OBRINT LA FINESTRA

M'agrada assomar-me a la finestra i veure que hi ha més enllà. Normalment després me retiro a l'habitació i continuo amb el que estava fent. Avui m'han pegat una espenteta i he decidit travessar la finestra.

sábado, 14 de mayo de 2011

FORA DE SISTEMA

En aquell supermercat les etiquetes estaven al darrere de les persones, enganxades del coll com una escapulari de paper que penjave per detràs. O al voltant de la munyica fent una pulsereta de fil amb un penjollet de cartró, que semblava el “tot inclós” d’alguns hotels del Carib. Cadascú tenia un preu, però quan posaven a la cistella iogurts, formatge o oli, les caixeres els cobraven com si tal cosa per a dissimular. Ningú sabia perquè portava l’etiqueta, i per què era obligatori per anar a la tenda, però tots se la penjaven sense fer més calendari. Hi ha tantes coses que no s’entenen, que una més, no importa-es deien. El cas, és que els clients eren els que estaven en venda, però ningú no s’ho imaginava o volia tapar-se els ulls davant l’evidència, que és el que sol passar també, quan alguna situació no ens agrada o va per camins que no podem comprendre. I us ho dic per experiència.

Hi havia sempre dins del súper tres o quatre persones que, d’incògnit, controlaven els clients-productes en venda per decidir a qui s’emportarien. El preu era variat, com diferents eres les persones. L’etiqueta marcava un seguit de xifres o paraules, que eren difícils de veure si no estaves a prop. Per a passar de producte a client, només feia falta que algú pagara religiosament el preu marcat en l’etiqueta, al comptat o en tarjeta, i així podies desfer-te d’ella. El que comprava, calia que no s’oblidara de demanar el ticket a la caixera, perquè així es podia tornar si alguna cosa de la transacció fallava.

Així, de tant en tant, veies un senyor de més de cinquanta anys que exia del bracet d’una noia rosa romanesa i volia convidar-la a un café. Els intercanvis eren molt subtils.

Només he conegut una persona que havien tornat dos o tres vegades. Es deia Anastasio i era un poc rebel. Estava en oferta i, ni així, es venia.

Al final va decidir arrancar-se l’etiqueta i va escapar del súper, confonent-se entre la gent del carrer. Va ser així quan es va quedar fora del sistema.

Alguna vegada l’he vist a la porta de la tenda, demanant almoina. Ho fa per a despistar. De tant en tant trau les tisores i talla el fil de l’etiqueta d’algú.

L’agranador ho posa rápidamente al poal del fem. I una altra persona alliberada. Però tot té un preu: l’escollit no podrà entrar mai més al súper.

La resta van a la tenda cada setmana, com si anaren al treball. Pensen que poden comprar els millors productes que ofereix la nostra societat tan avançada. Dóna llàstima veure’ls a tots passejar com si tal cosa. De tant en tant algú descobreix l’engany, però massa vegades no té prou diners per a alliberar-se i li entra el pànic de saber que està exposat a aquests negocis de compra venda. Encara que també està la possibilitat que es decidixca a treure’s l’etiqueta. I quedar-se fora del sistema com Anastasio. O com jo mateix que avui fa un any me la van tallar.

14 comentarios:

  1. Bon cap de semana Rosana.

    Un conte que s´acosta a la realitat.

    Perque ara ja molta costum d´etiquetar a les persones.

    Deu nos en Guard de que acabessim sent com automates.
    Ah, si t´agrada el dibuix de l´Arc de Sant Martí el reculls.
    Jo el vareig escanejar de la meva Revista Petufet any 1970.
    Petons, Montserrat

    ResponderEliminar
  2. Una bona al·legoria del sistema en el que vivim. Vaig a demanar a algú que mire al meu bescoll i em diga quin és el meu preu. Tinc curiositat.

    Una abraçada.

    ResponderEliminar
  3. Em fas posar la pell de gallina, precisament per la semblança amb la realitat.

    ResponderEliminar
  4. Montserrat, sí que hi ha costum d'etiquetar. El mal és que qui la posa també la té.Bonic el teu dibuix, gràcies per compartir.

    Jpmerch. Clar, estem en un sistema en que tot es compra i es ven. I a canvi de seguretat potser venem tots coses. Que ens quede almenys la paraula. Un abraç.

    Carme, quin preu té la realitat que vivim? Potser algunes renúncies personals. Mentre no ens furten la capacitat d'imaginar...tot pot ser diferent. Un abraç.

    Elfreelang, dóna por sí, si bé ho penses. Però potser bo és saber el que passa i imaginar transaccions on no es necessiten diners. Potser jo tinc el que tu necessites. Eixos intercanvis sí que creen llaços forts. Besets.

    ResponderEliminar
  5. Hola Rosana,
    M'encanta. Quines peripècies passen alguns per mantenir l'etiqueta, fins i tot n'hi ha que només són etiqueta.
    Una abraçada, artista!

    ResponderEliminar
  6. És un conte que em fa venir calfreds. El que jo interpreto és que tots tenim un preu i ens venem a qui més ens convé; si no, no formem part d'aquest món comercial que ens hem fet a mida.
    Per pensar-hi molt, Rosana.

    ResponderEliminar
  7. Molt bonic el conte. I a més a més fa que pensar.

    Es cert que massa vegades ens dona por estar fora del sistema y renunciem a fer coses que ens agraden. Així com també es cert que moltes persones están en venda, si no físicament si els seus ideals.

    ResponderEliminar
  8. Molt bon relat, molt original. És una mena de recordatori que ens diu què trist és això d'etiquetar a les persones. Jo procuro no fer-ho, ho detesto, però segur que alguna vegada he etiquetat sense adonar-me, cosa que mai ha sigut la meva intenció.

    Una abraçada i nanit,

    Àmber

    ResponderEliminar
  9. Sí, Maijo, hi ha que se'ls veu l'etiqueta tan clara que dóna pena, besets!

    Pilar, aquesta és la idea sí i fa tremolar si ho pensen, gràcies

    Yolanda, mai hem de renunciar al que ens agrada, mai,són les úniques coses que tindrem sempre anen on anem. Estic d'acord en que hem d'estar sempre vigilants per que no trontollen els nostrs ideals.

    Amber, gràcies per la teua visita. Es cert, les etiquetes fan molt de mal. Un abraç.

    ResponderEliminar
  10. M´agrada aquesta manera teua de jugar amb la realitat i la irrealitat (?). Fas pensar i molt.

    Ah, i m´encanta la frase: "L’agranador ho posa rápidamente al poal del fem". L´he hagut de llegir dues vegades, fer un "translate" instantani i a seguir llegint...

    besets!

    ResponderEliminar
  11. He entrado a leer y me ha encantado, Rosana. Tiene un gran paralelismo con la realidad.

    Sí, es posible salir del redil, aunque sea difícil.

    Un beso

    ResponderEliminar