OBRINT LA FINESTRA

M'agrada assomar-me a la finestra i veure que hi ha més enllà. Normalment després me retiro a l'habitació i continuo amb el que estava fent. Avui m'han pegat una espenteta i he decidit travessar la finestra.

viernes, 3 de junio de 2011

LA VIDRIOLA AQUÀTICA

Com cada tarda, Quique i els seus amics anaven de camí cap al llac per a jugar amb les monedes que els havien donat els seus pares eixe diumenge. Eren una colla un poc estranya, perquè no se les guardaven en la vidriola con feien els altres xiquets del poble per a comprar-se cromos de futbol o gusanitos. Ells preferien portar-les al llac, llançar-les a l’aigua i veure cóm planejaven per damunt l’espill blau. Les monedes eren planes i sobrevolaven l’aigua una bona estona si sabies llançar-les amb la maestria adequada. Així, els més avispats, conseguien fer quatre o cinc botets i arribar a l’altre costat. Però la majoria de les monedes anaven al fons del llac i, per tant, Quique i els seus amics les perdien de vista ràpidament.

Les que arribaven a l’altre costat eren per als nens del poble Paradís. Amb elles els ajudaven a comprar llibres per anar a escola. Els llibres no eren un problema per a Quique i els amics, els tenien tots i els pesaven com un dimoni en la motxilla, que nova de trinca cada curs, era sempre regal d’aniversari o de reis.

Aquest passatemps un poc fóra de tota lògica el guardaven com un secret tots cinc, perquè és ben sabut que ningú hagués entés que es jugaren la paga de la setmana d’eixa manera tan poc profitosa. Per tant, ningú contava res. No fóra que algun mestre, pare o mare benintencionat, considerara que els xiquets no estaven bé del cap i agafaren hora per anar al psicòleg. Tothom sap que els diners no es malgasten. Així que el diumenge per la tarda fingien que anaven al cinema, quan en realitat anaven al llac per veure si eixe dia per fi aconseguien travessar-lo fent les monedes uns pocs botets per a arribar al Paradís. Però la majoria d’elles romanien al fons del llac com un tresor soterrat entre pedres , arena i plantes aquàtiques. El llac era la seua millor vidriola.

Fins que un dia Quique va necessitar els diners per ajudar els pares a passar una mala ratxa. Aquell diumenge van ser testigs d’una cosa fantàstica. Les monedes començaren a pujar fent una flor que surava per damunt de l’aigua. Els nens de Paradís havien estés una xarxa al fons del riu per a que no es pergueren. I tots els d’un costat i de l’altre la pujaren cap amunt. Com si haguessen vist un ovni, els nens quedaren bocabadats i feliços per una estona. Els d’un i l’altre costat. Cal tenir paciència i saber esperar. La natura et retorna allò que li dones. Clar, que has de tirar una maneta. Després, Quique va agafar el que necessitava i la flor es va afonar de nou.

El cap de setmana següent llançaren la vidriola a l’aigua i l’ompliren de desitjos i mapes de tresors ocults. El camí de l’impossible s’obria, com les aigues del mar Mort, per fer un pont entre el desig i la realitat. I començaren a eixir monedes de la vidriola de diferents tamanys i colors i formaren flors grans i menudes per tot el llac, daurades i color plata, com nenúfars metàl.lics d’arrrels aèries. Quan els diners fan flors, es forma un tapis milionari.

I quan van agafar allò que tots necessitaren, les monedes tornaren al fons de l’aigua que es convertire des d’aleshores en la seua vidriola aquàtica, un pou dels desigs molt florit.

Y aquell any, en el Paradís, tots els nens van tenir llibres per a anar a escola.

12 comentarios:

  1. Aquest sí que és un conte amb final feliç ple de generositat.
    Hauries de publicar en paper els teus contes Rosana, serien un bon regal per oferir. Amb il·lustracions, això si. Pintes unes imatges precioses.

    ResponderEliminar
  2. Que bonic, eh Rosana, es ben be com una historieta exemplar.
    El comentarista anterior te raó.
    aquets contes son per publicar, amb llibrets tradicionals.

    Petons, Montserrat

    ResponderEliminar
  3. Molt bo ! fas uns contes molt imaginatius...m'agraden!

    ResponderEliminar
  4. Molt bonic Rosana. De lectura obligatòria.

    ResponderEliminar
  5. Hola Rosana,
    Et faig arribar un aplaudiment més. Ja has llegit el que et diuen els teus lectors-seguidors? Doncs, a veure si t'hi apliques. Aquest conte ve molt bé en aquest temps que estem vivint (i patin). Tens molta raó quan dius que allò que fem per gust i ho fem ben fet, és la nostra riquesa.
    Una abraçada.

    ResponderEliminar
  6. Hola a tots, País, Montserrat, Elfreelang, JPmerch i Maijo. No sabeu quan m'animeu quan me dieu això que els contes són per publicar en paper. Ja ho tinc al cap i estic en el moment d'involucrar a dos amics per a que em fagen les correccions linguístiques. Em falta involucrar a l'il.lustrador/a però també estic en el tema. Havie pensat fer-lo igual sense il.lustracions però tant m'he esperat que a veure si puc fer equip en algú que li agrade la idea. País, qué bonic això del regal, tan de bó es fere realitat squest projecte i pugere ser un regal. Les vostres paraules carinyoses, m'animen a confiar en treballar des d'este cuquet que tinc per a composar històries. Gràcies a tots.

    ResponderEliminar
  7. Qué bonito, Rosana, qué idea más bonita, qué niños tan encantadores, qué todo! Me ha ha encantado!

    Un beso

    ResponderEliminar
  8. Gracias Anca. Mira que si los niños son los mismos que les dabas clases de mecanografía?
    Bests

    ResponderEliminar
  9. Bé,ara demanarien bons mestres que els fessin treballar i aprendre sense tant de llibre... els llibres millor plens de lletres per llegir contes com aquests...

    ResponderEliminar
  10. Quànta raó tens Célia, en aquest món el que més falta fa són els bons mestres, que els llibres ja els inventarem! Un abraç

    ResponderEliminar
  11. Un conte molt bonic, rosana!

    Per aprendre-hi moltes coses.

    ResponderEliminar