OBRINT LA FINESTRA

M'agrada assomar-me a la finestra i veure que hi ha més enllà. Normalment després me retiro a l'habitació i continuo amb el que estava fent. Avui m'han pegat una espenteta i he decidit travessar la finestra.

domingo, 19 de febrero de 2012

DESAPARELLATS


Tot va començar a la tardor mentre Anna estava replegant la roba de l’estenedor. Hi havie un mitjó que estava desaparellat, cosa que no li va estranyar massa perquè no se sap per quin capritx del destí, passa prou vegades. Ja podia mirar sota el llit o posar el cap dins la rentadora o a la safa de la roba que no el trobaba. Així que sense acalorar-se massa ho va deixar al racó de les coses desaparellades, a la saleta, per si per fortuna tornava a aparéixer. A l’hivern va a anar a posar-se les botes per pegar una passejada per la muntanya i només en va trobar una. Açò li va estranyar prou perquè estava segura que les va guardar l’hivern passat a la mateixa caixa, la que ara estava a mitges. Va posar la casa cap per amunt i no va trobar res.La bota va anar a parar al racó de les coses desaparellades, i de tant en tant Anna la miraba sense resignar-se i tornava a fer la recerca per tota casa.

L’estiu va ser més dolent. Un dia al llevar-se del llit va veure que el seu marit no hi era i això que era diumenge i no havia d’anar a treballar. Va pensar primer bonament i sospitava que estaria trafegant a la cuina per fer el desdejuni. Però va baixar per les escales, va entrar a la cuina i allí no hi era. Va mirar per tota la casa i res, que no estava. El matí va portar a la tarda i la tarda a la nit i ell sense aparéixer. Un dia va dur a l’altre i a l’altre com els esglaons d’una escala que no portava enlloc. Anna pensava i pensava i no trobaba cap motiu pel qual el seu home se n’havia anat. L’Anna va quedar confinada al racó de les coses desaparellades sentadeta al sofà sense voler eixir de casa. Cap a la tardor trobà el mitjó blau marí de la primera parella mentre estava estenent la roba. Mai ningú es va posar més content per trobar algo així. Quan es va assecar va guardar els mitjons al calaix corresponent. La bota parella va tornar a l’hivern i l’Anna va aprofitar per a fer passejades per la muntanya a la primavera. Caminant esperava a l’estiu i només pensant en l’estació calurosa es posaba més contenta que un gíngol perquè sabia que li portaria el que més l’importaba. I així va ser. De vegades les parelles es fan i desfan i ningú et sap ben be dir per què. Aquell dia, ja a casa, al sofà de la saleta de les coses desaparellades un matrimoni de mitjana edat miraba passar la vida contents d’haver-se retrobat.

11 comentarios:

  1. Hola Rosana.
    Com sempre m´agradat aquest conte.
    Si el meu marit hagués de marxar com els mitjons desaperallats, mare meva, quantes vegades aniria i vindria.

    Enhorabona per el relat.
    Una abraçada, Montserrat
    Fixat fins hi tot ha rimat

    ResponderEliminar
  2. Que bonic!
    Jo acumulo tants mitjons desaparellats que ja me'ls poso desaparellats i tot moltes vegades! ja ja ja!
    Amb les botes encara no ho he fet mai! :P

    ResponderEliminar
  3. Un bon conte que a més fa reflexionar...parelles i desaparellats...molt bo!

    ResponderEliminar
  4. reyes Carcellerfebrero 24, 2012

    Un conte molt bonic, que et fa pensar de que les coses van i venen, s'emparellen i desemparellen com la vida mateixa.

    ResponderEliminar
  5. M'he quedat amb un molt bo sabor de boca. Tot és doble bo si s'acompanya. És molt bonic.
    Petonets.

    ResponderEliminar
  6. Moltes gràcies Montserrat per passejar-te per ací una estona.

    ResponderEliminar
  7. Està bé això de posar-se els mitjons desaparellats, hem de ser atrevits. Gràcies Gerónima.

    ResponderEliminar
  8. Elfreeelang m'alegre que t'hage fet reflexionar un poc. De vegades les coses absurdes són les que més ens fan pensar. Besets.

    ResponderEliminar
  9. Reies, és cert tot va i bé, el millor és mantindre l'equilibri entre les anades i tornades. Un abraç.

    ResponderEliminar
  10. Maijo, moltes gràcies per la teua companyia que tinc present des de la distància. Bsts.

    ResponderEliminar
  11. Qué bonito... Precioso cuento, Rosana. Preciosa forma de ver las cosas y el mundo.
    Un beso

    ResponderEliminar