OBRINT LA FINESTRA

M'agrada assomar-me a la finestra i veure que hi ha més enllà. Normalment després me retiro a l'habitació i continuo amb el que estava fent. Avui m'han pegat una espenteta i he decidit travessar la finestra.

lunes, 13 de diciembre de 2010

L’ESTACIÓ DELS SOMNIS

A les cinc de la tarda va parar el tren amb una puntualitat anglesa. A la Beth i a la resta de passatgers del trajecte Barcelona-Ribes de Freser no els va sorprendre gens que la màquina s’aturés a l’hora senyalada enmig del no res. Per megafonia una veu dolça de dona anunciava que en compliment de la parada tècnica per vaga, el tren romandria detés fins a les sis de la tarda. Convidaven els passatgers a baixar, quedar-se asseguts als seients o passar pel bar del tren per fer més lleugera l’espera.

Feia un fred que pelava, així que quasi ningú va eixir. La Beth es posà el plumífer i els guants i baixà per estirar un poquet les cames. Un vent gelat li colpejava la cara mentre caminava al costat de les vies. Els pels volaven fent-li un embolic de cabells descontrolats pel vent que, per un moment, bufava en totes direccions. La seua respiració dibuixava un núvol blanc a cada baf que amollava per a calentar-se les mans.

De cop i volta, el vent s’aturà i vegé al davant una estació abandonada. Encuriosida, es ficà dins. Encara estava el taulell de fusta i la finestreta de vidre badat des d’on s’expedien els bitllets temps enrere i els seients, també de fusta, on els viatgers esperaven que surtís el seu tren. A la Beth li cridà l’atenció una porteta amb un indicatiu “Somnis de…”i la imatge d’una dona i un home, ell amb barret i ella amb para-sol, com si es tractés de l’icona que dona pas a un lavabo. Va entrar i es va trobar un espill enfront d’un rentamans menut. Provà les aixetes per veure si funcionaven i, encara que sentí primer un soroll de canyeria en desús, de seguida començà a brollar aigua com si no hagués passat ni un minut des que va entrar el darrer client. Es va rentar la cara mentre la piqueta s’omplia d’aigua que no colava i el seu alè, molt més càlid que la gelor del quartet, eixia a l’exterior, sorprenentment, en forma de lletres. Així va eixir la o, la de, la ena, la essa…i tot un seguit de lletres de baf que anaven caient dins l’aigua estancada de la pica, i ja dins, es convertien en gel. Lletres glaçades que pegaven voltes i voltes buscant-se les unes a les altres, formant síl.labes primer i després paraules completes. La Beth es mirava a l’espill i veia com el seu baf es reflectia al mirall convertint en xicotets tresors una desfilada de lletres que eixien com boletes de dintre la boca d’un mag. “Sig”, “ma”, “desig”…Al final es va formar una frase que nedava dins l‘aigua de la pica: “demana el teu somni”, deia.

Açò és increïble, es va escoltar dir mentre veia la seua imatge a l’espill. I quan parlava, l’alè dibuixava núvols en l’aire humit del lavabo. L’eco de les seues paraules repetia fins a l’infinit: “açò és increíble, ible, ible…”

Tornà a mirar la piqueta i allí estava la frase pegant voltes “demana el teu somni”.

La Beth va fer cas, tancà els ulls i demanà “el meu somni és poder tenir un somni cada dia”. Bé, i com que li semblà excessiu, s’ho repensà, “el meu somni és tindre’n un cada setmana” i afegí…”durant tota la meua vida”. Obrí els ulls i va veure com les paraules glaçades es desfeien mentre una llum molt intensa brillava de manera intermitent com un batec de cor que entrà dins d’ella. Aleshores va percebre una olor a terra mullada mesclada amb la flaire de xocolata recent feta. Tot seguit, es fregà la llengua contra el paladar per a retindre el sabor del xai té i bufà dintre seu per recuperar el picant del gingebre, el clau i el pebre roig de la mescla que tant li agradava. De sobte, i sense pensar-ho, començà a il.luminar-se l’asseig de la vella estació com en un parc temàtic de realitat virtual. Sens dubte eren els somnis de les persones maneguetes que van assomar el nas abans que ella. Va veure una casa modesta davant del mar, imatges de llepolies de totes les formes, colors i sabors imaginables. També algunes un poc eròtiques. Va triar una. Una dona rossa, asseguda fent llabor amb els cabells replegats i un home que s’apropa pel darrere. Les seues mans grans, fortes li treuen els ganxets dels cabells i engrapen els seus pits que ella manté atrapats amb un vestit de mil botons, mentre fils de tots els colors cauen de la caixeta de llabors i s’entrellacen al terra fent un jaç on s’estimen desbocats i descosits…

De sobte sent una veu d’home que es desviu per recordar “queden tres minuts per a que el tren mogue de nou, passatgers al tren” i aquesta darrera frase la repeteix de nou “passatgers al tren”.

Les imatges s’apaguen com si se n’anés la llum en tot l’edifici. Sembla un apagó general.

Havie tingut el privilegi d’entrar en els somnis d’altres persones. S’empassà la cremallera del plumífer i es posà de nou els guants que fora feia un fred que pelava. Tornà sobre els seues passes i es girà per darrer cop. Un lletrero de manisetes pintades posava “l’estació dels somnis” I al moment les lletres s’esfumaren i l’estació sencera i tot, con les minúscules gotetes d’aigua que s’evaporen de l’espill després d’una dutxa d’aigua calenta.

Encara que es resistia, va córrer cap al tren i pujà les escaletes del seu vagó. Algú va pujar darrere d’ella. El desconegut agafà la baraneta per donar-se impuls. Eren unes mans grans i fortes. Es va asseure al seu costat , el cas és que el portava a la seua dreta tot el viatge però fins ara no havia reparat en ell. Les seues mans podien trencar un tronc amb una destral, o despassar pel trau delicadament una filera de botons. La Beth es va aventurar:

- Sembla que fa fred, ¿li agrada el te?

L’home va mostrat un somriure picantó abans de contestar.

- Sí, el que més m’agrada són les mescles. Li convidarie a un però dissortadament en aquests bars de tren de segur que no hi ha.

- Jo el convido-digué la Beth-sempre en porto sobre per si de cas- i li mostrà una bosseta plena de brosses.

- Bé, doncs, anem cap al bar.

I van anar-hi. La Beth es va treure la bosseta i va demanar al cambrer que bollira dos tassons d’aigua. Ella se’l va prendre sol, ell amb una goteta de llet, que s’escampà com l’oli, cobrint tota la tassa.

La Beth estava fora d’ella. Els seus pits demanaven a crits lliberar-se del vestit que s’havia embotit avui, veges tu perquè, amb una filera de botons redons i menuts com pinyols d’olives negres que va passar un per un per cada ullal quan es vestia. Mentre s’apropava a la tassa per saborejar la infussió, el desconegut s’apropà a la seua orella i li apartà dels cabells un fil groc. “Demana el teu somni”, li mormolà. El seu alè sabia a llet i a gingebre.

Va ser l’estona millor guanyada de tot el trajecte.

12 comentarios:

  1. Bona nit Rosana:

    Un bon relat.
    Que bonic poguer somniar.
    Jo saps cada ni somni8u una cosa diferent.
    De vegades m´enrecordo i d´altres, no.

    Reb una abraçada, Montserrat

    ResponderEliminar
  2. Escrius molt bé! Molt bon relat!

    ResponderEliminar
  3. Mentre el llegia es dibuixava un somriure plàcid en els meus llavis. Ha estat com submergir-me en la màgia.
    Una abraçada.

    ResponderEliminar
  4. M'encanten els teus contes imaginatius! Quina sort ha tingut la Beth d'aprendre a somiar... i el pot demanar! Era un desconegut o una fada?

    ResponderEliminar
  5. Hola Rosana, a veure si ara la caixa de comentaris em deixa dir alguna cosa...
    Llegint el somni hi he entrat a dins, he alenat lletres al mirall, he tingut fred , calor, he tastat un te reconfortant i gairebé et diria que un home amb mans grans i suaus m´ha desfet el recollit dels cabells emtre em parlava a cau d´orella. Ets una maga.

    Per Reis me´n demanaré un com aquests i si pot ésser que duri tot el trajecte, fins el final. És molt demanar a un somni, no?

    ResponderEliminar
  6. Rosana.... chapeau!
    m'ha encantat el conte, he anat entrant en situació "in crescendo" segons el narraves, és un relat amb molta intensitat i que permet moltes lectures.. molt aconseguit i molt ben escrit!
    mil enhorabones!
    (avui tinc sort estic llegint contes fantàstics..)

    ResponderEliminar
  7. Viure dins d'un somni déu ser una meravella. És ple de fantasía, aquest conte. M'agrada! Felicitats, Rosana.

    ResponderEliminar
  8. Rosana, la imagen de las letras de vapor que caen al agua y se convierten en hielo, no tiene precio, es pura magia, un regalo. Y este es sólo un detalle de tantas cosas que cabría resaltar en este cuento, porque hay más. Intentaré recordarlo todo para decírtelo el próximo día.

    Un beso.

    ResponderEliminar
  9. Montserrat, gràcies per passar-te. Sí és bonic somiar i més recordar-ho,un abraç.

    Efrelang, t'agradeixo el que dius, m'has animat molt!

    Maijo, quines paraules més boniques, m'agrada que t'hages submergit...tu també en fas de màgia amb la teua llàntia meravellosa

    Cèlia, jo crec que la Beth ja el coneixie...ui...però no estic segura...Quant a demanar somnis, sempre, sempre s'han de demanar...demana i apareixerà la fada...

    País,m'agrada que hages entrat dins del relat i poder haber recorregut amb tu aquest somni. La màgia l'has posada tu al contar-me-ho i de segur que has arribat fins al final del trajecte.

    Lolita no tinc paraules, no saps el que m'espenta el que em dius...aquest tren ha arribat a algun lloc i això em satisfís molt.

    Pilar, viure dins d'un somni, somiar despert, deixar-se portar per la imaginació són coses que m'agraden, estic contenta que t'hage agradat també.

    Anca, tu sí que eres la maga de los detalles, me encantará hablar contigo de todo con un café o un te acompañándonos, disfruto mucho la conversación, gracias.

    ResponderEliminar
  10. cuéntame un cuentodiciembre 19, 2010

    Bonito relato para soñar, las estaciones siempre me ha parecido que han tenido algo de mágico y misterioso. Como dice Sabina refiriéndose a los trenes ...(esos animales mitológicos). No sé, leyendo este relato he recordado ese comentario.
    Muy acertada la historia para una estación antigua, olvidada, pero llena de historias fantásticas o no tan fantásticas.
    He imaginado la historia como en una película.

    ResponderEliminar
  11. Cuéntame...gracias, podría ser una película sí...besets

    ResponderEliminar
  12. Feliz año nuevo , Rosana, que este 2011 nos sigas deleitando con esas cosas que nos regalas en este blog (eso egoístamente) y que todo lo demás marche a pedir de boca.

    ResponderEliminar