OBRINT LA FINESTRA

M'agrada assomar-me a la finestra i veure que hi ha més enllà. Normalment després me retiro a l'habitació i continuo amb el que estava fent. Avui m'han pegat una espenteta i he decidit travessar la finestra.

domingo, 25 de mayo de 2014

L’ESTRANY CAS DE LES SABATETES PERDUDES



Marta passava per la tendeta de la papallona tots el divendres abans d’anar a comprar al mercat. Li agradava mirar l’aparador i veure penjades robes dels anys vuitanta, d’aquelles que es diuen ara de “vintage”, que si regirarem en els armaris de les nostres mares, encara en podríem trobar. Aquell divendres va entrar cap a dins travessant un xicotet corredor fet de tuls, brodats i puntetes. Va veure unes sabatetes color crema amb talonet quadrat i detalls creuats per davant que li van agradar molt. Per sort eren el seu número, així que probats i comprats. Per quatre euros es va emportar un xicotet tresor cap a casa. Se les va posar cinc dies i no se les llevava de damunt perquè eren molt còmodes i es veia la mar d’afavorida. A més en ixes sabates no es cansava mai i es notava més vigorosa. Així que es repetia cada dia que havia segut una bona troballa.

Però al sesé dia, quan va mirar sota el llit per calçar-se-les, no les va veure. Va mirar al sabater i tampoc, a l’armari i encara menys. Desesperada  va posar de volta i mitja tota la casa sense tindre sort. Cada dia mirava sota el llit per si no ho havia vist bé, i res. Quin misteri-pensava-i se n’anava a treballar després de cumplir el ritual diari de mirar sota el llit. I així van anar passant els dies fins que va tornar a ser divendres. Marta se’n va anar a comprar al mercat, i, cóm no, va entrar a la xicoteta tenda de la papallona que tant li agradava i oh sorpresa!, exposades al mateix lloc on dies abans les havia vist, allí estaven les seues sabates! Marta li va explicar el seu cas a la dependenta que li digué que les sabates inexplicablemente van tornar a casa de l’antiga ama, que corrents les va portar per a vendre-les de nou perquè no li agradaven. “Aquestes sabates són com un gos fidel-digué la dependenta-ja és la tercera volta que tornen a la tenda”.


Marta se’n va anar estranyada i alhora meravellada, mai havie vist unes sabates que triaren a l’ama i no a l’inrevés. Realment aquesta tenda era algo especial. Es va fer el ferm propòsit de passar cada setmana per veure quina peça de roba la triava a ella i emportar-se-la ven a gust, per tindre-la en un lloc principal dins l’armari de la seua habitació.

16 comentarios:

  1. Unes sabatetes amb molta personalitat... que trien i destrien... potser van pensar que 5 dies seguits era massa feina per a elles i van marxar... sabatetes amants de la bona vida "de botiga"? :D

    Una història genial, rosana... que fa somriure ...

    ResponderEliminar
  2. Tu amb la teua sensibilitat femenina i moderna has fet el contrari del que normalment fa el discurs capitalista, és a dir has humanitzat l'objecte mentre que aquell mercantilitza el subjecte, això és la literatura i la importància que té, tot i que molts ho neguen en un acte de innocència, ignorància i ingenuïtat fent alhora molt de mal, tu ho has brodat, això és la literatura, fer humà l'Home i els objectes en contra de la seua mercantilització.

    Plas! plas! plas! em lleve el barret, un gran conte, digne de la literatura curta de hui en dia i que si Déu vol portarem endavant i salvarem el que queda de món, encara, ho veig, queden dones que saben més que no saben.
    Gràcies pel teu conte i a més en la llengua de mon pare.

    Una abraçada efusiva i d'amic des del barri de Russafa de València, xicotet racó del nostre domini lingüístic.

    Vicent

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Moltes gràcies Vicent, humanitzar l'objecte, què bonic!!

      Eliminar
  3. I què passava si les sabatetes no es posaven d'acord entre elles? :)
    Bonic conte!

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Com en totes les parelles sempre hi ha una sabata que porta la iniciativa, bss

      Eliminar
  4. Projectem la nostra personalitat en els nostres vestits. Ens enamorem d'allò que ens defineix, i pot passar, com en el teu conte, que aquest lligam vagi més enllà. Magnífic!

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Las sabates, com les persones, ja tenien una llar. Un beset Maijo!

      Eliminar
  5. Un relat excepcional Rosana, quin plaer llegir-te.
    Rep una abraçada i tanca el armari, no vaja a ser que els vestits s'escapen també...
    M'encanta aquest conte!

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Gràcies Remei, tancaré l'armari o bé el deixaré obert que hi ha vestits que si no s'escapen no hi ha manera de desfer-me d'ells!!

      Eliminar
  6. Ja ja ja! Les sabates no tornaves per la dependenta, tornaven per una altra raó! Potser havien trobat el lloc on eren felices i no volien marxar d'allà en contra de la seva voluntat. :)

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Sí aquestes sabates tenien molta personalitat!

      Eliminar
  7. Aquestes botigues fan una mica de mal rotllo, lo més normal es que al tornar a la botiga, la pròpia botiga també hagués desaparegut

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Ui quina por, açò sembla el principi d'una pel.ícula de misteri...

      Eliminar
  8. Oh Rosana. Amb fas tornar el temps dels contes de fades.
    Unes sabates mágiques i fidels com un gosset.
    M´encanta.
    Reb un petó desde Valencia, Montserrat.
    I ara a demostrar que no sóc un robot, sino una persona de carn i ossos.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Sí les sabates se contagien de viure en un entorn màgic. Gràcies Montserrat!

      Eliminar