OBRINT LA FINESTRA

M'agrada assomar-me a la finestra i veure que hi ha més enllà. Normalment després me retiro a l'habitació i continuo amb el que estava fent. Avui m'han pegat una espenteta i he decidit travessar la finestra.

domingo, 19 de septiembre de 2010

LA BODA

Personalment noto que em faig gran. I no per les rugues que invaeixen descarades els meus ulls o pels xicotets solcs que es formen al meu coll com el traç d’un camí que poc a poc serà més trepitjat, ni tan sols pels cabells platejats que descobreixo sobtada de tant en tant amb la incredulitat de qui troba un hoste inesperat dins de casa.

No, noto que em faig gran perquè m’agrada anar de boda, encara que no conega als nuvis. Em miro a l’espill de la tieta Maria que surt en eixes ocasions de l’ensimismament i la solitud de la vellesa i sento vertígen perquè això fa uns anys no em passava.

Sí, que m’agrade anar de boda és una prova inefable de que m’estic convertint en una persona major.

L’altre nit vaig anar de boda.

Només ens vam seure a la taula rodona onze desconeguts amb ganes de passar-ho bé, ens vam presentar. Carme, una de les comensals, va dir que estava molt contenta, portava sis mesos a l’hospital al costat del seu marit que patia càncer i era la primera vegada que eixia des d’aleshores, així que es sentia pletòrica…”disculpeu-me, però em sento pletòrica”, va dir exactament mentre es reia i alçava la copa per a brindar. Al seu costat Pere, el seu marit, l’acompanyava en eixa voluntat de llençar per una nit a prendre pel sac, els lligams de l’hospital. Carme parlava gesticulant molt, com si volgués espantar a manotadas totes les penalitats viscudes al llarg d’aquests mesos. I dit això, com qui es desprén de les arrecades de diari per a posar-se les de festa, o com qui fa una declaració d’intencions per a que tothom estiga en disposició de passar-ho bé, vam començar a sopar, a fer brindis pels nuvis i per tots nosaltres. Una taula de les més rialleres. Els nuvis, al fons, feien cas del “que es besen, que es besen” que cantaven a cor els amics de les taules veïnes.

Un mal de panxa inoportú em va portar cap a casa abans d’arribar l’hora dels postres. Mentre me n’anava, de reüll, mirava la Carme. Carme estava espectacular amb el seu vestit llarg de seda salvatge i les seues arracades daurades amb brillants de color rosa que lluïen, desafiants, en el saló del restaurant i li conferien un aspecte de princesa o d’estrella de cinema.

Estava preparada per a començar el ball. No la vaig veure, però estic segura que no va parar en tota la nit.

De camí cap al llit, mentre em treia les sabates i caminava alleujada descalça sobre el terra, vaig pensar que fer-se major és també això, anar-se’n a casa enmig d’una boda per un vulgar mal de panxa. O ballar tota la nit per a espantar els fantasmes de la mort.

10 comentarios:

  1. Hola Rosana, a mi no m´han agradat mai els casaments, els trobo feixucs i llarguíssims, després de l´aperitiu ja marxaria.I la roba, que només serveix per un dia, la gent aixecant el tovalló aclamant el nuvis, el ball...i sort que ja no es fa allò de tallar la corbata i la lligacama!
    En el darrer que vaig anar em va agafar una ploranera que no t´ho pots imaginar ( i no era d´enveja , eh!)...en fi, que potser sí també m´estic fent gran i m´acabaran agradant, però si t´he d´esser sincera, si no és d´un familiar proper, prefereixo que no em convidin ;-)

    ResponderEliminar
  2. Sí País, de vegades no saps on posar-te i tot això, però d'altres si desenfoques una mica dels actors principals, pots trobar una història distinta. Gràcies per vindre a visitar-me, un abraç

    ResponderEliminar
  3. HOLA ROSANA:
    CHAPEAU, PER AQUESTA SENYORA AMB EL MARIT MALAT, QUE VA VOLGUER DISFRUTAR.

    SAPS M´ AGRADA EL TEU BLOG.


    MIRA JO M´APUNTARIA A TOT ARREU.
    JO CREC QUE EL MAL DE PANXA, TAMBE LI POR DONAR A UNA PERSONA JOVE.

    I SI ET DIGUÉS QUE CONFORME AMB VAIG FEN GRAN PROCURO SER MÉS POSITIVA.

    MIRA L´ALTRE DIA A LES SET DE LA TARDA ESTAVA A L´INAUGURACIÓ D´UNA EXPOSICIÓ A VALENCIA. I UN COP VIST ELS QUADRES I SALUDAR UN PINTOR, VIG AGAFAR UN TAXI, PER ARRIBAR A UNA MISSA PER UN DIFUNT PARE D´UNA AMIGA MEVA.
    DE VEGADES VOLDRIA TINDRE EL DO DE L´ UMBICUIDAT.

    MIRA LES ARRUGAS DEPENEN DEL CUTIS. JO NO EN TINC I AIXÓ QUE TINC 61 ANYS BEN PORTATS, PERO RESULTA QUE VAREIG TINDRE AGNÉ FINS ELS 45 ANYS DEGUT A LA PELL GRASSOSA.

    DISFRUTA FORÇA,

    UNA ABRAÇADA, Montserrat

    ResponderEliminar
  4. Lo he podido ver como si estuviera allí.
    Tiene mucha fuerza el personaje de Carmen y también el marido aunque apenas le mencionas.

    Plas, plas, plas, Rosana.

    ResponderEliminar
  5. Montserrat, gràcies pels teus comentaris, ja se't veu que ets positiva! un abraç

    ResponderEliminar
  6. Hola a minuscula, gracias por tu motivación

    ResponderEliminar
  7. Fer-se gran també és recordar les bruixes i les sirenes de la infància... aix!

    ResponderEliminar
  8. Ja ja..., sí i que bé que ho puguem recordar, un abraç

    ResponderEliminar
  9. Fer anys és gairebé sempre una manera de conèixer millor qui som. Com diu Sergio Pitol a la seva "Trilogía de la Memoria":

    “Uno, me aventuro, es los libros que ha leído, la pintura que ha visto, la música escuchada y olvidada, las calles recorridas. Uno es su niñez, su familia, unos cuantos amigos, algunos amores, bastantes fastidios. Uno es una suma mermada por infinitas restas.”

    I felicitats pel blog, Rosana!

    ResponderEliminar