OBRINT LA FINESTRA

M'agrada assomar-me a la finestra i veure que hi ha més enllà. Normalment després me retiro a l'habitació i continuo amb el que estava fent. Avui m'han pegat una espenteta i he decidit travessar la finestra.

miércoles, 10 de noviembre de 2010

PASSIONS PROHIBIDES

Va haver repartiment desigual, la vida no és justa. Així que uns van rebre dos, altres una només, uns poquets, no cap. Passions que eren com caramels embolicats en paper de cel.lofana.

Alguns xiquets les van destapar i se van oblidar d’elles. Se’ls va fer malbé a les mans, ja que les passions que no assaboreixes perden totes les propietats al cap del temps.

D’altres, però, les van aprofitar. Manel, que en va rebre dos, va repartir una a Pere que no en tenia cap. Al cap dels anys Manel va ser un gran músic mentre que Pere dibuixava cenefes per embellir baranetes de ferro dels balcons. Tot un artista.

Judith en va rebre una que la seua àvia la va guardar dins d’una capseta, en paper i tot, al fons de l’armari. Mentre, Judith anava creixent i es centrà en coses serioses. Va acabar la carrera de psicòloga amb molt bones notes i, per arrodonir el currículum, va començar un màster en “anàlisi i modificació de conducta”. Un dia que li feie mal de gola i no va anar a classe, va obrir el calaix per fer neteja, vegé la capseta de la seua infància i la va obrir: encara conservava una passió embolicada amb cel.lofana color taronja. Va meditar si la desembalava o no, i no va saber qué fer.

Així que per por de no actuar correctament, va tancar de nou el calaix.

Com a psicòloga que era, analitza la situació de manera rigorosa: els pros i els contres de desempaquetar-la.

En el lloc dels pros:

Alguna vegada ho havia d’intentar.

Per contra:

Faria el ridícul.

Però Judith, malgrat ser psicòloga, era una persona molt indecisa. Es va passar des d’aleshores obrint i tancant el calaix sense saber què fer.

Al final se va oblidar de tot, fins de la carrera. La crisi apretava i no podia passar-se el temps amb monsergues. Per sort, va aprovar una oposició a l’Ajuntament, un treball fixe sense mal de cap. Treballava a torns de deu de la nit a set del matí, replegant el fem dels carrers. I contenta per tenir feina.

Un dia de tants, es va llevar amb dolor de cap i de panxa i el metge li va receptar tres dies de repòs per a que covare el constipat. Al tercer dia d’estar a casa va obrir el calaix ves a saber per què.

Es va dir, “ara o mai” i va desembolicar la passió amb tota cura per no trencar-la. Però ja s’havia desintegrat. Al seu lloc encara va veure com una polceta taronja se n’anà volant. No va poder atrapar-la.

Des d’aleshores, fins i tot quan estava malalta, treballava per no quedar-se a casa i veure la seua caixeta buida al fons de l’armari.

Fins i tot es va negar a prendre els paperets amb sabor a taronja que el metge li receptava quan tenia mal de gola, que li recordaven el dia en que el polsim se n’anà fumejant per la finestra.

Total que de tant de treballar per la nit, constipar-se i no prendre els medicaments, se li va fer la veu ronca.

I ja mai més va poder cantar.

13 comentarios:

  1. M'has donat una bona idea, jo en guardaré també en una capseta per si mai tinc nets... M'ha encantat el conte de les passions i, a més, fa reflexionar...

    ResponderEliminar
  2. Les passions s´han d´arreplegar al vol, quan passen. Si no, acabes recollint la brossa que fan els altres de mala gana i s sobre, refredada.mala cosa.
    És per tenir-ho en compte, Rosana.ara em faràs buscar als calaixos per si n´hi ha alguna i l´he oblidada.
    Bon vespre!

    ResponderEliminar
  3. Siguem apassionats i apassionades!
    Una abraçada cordial i animada

    ResponderEliminar
  4. Hola Rosana.
    Saps, devegades els sentiments no s´han de guardar s´han de demostrar en vida.
    Sobretot dins de la familia.
    De vegades jo mateixa dic , si tornés a ser petita abraçaría més a la meva mare.
    No se si he interpretat bé el teu bonic escrit. T´el comento tal com ho sento.

    Una abraçada, Montserrat

    ResponderEliminar
  5. quin conte més tendre! m'ha agradat molt.... intentaré fer el possible per no quedar-me ronca..:)

    ResponderEliminar
  6. Cuéntame un cuentonoviembre 11, 2010

    Qué bonito Rosana ...
    ¡qué pena! no aprovechar la pasión en el momento preciso. ¿Tendremos muchas olvidadas en el cajón?. o ¿tenemos miedo de encontrarlas?. Porque ya se sabe lo que pasa con las pasiones, que no se pueden dejar...
    No dejes la tuya.

    ResponderEliminar
  7. La passió ens ajuda a viure, més, jo diria que n'és el motor de la vida. M'ha agradat el teu conte, és molt visual, mentre el llegia he anat veient les imatges com si em passessis fulla.
    Una abraçada.
    maijo

    ResponderEliminar
  8. Célia, tu en saps bé dels tresors de la infància, ens destapes un cada setmana. Un abraç

    Páis, quànta raó tens. No les hem de deixar escapar les passions, és el que et done força i et fa ser més tu, un abraç.

    Pep una abraçada també molt apassionada per a tu, i segueix amb tanta força per crear i transmetre.

    Montserrat, és cert de vegades estem massa tancats com la caixeta del conte, jo també crec que cal que comuniquem més el que sentim. Gràcies per dedicar-me el teu temps Montserrat

    Lolita, moltes gràcies, no crec que et quedes ronca estic segura que estas connectada amb la teua passió.

    Cuéntame un cuento, creo que tendremos que abrir el cajón y ser valientes. Muchas gracias.

    Maijo, ui no saps cóm m'agradaria que algun dels meus contes et suggerira alguna imatge, ets molt bona dibuixanta, un beset.


    .

    ResponderEliminar
  9. Quina metàfora més bonica! Potser el que cal amb les passions és anar-les assaborint, però deixant-ne una mica per a l'endemà ja que el desig per les coses és els que ens fa sentir vius. Quan ja has aconseguit del tot el que volies, el desig i l'interès desaparèixen.

    ResponderEliminar
  10. de verdad tu crees que alguna vez dejarias de desear?? no encierra ese guardar un miedo, miedo a no tener pasiones, o a ni siquiera saber que las tienes...miedo a no saber manejarlas o que al manejarlas se te escapen de las manos y vuelen como ese "polvillo" naranja por la ventana....miedo a no sentir ni siquiera la voz ronca....
    mil besos rosana sin miedo pero con pellizquito en el estomago...

    blanca

    ResponderEliminar
  11. Gràcies Joan, crec que la passió és això un desig de fer que t'obri noves possibilitats quan et llances, i noves, i noves...

    Anónimo de Piedra, gracias a ti por visitarme.

    Blanca, creo que los deseos y las verdaderas pasiones no desaparecen quizás las hacemos desaparecer. Por miedo, puede. Menos mal que el miedo, como otros muchos males, se cura con la edad, un beset!

    ResponderEliminar
  12. A medida que pasan los años, pienso que no debemos dejar nada de lo que deseemos hacer en el tintero, aunque seamos mayores, nunca es tarde por ejemplo para escribir y compartir tus vivencias y todo lo que te pase por la cabeza.
    Nunca dejes de hacerlo.

    ResponderEliminar