OBRINT LA FINESTRA

M'agrada assomar-me a la finestra i veure que hi ha més enllà. Normalment després me retiro a l'habitació i continuo amb el que estava fent. Avui m'han pegat una espenteta i he decidit travessar la finestra.

domingo, 27 de enero de 2013

ABSÈNCIA


-  Què em passa doctor?
- Que vosté té una vida molt avorrida. I està absent de la seua vida. Té absència.

El diagnòstic del metge em va deixar fora de joc. Esperava que li receptés unes pastilles o que li fera una valoració de llibre: transtorn obssessiu, depressió, mania. Un camí per recórrer amb garanties. Però enlloc d’això es va atrevir a dir-li a la meua dona que tenia una vida molt avorrida. Tant com per a fugir. Tant com per a abstindre’s de participar-hi. I això, d’alguna manera, m’afectava a mi. Formaria jo part d’eixe manyoc de presències sense sentit en la vida d’ella? Hauria de moure alguna cosa d’eixes xicotetes rutines compartides que tant ens havia costat teixir al llarg d’aquests quaranta vuit  anys de convivència i tant bé ens anaven? Vaig sentir, per primera vegada, en aquests vuit mesos d’anar al metge, que la seua malaltia, m’implicava. Em vaig sacsejar. Com un còmplice d’un assassinat. Un desassossec em  va recórrer l’esquena i vaig tremolar.

A la meua dona el comentari del metge li va passar sense pena ni glòria, ja què,  com ben bé havia dit ell, estava absent també del que li deia. Però jo, inquiet,  de camí cap a casa, vaig començar a repassar cadascuna de les xicotetes coses que omplien el dia a dia  de la vida de la meua dona. I de la meua. Ella es llevava ben de matí per preparar-me el desdejuni. Ho havia fet sempre des de que les nenes eren menudes Ara, quan  fa més de tres anys que va volar l’últim pollet del niu, seguia fent-lo disciplinada. Ningú com ella sabia calfar la llet al seu punt i posar les cullerades justes de sucre i cafè a la tassa. Ningú com ella replegava els estris del desdejuni i escurava per tenir la cuina enllestida abans de fer els llits. Ningú posava el cobertor amb la caiguda exacta a cada costat, sense fer cap ruga al llençol, tot ben polit. Anys i anys d’entrenament per tindre la casa de revista per a les visites que es presentaren  en qualsevol moment. Jo valore molt l’ordre i la previsió.

Ningú amb tant de detall que comprava cada dia una barra de pà menuda al forn de Sigró un poquet més lluny de nostra casa, perquè al de l’Amat els panets són més grans i sempre sobra una punteta (no m’agrada que sobre ni que falte res). Ningú feia el  dinar com ella (tinc un menu que li vaig confeccionar per a cada dia amb els ingredients calculats per a dos, no m’agraden les sorpreses).

I tot això ho pensava jo  a soles mentre passejavem cap a casa, i la meua dona, els ulls més enllà del carrer, més enllà dels semàfors, més enllà de les veïnes que vam trobar i saludar, estava en alguna vida desconeguda per mi. Quan tornava a ella i la mirava, una altra tremolor em recorria l’esquena. Alguna cosa incontrolada passava, que no es podia solucionar amb pastilles.

La clau en la porta i vam obrir casa. Vaig engegar l’ordinador per veure el correu. Una foto de Carla, la nena de la major, la que viu a Barcelona,  que va néixer fa sis dies . La meua dona de camí cap a la cuina es va assomar al meu despatx i va mirar de gaidó l’ordinador: la foto era tan gran que omplia tota la pantalla. De sobte va entrar, la va mirar de front i va somriure “quina xiqueta més bonica!”. Semblava que havia tornat d’una dimensió desconeguda. Resolta, es va girar cap a mi i em va dir “avui no podré fer el dinar que haig d’anar a treure un bitllet per conéixer  la meua néta”. Malgrat els meus precs per a que ho planificarem tot per a més endavant (ja he dit que no m’agraden les sorpreses) no em va fer cas. Se’n va anar sense atendre a raons.  Les cames encara no em toquen en terra, i la tremolor no m’he desfet d’ella. Així que vaig tindre que buscar una opinió professional.

El metge em va dir que tenia un poc d’ansietat i segurament una vida molt avorrida, que em recomanava treure’m un bitllet per a anar a Barcelona. “El que siga abans de patir d’absència” vaig pensar. Així que pensat i fet.

     Després de pujar al vagó, vaig  tirar per la finestreta del tren el menú setmanal trencat en xicotets trocets             que volaven més enllà dels  marges de la via. Semblava el confeti que llancen les noies des de les carrosses el dia de la cavalcada de les festes. O els granets d’arròs del dia de la nostra boda.

    Quan es  va posar el tren en marxa, vaig caure en què no havia avisat ningú de la meua arribada. Seria unasorpresa. Esperava, amb força, que a la meua família li agradaren les sorpreses més que a mi. Vaig riure  amb ganes  de la meua pensada, el cap enfocat a la pantalla de la televisió que tenia al davant. Tenia ganes de conéixer a Carla, què bonica era!

    Incomprensiblement quan va començar el traquetreig,  la tremolor havia desaparegut.






18 comentarios:

  1. És una història molt actual, quantes parelles grans hi ha que viuen adormides entre les seves rutines i passen els dies sense cap il·lusió que no sigui continuar amb la rutina? M'encanta la decisió que pren la dona absent (que en el fons no està tan absent de tot) quan veu la seva néta. Es mou per la il·lusió i trenca tots els plans. I ell, al darrere. M'agrada el final, s'obre una porta al canvi, fa pensar que es marca un abans i un després. Molt bon relat, rosana!!

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. M'agrada acabar sempre en una porta oberta. Gràcies Sílvia.

      Eliminar
  2. Un conte molt didàctic, t'estàs superant cada vegada si això és possible, i jo tot i no acceptar al meu vocabulari les paraules més, menys, millor o pitjor, el trobe genial, hi ha coses que la dopamina, ni les endorfines poden guarir, i això és la buidor d'una persona que se sent que no està sent ella mateixa, i això ha fet la protagonista, ha pres les regnes de la seua vida i ha dit prou! ara vol caminar com cal caminar, un camí només, malauradament o afortunada apte per a uns pocs, els que saben que poden ser allò que volen ser, i tu diràs que sempre hi ha dubtes, doncs sí, són amb els dubtes inclosos, homes i dones lliures.

    Una abraçada ben castellonenca i valenciana.

    Vicent

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Gràcies Vicent. Prendre les regnes de la pròpia vida, eixa és la clau, coste el que coste. Un abraç des de Castelló a les portes de les festes de la Magdalena.

      Eliminar
  3. La millor manera de viure és "anar al dia"...molts mals s'esfumarien...

    M'ha encantat aquesta historia.
    Abraçades Rosana!

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Sí Remei és bo gaudir dels moments bonics de la vida que tu saps retratar tan bé. Un abraç.

      Eliminar
  4. Oh Rosana, l' íl-lusió per veurer a la seva neta, li va fer passar tots els mals.
    Un petó, Montserrat

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Sí Montserrat, els nens menuts porten molta vida, besets.

      Eliminar
  5. M'encanta! les teves històries sempre són genials!

    ResponderEliminar
  6. Hi ha qui li agrada tenir-ho tot controlat i que ni una engruna se surti de la ratlla. Sort que aquest bon home se´n va adonar a temps.
    Conec un cas molt semblant al que expliques, la rutina mil·limetrada era el pilar de la seves vides, aparentment hi vivien molt a gust. Quan la parella li va faltar, ell va morir, tot el castell de cartes es va desplomar.Ja no tenia per qui seguir-la. Tan de bo se n´haguéssin adonat abans.

    una abraçada Rosana!

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. És important treballar la flexibilitat, en les relacions i en la vida en general, ja ho crec. Un abraç País.

      Eliminar
  7. Lamenablemente, en la vida real, el menú semanal no es tan fácil de romper en mil pedacitos, menos todavía a ciertas edades. Y la ausencia se prolonga. Jo, me asfixiaba mientras leía la vida de esa pobre mujer.

    Un beso

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. A veces hay que crear un nuevo menú para suplantar al viejo sí, y no dejarlo todo a la improvisación porque sino tenderemos a hacer las mismas comidas de siempre. Besets.

      Eliminar
  8. Hola Rosana,
    Ai, l'enyor! pot ser el desencadenant de molts mals. La teva sensibilitat va més i més enllà, fins a tocar la meva. Gràcies.

    ResponderEliminar
  9. Veig que no hi ha cap comentari meu, en aquest conte, però el vaig llegir i em va agradar molt. Devia tenir un dia poc xerraire o callat del tot. Els metges haurien de ser com el del teu conte. Crec que ha encertat el diagnòstic de ple. :)

    ResponderEliminar
  10. Moltes gràcies Carme, no m'havia adonat que passejares per ací!!

    ResponderEliminar