LA PISSARRA MÀGICA

La pissarra de joguet és l´únic objecte decoratiu que va conservar Martina de la seua infantesa a l’habitació. Cada nit, quan era menuda, escrivia en guix una frase “vull viatjar a…la Xina”. Els somnis eixe dia eren de cases amb teulats corbats i barrets de palla per replegar l’arròs, ciutats prohibides i lletres dibuixades que ballaven en biblioteques majestuoses.

De matí apareixien llibres de la Xina escrits amb els dibuixos dels seus somnis i el nom del país s’havie esborrat de la pissarra de grafit, tot net i preparat per al dia següent.

Així una altra nit escrivia “Vull viatjar a…el Japó” i somiava quimonos i exhibicions elegants d’arts marcials, muntanyes nevades i ciutats ruidoses. Al matí, allí tenia els llibres damunt la taula amb els dibuixos somiats.

I així van anar passant els dies de la seua infància entre llençols, dibuixos i llibres, fent-se la idea d’un món mig viscut, mig somiat.

Al llarg del dia llegia tot el que hi havia escrit i per la nit somiava viatges i colors que quedaven estampats al llibre al dia següent.

Sens dubte la pissarra tenia un poder que Martina visqué fins la seua adolescència. El món estava al seu abast des de les baranes de l’habitació.

Però un dia els pares decidiren donar-li una sorpresa per a celebrar el seu setzé aniversari. Aprofitaren que estava a la mar passant uns dies d’esbarjo amb la seua amiga Susana per canviar-li l’habitació de dalt a baix. Quan Martina va tornar li taparen els ulls i la conduiren a l’habitació. Quan ja estava al davant de la porta, li arrencaren el mocadoret que embenava els ulls i pugué veure una zona molt més espaiosa amb un llit modern amb calaixos per omplir, un escriptori molt ample i un armari empotrat amb portes que relliscaven només espentant-les amb un dit. Però, i la pissarra? Martina es dirigí als pares amb cara de poca pena. “L’hem retirada, filla, ja ets major”.

La porta que s’obria cap a la joventut no va ser gens agradable de travessar.

En l’últim dia de l’últim instant de la seua infantesa va pensar que si no hagués desparegut la pissarra, encara seria xiqueta.

Ara, que havia perdut la pissarra, sabia que per a viatjar hauria d’eixir de l’habitació. Ni tan sols va estrenar el llit. Aquella mateixa nit comprà un bitllet cap a Menorca, va escudrinyar cada raconet de l’illa i va escriure un llibre després. Els viatges eren l’excusa per buscar la pissarra que sens dubte pararia en algun dels mons somiats.

Els llibres també caminaven darrere d’un somni: escriure un món per a despertar els xiquets.

Un dia, de molt velleta, Martina trobà a les golfes la pissarra que tant de temps va buscar. Es veu que l’havien amagada allí els seus pares. La portà de nou a la seua habitació. Aquella nit, en l’últim dia de l’últim instant de la seua vida va escriure de nou a la pissarra “Vull viatjar a…un nou món” i se n’anà a dormir entre llençols, llibres i boira de color de rosa. Només aleshores va deixar d’escriure.

LA COSTURERA DE LES FLORS MÀGIQUES

Aquest conte va acompanyar un pastís-regal per a la meua tia que cumplia 81 anys. Si voleu veure el pastís us convido a visitar http: dolc-i-mes.blogspot.com/

La nena va nàixer el primer dia de la primavera d’aquell any i, a diferència dels altres nens nascuts al carrer que portaven un pa sota el braç, o del llibre de Tombatossals que vingué a la llum també aquell any amb un grapat d’històries dins les seues pàgines, ella venia amb una flor de sucre dins la maneta. En el part no va voler amollar-la, així que va vindre al món en la mà per davant per sobre el cap, com una super heroïna dels anys trenta. Després de posar-la guapa les comares, obrí la maneta, i els pares i els tios, vegeren per un instant una flor de sucre que desaparegué uns segons després. I així, des del principi, el dolcet penetrà dins d’ella, fent-la una noia tendra i tova, com les coques del forn de Cirilo que endevinava posant-se de puntetes per arribar al mostrador de la panaderia del carrer Sant Roc.

Dolça i espigada va anar creixent, i com no, arribada l’hora es va casar amb un pastisser. Tots dos agafaven la Panderola cada diumenge per anar del Raval al Grao i portar a la família pastissos de crema, pilotes de frare i canyes de xocolata que menuts i grans delectaven amb plaer tot fent-se’ls la boca aigua. L’olor a carbó i el xiulit del trenet avisaven els més menuts que havia arribat el dolcet. Així a l’hora del café, s’ensucrava el diumenge com s’ensucra una coca.

Tota ella era dolça i tèbia. El seu cabell feia olor a ametlles dolces i les seues mans a xocolata amb taronja i sempre tenia a mà bones paraules, abraços i alguna floreta per embolcallar desànims i tristeses.

Els dissabtes portava sigolletes i somriures que feien de despertador caramelat a les xiquetes del seu germà, que no tenien escola.

I mentre, tricotava amb calceta un jersei o una bufanda, una colxa o una toqueta per no passar fred.

Anava creixent i teixia flors que les dones de la família s’estimaven com un regal molt especial. De llana a l’hivern o de perlé a l’estiu, joies de fil que lluïen en la solapa dels vestits més humils El que ningú sabia és que les flors portaven una polceta màgica que endolçava qualsevol moment. Per als mals de cor s’havien de posar a la part esquerra, per a buscar feina a la part dreta, hi havia qui ho portava enganxat a la bossa de mà i així atreia els diners. I des d’on estava la floreta escampava amb la seua aroma la dosi exacta de tendresa i alegria que calia per a esborrar cada mal.

Avui és una dona sàbia, la fada bona. La costurera de les flors màgiques. No té vareta, només unes mans blanes i el cor ensucrat. Teix fils de cotó-en-pèl color de rosa i una generositat que s’escampa. I sempre té un repte. He sabut dels seus secrets de màgia blanca i ara està treballant perseverant per tornar a recuperar el “punt de sigró” que diuen que va bé per a tindre sort en els estudis i en el treball.

Jo ja li he demanat un jersei i li he promés que el guardaré en una capseta per passar-lo a qui li fage falta, perquè també he aprés de la seua generositat que s’encomana. El punt de sigró té l’avantatge que va bé a tots, s’estira o s’estreta i s’acopla al cos.

I és que en aquests temps que corren cal estalviar fins i tot la màgia i gaudir-la en xicotetes dosis per treure-la només quan faja falta.

Com una bona confitura.

COSAS QUE DESAPARECEN

Ramona cada semana hacía y deshacía el mundo para volver a su tierra. Uno, saltaba el océano, dos…un país…y tres…llegaba a su patria. Las piezas del rompecabezas estaban gastadas de tanto usarlas, descolorido el azul del océano que recorría con sus dedos cuando ensamblaba las piezas, y lo mismo sucedía con el rosa y verde de los paises vecinos. Así que cada año compraba un nuevo rompecabezas para que los colores estuvieran siempre vistosos, y cada año comprobaba que aparecían y desaparecían nuevos paises.

Aquel miércoles de marzo cuando desembaló la caja de uno nuevo, empezó a montarlo pacientemente como otras veces. Pero esta vez, faltaba una pieza. Su ciudad, su patria, su vida, a la que pensaba regresar algún día ¡había desaparecido!

Pensó de inmediato que era un defecto de fábrica y fue a reclamar a la tienda que le dieran un mundo completo. Pero no lo consiguió. Miró y rebuscó por todas partes, y efectivamente, su ciudad ya no estaba. En los seis años que llevaba fuera de casa jamás se había imaginado que sucediera algo así. Siempre había pensado, inocentemente, que mientras el mundo cambiaba, su ciudad permanecía impasible como un lugar ajeno al devenir del tiempo, como una Itaca a la que regresar siempre, el lugar deseado y encontrado de los laberintos infantiles de papel.

Así que, incrédula, decidió comprobar por sí misma lo que había sucedido. Cogió la mochila, se calzó las zapatillas y fue a buscar su tierra. Uno, sobrevoló un océano, dos, un país entero y tres, allí estaba su patria. Desde el aire distinguió la cordillera nevada de su pequeño país, casas bajitas que formaban pueblecitos de montaña y un inmenso valle. Un desasosiego teñido de alegría iba inundando su pecho, ya que desde el aire se iba dibujando su tierra tal y como la recordaba seis años atrás cuando partió.

Al poco aterrizó el avión en el aeropuerto de la ciudad de al lado. Pocas cosas habían cambiado: las mismas escaleras mecánicas que alejaban y acercaban a la gente, las maletas que daban vueltas en las cintas mecánicas buscando dueño, bares iguales con distinto nombre, idas y venidas, tumulto y giros propios de un aeropuerto lleno de vida.

Ramona tomó el autobús número catorce para ir a su pueblo. Entonces vio desfilar por la ventanilla del bus campos sembrados de maiz, girasoles, patatas y coles, regueros rebosantes de agua corriente y casas dispersas por todo el valle. Ramona cruzó los dedos porque faltaba muy poco para llegar a su pueblo. Por fin lo vio, y no pudo evitar gritar emocionada“!ahí está!”. La muchacha quiso bajar pero el conductor le dijo que normalmente no paraban allí, que seguían adelante con su ruta ya que era un pueblo abandonado. Ramona entonces le ordenó que parara: - a partir de ahora ya tiene un habitante-dijo con autoridad, dio un salto a las escaleras del vehículo y cargó la mochila. Y desde aquel instante, viendo como se alejaba el bus, se propuso un plan: su pueblo, como Itaca, volvería a aparecer en los mapas escolares, y en los juegos de los niños.

El bus se alejó lentamente siguiendo su ruta, mientras ella se quedó, decidida, a seguir su curso, y se marcó una fecha: en un año-se dijo-Itaca volvería a aparecer en los mapas escolares. Cruzó los dedos y escupió en la tierra. Su vida dio un giro a partir de ese momento.

Lo cierto es que en un año, los mapas habían cambiado de nuevo.

CUENTOS ANIDADOS O LAS MUÑECAS RUSAS

Hace un par de semanas recibí una invitación para participar en un juego de microrrelatos. La idea, original de Dersony, consistía en componer un relato que estaría dentro de otro y éste dentro de otro como en un juego de muñecas rusas. En total, 13 relatos. Historias distintas cuya llave para acceder es una contraseña que cada lector tiene que descubrir. Para acceder a la llave que os permitirá abrir la caja de muñecas tenéis que ir al siguiente enlace:

http://www.megaupload.com/?d=8XFHJWDZ

Relaciono los escritores que han participado en la experiencia entre los cuales me incluyo.

Gotzon

http://gotzoki.wordpress.com
Elisa de Armas
http://pativanesca.blogspot.com
Anita Dinamita
http://relatosdeandarporcasa.blogspot.com
Puri Menaya
http://purificacionmenaya.blogspot.com
Alberto Martín "NiñoCactus"
http://borronycuentonuevo.blogspot.com
Anca Balaj "aminuscula"
http://aminuscula.blogspot.com
Rosana
http://contesbreus.blogspot.com
Fernando Vicente "depropio"
http://depropio.wordpress.com
MA
http://explotarenelvacio.blogspot.com
Maite García de Vicuña
http://microrrelatosenporciones.blogspot.com
Raúl Quirós Molina
http://unhombrecaedeunedificio.com

Y por supuesto el autor de la idea:

Dersony

dersony.blogspot.com

Espero que lo disfrutéis ( y que lleguéis a mi relato, jeje)

EL CAP EN COVA

Filiberto mirava les interioritats de Pilar posant l’ull al microscopi travessa-membranes que havia inventat l’any passat per on observava el que passava dins del cervell humà, territori inexplorat com el que més, i lloc on trobar tantes repostes interessants per als investigadors com ell.

Enganxat a l’aparell, va veure una idea com saltava d’un costat a l’altre del cap de Pilar, una idea que buscava companyia. “Les idees també pateixen la soledat com les persones, necessiten estar unides per a avançar”, digué amb una veu seriosa mentre la gravadora feia el seu paper. Filiberto tornava a mirar aleshores pel microscopi i la veia perfectament- la idea- pegant saltets en un espai gran, fent ressò els seus rebots, amb l’ànsia de qui cerca alguna cosa, com una puça buscant un cos pelut on allotjar-se. Ningú ha parlat mai de la soledad de les idees-pensà Filiberto-i sí, el pitjor és quan una dorm a soles, es lleva a soles i es passa tot el sant dia saltant a la pata coixa o a la comba dins d’un cap-cova fosc i silenciós, esperant la llum que desentenebre l’eixida per a fugir i caminar, humil, amb una altra idea, cap a les aigües que reflecteixen el sol, i que retornen, com espills de xicotetes partícules mullades, la claror a la bòveda del cel. Açò estava pensant quan va observar perfectament amb el seu microscopi travessa-membranes com una idea exia de Pilar i es juntava amb altres que va trobar fora, omplint a la noia de nombroses idees que es multiplicaven per a crear una força de vida, un braç d’impuls, un hostatge acollidor, una ment en brillantor pròpia, una reproducció de les voluntats, un escampar-se de possibilitats. Tot això vegé per fi. Després de molts dies al peu del canó, havia estat testig d’una fita històrica, així que per immortalitzar el moment, agafà de nou la gravadora: “L’evolució ni ha segut ni serà possible amb una sola idea. L’evolució és la transformació del cap en cova a la cova en cap. Dit d’una altra manera, l’evolució mai serà possible si cadascuna de les persones no surten de la cova on reboten idees avorrides d’elles mateixa”

I dit açò desconnectà la gravadora i apagà el microscopi.

Pilar se n’anà cap a sa casa amb una alegria diferent a la que havia entrat. Ella no s’explicava per què. Filiberto sabia ben bé el motiu. Per fi ho havia vist dins del seu cap. Un parell d’idees havíen trobat la llum.

Ell tancà el laboratori i se n’anà a pendre unes canyetes amb els amics. Tant d’aïllament li donava mal de cap i necessitava desemboirar-se, buscar fora el que no trobava dins.

Mai se sap on es pot trobar una nova idea.

LA PIEL DEL MUNDO

Aquel mundo era tan estrecho que las personas iban desfilando una a una para no caer en el abismo. Tanto andar y andar por el mismo trazado que se habían levantado los márgenes y soltado las costuras que unían el camino a la esfera planetaria. El mundo daba lástima, pelado, pelado, se estaba quedando con lo puesto, mientras la gente circulaba por encima de las estrechas mondas ajena a lo que sucedía de verdad. Un anillo en espiral giraba alrededor del planeta, pero a diferencia de Saturno, este bucle salía del mundo, y como un tirabuzón gigante serpenteaba a su alrededor. Y cada vez el tirabuzón se agrandaba más y más.

Era su piel.

Así que el mundo de año en año iba reduciendo su tamaño a la mínima expresión. Y tiritaba de frío. Mientras, la piel del mundo se iba alargando trazando un camino que avanzaba en espiral hacia ninguna parte.

Desde la nave lo veíamos totalmente expuesto a la fuerza centrípeta que engulle los mundos ajenos a sí mismos. Erika, la comandante de la nave, había visto este fenómeno otras veces en sus largos recorridos por la galaxia, y solo aventuraba una solución: tenía que volver la piel al mundo, para protegerlo, y ofrecer a la gente unos caminos más anchos por los que transitar. Al fin y al cabo, solo los mundos completos sobreviven al remolino que aspira los desechos del universo. Y pueden evolucionar.

Así que ideó, con nosotros los tripulantes, todo un despliegue de comunicación, para contar con imágenes lo que estaba pasando, ya que la mayoría de la gente había nacido en el anillo y no sabía que existían senderos más amplios y distintos por los que avanzar. Si lográbamos que los habitantes nos creyeran, estaba hecho casi todo el trabajo, porque sin su fuerza esperanzada y sin su fe, no sería posible devolver la piel al mundo.

Los tripulantes de la nave tuvimos que luchar como tantas veces con la incredulidad de las personas, que acostumbradas a circular una a una, habían olvidado que era posible cambiar de dirección, ir de dos en dos, en círculos, dando saltos o en zig-zag por el mundo como en una locomotora un poco loca, sin caerse.

Dispusimos unos espejos redondos y gigantes para que se observaran a sí mismas caminar por encima del tirabuzón planetario, alejadas de su mundo. Algunas tuvieron que mirar dos veces, se frotaron los ojos y miraban de nuevo con cara de sorpresa. Después desplegamos unas pantallas enormes con imágenes del pasado, donde los caminos cruzaban en todas direcciones, como arterias que mantenían vivo al mundo, lleno de energía y la piel en su sitio. Entre todos los caminantes masajeaban la esfera que mostraba un tono relajado y vivaz. Y la piel pegada en su sitio.

Las reacciones fueron distintas, como distintas eran las personas. Algunas no creyeron cierto lo que veían, otras, incautas, quisieron volver tan rápido a su mundo que, desobedeciendo todos los consejos, dieron un salto y quedaron flotando en el espacio a mitad del trayecto para siempre. Las más inteligentes escucharon, hablaron, idearon un plan y se arriesgaron. Decidieron colgarse de los márgenes del camino, y agarraron con sus manos fuertemente los extremos. Una capota inflada como un paracaídas, o como un gusano que flotaba en el espacio, iba descendiendo lentamente al mundo, hasta que finalmente se posó suavemente en su superficie. Todos lo celebraron. Caminaron, corrieron y dieron saltos de alegría durante una semana. Serpentearon sobre los márgenes del camino durante otra y a la tercera dieron volteretas y rodaron en todas direcciones. A la cuarta abrieron veredas y plantaron árboles que con el tiempo echaron raices que fijaron la piel del mundo a la tierra para siempre.

Tomamos unas imágenes y seguimos nuestro camino. Erika no pudo evitar ver antes de irse a unas pocas personas que quedaron flotando en el espacio, recogido su cuerpo, dando vueltas sobre sí mismas durante toda la eternidad. Nunca lograba sobreponerse totalmente a estas imágenes.

“No se puede salvar a quien no quiere ser salvado”-pensó. Después puso la nave a toda máquina y se alejó.

En la distancia el mundo era verde y hermoso. Un sistema de senderos capilares se ramificaba en todas direcciones dándole un aspecto saludable y feliz.

L’ARBRE DE LA VIDA

Aquest conte va acompanyar un pastís-regal per a la meua germana menuda. Si voleu veure el pastís us convido a visitar http://dolc-i-mes.blogspot.com/

La foto és un regal de Marta, que trobareu en fanalblau.blogspot.com

La noia tenia les ungles negres i les mans brutes de terra de la marjal. Des de xicoteta buscava i amagava coses. Li havien dit a l’orelleta abans de néixer que dins la terra estava la possibilitat de tot, que només calia explorar amb deler per trobar.

Així que cada cosa que volia pensava que estava amagada al ventre de la terra, i era precís regirar al lloc adequat per trobar-la. De menuda s’embrutava de terra negra i pegalosa del costat de la séquia, o, si anava a la platja, portava poalets plens d’aigua de la mar per omplir els forats que havia furgat a l’arena que es comunicaven tot fent ponts i trasvassaments subterranis. Gaudia del tacte aspre i esvarós de l’arena que queia entre els seus dits deixant xorreres ací i allà i fent castells que semblaven catedrals gòtiques, que al contrari d’aquestes, duraven el que s’allargava una ona més atrevida que les altres. I sempre trobava alguna cosa. A la platja, pedretes i petxines de formes i colors diferents que guardava en un gerro de vidre a la seua habitació i que anava afegint en cada eixida; a l’horta cucs de bola i marietes que agafava per mirar com caminaven sobre les seues mans, tot girant-les per comprovar que els bitxets no perdien el seu pas i el mateix anaven pel dors de la mà que seguien caminant sobre el palmell quan la voltava. I després els amollava per a que tornaren al seu forat.

També encobria allò que volia néixer, fóra llavors de tomateres, girasols o pensaments, que brotaven poc després en un llenç o en una cartolina.

Aquell dia estava buscant amb ànsia la llavor del ametller, i, pel que es veia, era massa endins de la terra per trobar-la. Una marieta que passava per allí li va dir que cobrira el forat de nou, que estava allí i sens dubte naixeria. La noia, que creia fermament amb els xiuxiueigs dels bitxets de la terra, des d’aquell dia alimentava la terra amb el fem de les sobralles de casa, la regava i esperava. Cada nit somiava amb un arbre d’arrerls fortes i enroscades que s’allargaven per sota la terra estenent-se fins a convertir-se en filaments prims i delicats pels quals xuclava l’aigua que la sustentava. I somiava també en branques sinuoses plenes de fulles que dansaven al compàs de l’aire fresc de la primavera. Però en els somnis l’arbre mai floria.

Cada dia al despertar-se regava la terra on la marieta li digué que naixeria l’ametller, però res.

I cada dia somiava amb les arrels, els arbres i les fulles. La noia mirava la terra i ja no sabia si creure la marieta. Potser els bitxets de la terra també s’equivoquen-pensà. I dubtava. I el titubeig foradava el seu ànim amb un desassossec que li feia dormir malament. Però encara i així, cada dia regava i nodria. Un dia somià en el seu arbre cobert d’un esclat de flors color rosa, les flors de l’ametlller. I s’alçà tant contenta que començà a pintar en el llenç del quarto d’estar un arbre ple de les flors del seu somni. Li va costar tot el dia, car va fer els detalls ben dibuixats amb les arrels, les branques, les fulles, flors i fins i tot la marieta que passejava al seu costat. Tan cansada va acabar , que aquell dia va dormir d’una tirada.

De matí, en obrir la finestra de la seua habitació, anà com cada dia a regar el seu desig. Aquell dia descobrí unes branquetes que emergien decidides de la terra estovada: l’ametller allí estava, dintre la terra humida on vivia la marieta.

L’esclat d’alegria va ser de tots els colors, car cregué més que mai en la saviesa de la terra i de tots els animalets que allí hi vivien. L’arbre era ella i ella era l’arbre. I va descobrir aleshores que dintre seu, com dins la terra, també s’amagava la possibilitat de tot.