ningú per a Reis em va regalar temps. 3438 mituts lliures d’impostos (treball, anar a fer la compra o rentar la roba,) per gastar-los lliurement. La gent de la feina sabia que estava malalta però ningú em preguntava, momés algun cap em retreia passar massa temps de metges sense voler saber res més en el fons. A la gent l’incomoda saber que tens alguna malaltia greu, li recorda la seua pròpia vulnerabilitat, així que la majoria no pregunten. Aquesta noia era especial, ja us ho dic. I observadora. I generosa, tu.

Abans de provar-lo estava un poc nerviosa no us penseu, que mai ningú adés m’havia donat la possibilitat d’afegir-me temps a la vida. Per descomptat cap dels metges que havia visitat al llarg d’aquests darrers dos anys. Així que no volia fer-me il.lusions. La cosa és que l’invent va funcionar.

Des d’aleshores vaig començar a pensar com aprofitar eixos 3438 minuts que m’havien regalat i per un instant se’m va passar pel cap, utilitzar-los a la feina per augmentar la producció. Però aleshores vaig pegar la volta a la caixeta i vaig llegir en l’apartat de POSSIBLES EFECTES ADVERSOS “aquests minuts no es poden afegir al temps de treball o altres obligacions quotidianes, per poder provocar vòmits, sensació de mareig i malestar general”.Se’ns dubte s’han de mirar sempre les instruccions-em digué.

La noia era especial. Ho tenia tot controlat.

A l’endemà la vaig cridar per fer-li la proposta d’un contracte indefinit, però en sa casa no hi era. Al cap de dos dies vaig rebre un missatge per correu electrònic: “moltes gràcies Priscil.la, he sabut del teu oferiment, ha estat un plaer treballar amb vosaltres, però miraré de cercar altres mons. Gaudeix del teu regal. Signat: Maria.”

I vaig pensar que hi ha coses que són regals i prou, que no es poden fabricar en sèrie.

Com Maria.


11 comentarios:

  1. Hola Rosana, bona nit:

    Els teus contes son especials, diferents i originals.
    Llegirte es com viatjar en un altre dimenssió.

    Entre ficció i realitat.

    I saps quin bon regal, es el temps de la vida, perque el temps es un metall molt noble, per aixó diuen que es or.

    Aquesta Maria del teu conte es encantadora.

    Una abraçada, Montserrat

    ResponderEliminar
  2. Jo també penso el mateix, rosana!
    Els teus contes, tenen una empremta especial. Atrapen i estan molt ben escrits! Felicitats, de debò!
    Aquest conte, també és un bon regal!

    ResponderEliminar
  3. Molt bon conte regalar temps!

    ResponderEliminar
  4. Gràcies Montserrat. M'agrada que viatges amb mi a aquesta dimensió. Sí, el temps és el regal, un abraç.

    Fanal blau moltíssimes gràcies. L'empremta la sento també jo quan em dieu aqueses coses bsts

    Gràcies Efreelang, el mateix que em regales llegint-me, i tan enfeinada que estàs!! bsts

    ResponderEliminar
  5. Ah, qué regalazo! Tantos minutos libres de impuestos. Si me los regalaran ¿sabría yo aprovecharlos bien?

    Sí, hay cosas que no se pueden fabricar en serie, muy buen final.

    P.D. no he podido evitarlo, mientras leía el principio, recordaba a una entrevista de hace ya bastantes años. Tú estabas. ¿Ponías interrogantes en los nombres?

    ResponderEliminar
  6. Anca, estoy segura que los sabrías aprovechar.
    Hace muuuucho tiempo que no hago entrevistas, y la verdad nunca he puesto interrogantes como Priscila. Lo mío era poner asteriscos enormes como estrellas. O puntitos. Tu tuviste asterisco. Un abrazo.

    ResponderEliminar
  7. Tots portem, a dintre, molt per regalar. Tu, també ets un regal.
    Una abraçada.

    ResponderEliminar
  8. Si, solo disfrutarlos y agradecer.

    Un beso

    ResponderEliminar
  9. L'escriptor, crític i editor Josep Maria Castellet ja va deixar dit que "la vida és un complot per perdre el temps". I tens raó, cal fer l'esforç per aprofitar-lo, i si ens han de fer un regal per ser-ne conscients, benvingut sigui el millor dels regals!

    ResponderEliminar
  10. Gràcies Maijo, és bonico fer-se regals. M'emplena el que em dius.

    Mercé, gracias por pasarte por aquí.

    Joan, sempre tens a mà una frase que m'arriba, quàntes coses haig d'aprendre!
    Ai mare, si forem lliures i conscients des de l'inici que el temps és l'únic que tenim veritablement! un abraç

    ResponderEliminar
  11. Me ha encantado el final, y también lo del regalo. Es muy original, nunca se me hubiera ocurrido.
    Es cierto, la vida pasa como una cometa fugaz, y se ha de aprovechar cada minuto como si fuera el último. Es un regalo maravilloso
    Este cuento también es un regalo precioso
    Besos

    ResponderEliminar