VIVIA DINS D’UN LLIBRE II

Divendres de matí, coses del treball, la casualitat va portar Maria Teresa a viatjar a la  ciutat on es desenvolupava l’acció de la darrera novel.la que havia llegit, i que encara no havia pogut deixar del mos. Malgrat haver començat a llegir-ne una altra amb el mateix deler que l’anterior, a la pàgina deu no va fer cap maleta per viure-hi dins.

El cas és que divendres a la tarda, ja alliberada de les obligacions de la feina, va aprofitar per estirar les cames i pegar una volta per la part antiga, que li havien dit (i que havie llegit) que era tan bonica. Tocant la catedral, entrà dins d’una tenda d’aire un poc “retro”. Mentre mirava vestidets dels anys setanta una mica polsosos , tot s’ha de dir, va sonar la mateixa música on, en la novel.la, la protagonista estimava el seu amant. Açò la va predisposar de nou i decidí, per la nit a les fosques, tornar a viatjar dins del llibre que havia deixat unes setmanes abans, per esbrinar on estava el seu secret, i on el poder d’atracció que, encara ara, li suscitava. Un, dos, tres,…i de nou, d’un bot, va tornar a passejar entre unes lletres que feien olor a terra mullada, a desig i a sucre cremat dels flams de l’àvia. Es descansa bé entre unes bones pàgines.

Com  que tenia la mosca darrere l’orella, la primera cosa que va fer en arribar a casa és tornar a repassar els capítols ja llegits per descobrir el badall pel qual la ficció es  colava, tossuda, una i altra vegada en la seua vida. Seria el ritme que s’assemblava al seu, els paissatges narrats que tan coneixia, la història d’amor que podria ser la seua, o la parla lleugera i àgil, la mateixa dels veïns del seu poble. No sabria dir el què. Així que el temps que el treball li deixava lliure, el dedicava a fer un altre repàs minuciós de la seua novel.la, per concloure, en tres setmanes, que ella ja havia viscut la història i que havia estat escrita molt abans d’haver-se escrit.

Feta la descoberta i només aleshores,  es va quedar descansada, i la va deixar lliure per poder fer el seu propi recorregut, sense preses, perquè pugués viatjar, espaiet, a altres llocs, cuidada per altres mans.

VIVIA DINS D’UN LLIBRE

Quan ja anava per la pàgina deu, es va mudar a viure al llibre. Va agafar les poques coses que necessitava per a sobreviure , un pot de coca-cola, unes rosquilletes i  un llapis,  va pegar un bot i va aterrar suaument a les pàgines reciclades de la novel.la que tenia entre mans. Des d’aleshores es va oblidar de la saleta d’estar de sa casa i del color dels coixins del sofà. Per contra, tenia present la tauleta menuda on dinaven en la novel.la i el tapet de ganxet que feien servir per a fer bonic, car era, a partir d’ara, la seua taula i el seu tapet. Va tindre, sense esperar-ho, una nova casa Maria Teresa, amb una habitació pròpia amb dos llits, un d’ell buit, el de la seua germana major que se n’havia anat a estudiar a València. Una vegada dins de sa casa, es va aventurar a obrir la porta i va recórrer els camins costeruts del poble des del carrer Montjuïc fins al Raval de Baix, mentre les seues galtes rebien minúscules gotetes d’aigua de la boira, que inundava aquella tarda el poble. I així es passejava per la novel.la “como Pedro por su casa” sense demanar permís a ningú perqué aquell puesto era el seu puesto. Quan arribava el moment de deixar la casa, que tan agradablemente havia pres, no veia l’hora de tornar-hi. Era aleshores quan els verdaders protagonistes de la novel.la prenien territori i la feien fora, tornant-la d’un bufit al seu menjador del pis de la ciutat, i al seu treball de mentireta. Tot fins que arribara de nou el moment d’emigrar a una altra vida, un altre espai, uns altres personatges, on es trobara, de nou com peix dins l’aigua. Viure dins d’un llibre té això, que mai saps on pararàs, és com la vida de l’artista, tombant sempre pel món, seguint la vida incerta dels comediants.

LA NOIA QUE S'EMBOLCALLAVA AMB EL CABELL

La noia que s’embolcallava amb el cabell no sempre ho havia fet. Abans, quan era nena i se n’anava a dormir,  es posava un llençol per damunt i es tapava ben tapadeta , ben a gust , de costat al llit. Somiava en nines, en muntanyes verdes cobertes d’espígol i romer per on corria amb el seu gos Oliver. La noia que s’embolcallava amb el cabell abans es passava les tardes fent menjarets en els seus minúsculs catxarrets de metall i veient pel.lícules de dibuixos animats projectats a la paret de la saleta d’estar. Corria pels reguers del maset, buscant culleretes per tindre-les una estona entre les mans i soltar-les de nou a l’aigua  per a perdre’s després entre els tarongers de la terra dels amos de tota la contornada. 

Un dia a la nena se li va estirar el cos. Era l’època en que els seus ulls se li feien grans quan  veia a Oriol venir d’una altra ciutat a veure-la. Quan arribava es passejava pel seu cos fent parades cada vegada més llargues. Ell, alt  i prim,  tenia les mans grans i les cames fortes. Un dia, ell va passar de llarg, cap a una altra ciutat sense detindre’s al seu cos. Aquella nit la noia es va gitar al llit i va plorar tant que li va créixer el pèl fins arribar als malucs. I així va ser com es va convertir en la noia que s’embolcallava amb el cabell, que com un llençol suau la cobria i protegia.

PLOU

Des de feia mes i mig no parava de mirar cap amunt: els núvols negres conquerien el cel, mantenint-se angoixosos, sense desfer-se,  i produint un ambient humit i enrarit. La xafogor no tenia el color del sol i de l’estiu, sinò la grisor dels dies tristos que no se sap on comencen i on acaben. Nadja es trobava cóm el temps, sense saber on començava i acabava. Cada dia es  sentia més estranya en el seu propi cos, les ganes de fer se li acabaven i els pensaments se li enterbolien. Ja l’havia avisada Lola, la bruixa, que cada dos mesos com a mínim,  calia prendre un bany  de pluja  i de lluna per a mantenir-se viva. I el temps se li estava acabant. Ella, com les plantes, necessitava de la terra humida per avivar-se, per créixer i donar fruits. Tant era així que, com  que el temps no canviava,  fins i tot s’havia plantejat fugir a un altre país, on la pluja arribara més sovint sense tenir que patir tant esperant-la.

Però ves per on, que dimecres va tenir treva. Nadja es va despertar  a les cinc de la matinada pel soroll constant de les gotetes d’aigua que queien a la terrassa. Un somriure li va brotar, com una llavor que esclata. Va obrir les portes de l’habitació i va eixir cap a fora. Al poc,  l’aigua li va rentar el pel i mullar la camisola, deixant el seu cos xop tremolant a la llum de la lluna. Una dutxa d’aigua i de nit que la va deixar nova. De tan a gust que estava,  no es va poder adormir. Va entrar, va pegar la volteta al llit  i va seguir escoltant.

Quan es va fer hora de llevar-se,  ja  de matí, va trencar el bitllet de fugida cap al sud.

Es va vestir una nova alegria per a anar a treballar. Una música d’aigua  nodrint la terra li entregava de nou a la vida. 

RESPIRAR MÚSICA

Pasqual Ferrer era un músic afamat que tocava el violí. Sempre que podia, s’escapava al poble per a assajar les melodies que després interpretava a l’auditori de Castelló. Anar al poble li donava vida: allí respirava música.

Al poble vivia l’Anna, una veïna, que tenia sa casa al pany d’enfront de la de Pasqual i des del seu balcó podia veure l’habitació on ell  assajava, car aquest sempre tenia la finestra oberta  per a que entrara l’aire fet de sóns acompassats. I és que l’aire d’Ares replegava les notes de qualsevol partitura i les portava a la finestra de Pasqual, com un pardalet porta el menjar a les seues cries. Quan açò passava, Pasqual  inspirava profundamente, i aguantaba un poc  la respiració com si fes exercicis d’apnea. Llavors les notes romanien   per un instant en la seua ànima, i les gaudia un moment abans de soltar-les en forma de melodia a través de la vareta del seu violí.

Un dia que feie molt de vent, l’Anna tragué al seu balcó un paper on estava escrit el duo per a violí i violoncel d’Erwin Schulhoff. En una bufegada de vent que li va desfer la cua i gelar les galtes, les notes van anar a parar a la finestra de Pasqual. Aquell dia, ell, que abans no havia reparat amb ella, li dedicà una mirada i un somriure a mig fer, un instant abans d’obrir de bat a bat les portes de la finestra, dirigir el seu cos cap al carrer i començar a tocar.. La petita cambra de Pasqual es va convertir en un escenari improvisat i el carrer en un teatre, quan els veïns de cada casa,  en sentir la música,  van començar a eixir a veure què passava i es van quedar bocabadats en escoltar la interpretació.

Aquell dia, mentre entre la casa d’Anna i Pasqual hi havia un fil estret que els unia-un fil musical-i menys distància que mai, tot el poble d’Ares va respirar música. I és que, encara avui, es recorda un dia d’estiu de molt, molt de vent…

 

LA BOLA

A Maria Àngels la vida se li va fer bola. Pel matí la tenia a la gola i no se la podia empassar. Per sort va aconseguir colar-se-la i per la vesprada la tenia a l’estómac. Per la nit li fluïa cap als peus i se n’eixia pel del seu cos. Aleshores se li llevava un pes de damunt: arrastrar la vida com una bola pesa molt.

Esperava el dia en què es llevara de bon matí amb la vida als peus, que per la tarda pujara a l’estómac i de nit la tinguera a la gola. Només aleshores l’expulsaria en un vòmit i li entraria de nou una nova vida, més lleugera, més oberta i concreta, més amable, que puguera fruïr-la i saborejar-la com un dolç suau que se’t desfà a la boca.

TRADUCCIÓ SIMULTÀNIA

Rosarín era un poc trompellot i parlava tan ràpid que no se l’entenia . Açò era un contatratemps que l’impedia connectar amb els altres. Necessitava urgentment una traductora. Així que van buscar a Teresa que era una de les millors. Aquesta vegada la traducció simultània de cap manera la feia amb paraules sinò amb gestos, ja que la gonia de parlar tan depresa no li deixava a Teresa, tan professional com era en desxifrar paraules, cap altre remei. Era una intèrpret molt especial Teresa. Amb aquest treball va aprendre a aclarir amb gestos el que volien dir els altres. Un altre llenguatge. Teresa va arribar a ser a la llarga una bona còmica i una excel.lent ballarina de tant que va moure la cara i les mans en el seu treball. I tot gràcies a Rosarín que anava més depressa que un tren en marxa quan parlava. Si us fixeu podeu veure a Teresa fent dibuixos en l’aire traduïnt amb les seues mans tendres els pensaments de Rosarín. Hi ha poques com ella, dibuixar en l’aire una frase feta i ballar un diàleg amb les seues clientes.