COLLITA DEL SEIXANTA-SIS (Del diari de Míriam)

Avui me’n vaig de bon toc a treballar. Es veu que he tingut una nit descansada, em trobo bé. Agafo el cotxe i m’enfilo la carretera cap al treball. Engego primera, segona, tercera i quarta. Ara ve una recta prou prolongada per a entretindre’m  en els meus pensaments i aprofito. Primer veig passar a mà dreta el pi que te la meua edat, i ho puc dir amb tota la certesa això, car mon pare el va plantar el mateix dia que jo vaig néixer. Després de veure’m i fer un poc de companyia a ma mare se’n va anar al mas: “Haig de fer una cosa”, va dir i va anar a plantar la llavor. El meu sogre guardava una botella de vi o de conyac en els naixements del seus fills que després ens bevíem en les celebracions especials. Mon pare plantava un pi. Ara, on abans estava el mas, estan contruint un parc. Per poder-lo fer han tombat  cases, arrencat tarongers i algunes piteres que havien arrelat al costat del  barranc, però l’arbre ha quedat intacte, és com una versió vegetal de mi mateixa. Al cap d’un quart hora arribo al treball. Avui reunió a primera hora, es veu que les vendes han baixat i s’ha de tindre content al client per a que córrega el boca a boca i augmentar els ingressos de l’empresa. El cap ens anima a estar cada vegada més pròxims als clients, que sapiguem dels seus gustos, de les seues necessitats. Jo me’l miro, els ulls més enllà del que diu, “pròxima no, encaixada estaria jo amb tu” i me’n ric cap a dins que cap a fora s’ha de fer cara de circumstàncies que mirant-ho bé, ens estan fotent una bronca ensucrada amb bones paraules. La cançoneta de sempre. La gent no compra perquè no te una perra, i difícil ho tenim per a enllestir tot açò. Mentre poso cara d’atenció total, el meu cap se’n va volant altra vegada, uns quants anys enrerre, quan erem tots més joves i no covavem tants discursos. Estudiàvem administració d’empreses els dos i erem companys de classe i de treball. Vam tindre sort  de trobar feina al mateix lloc, una loteria que poques vegades passa. Aleshores parlàvem, feiem jornades de motivació per a tots els venedors, un  cap de setmana, allà als collons, aïllats del món, i tornàvem renovats. I cansats també. Amb el que ara em discursa,  treballàvem colze a colze per muntar els engranatges del parell de dies que passàvem compartint l’olla , per distribuir-nos la feina, per veure quina serie la millor manera d’arribar a la gent, que es senquera part de l’empresa. Ho donàvem tot de sí, i estàvem tan pròxims i tan excitats en l’empeny de que ixquera tot redó que per la nit eixiem a sopar, bebíem, ballàvem. Era una festa. Aquella nit, que et vas quedar a ballar, alguna cosa va fer crac a les tantes de la matinada, i no vam saber què era. Jo volie que et quedares un poc més (per a què, ai no ho vull saber) i tu vas fugir. Al dia següent quan ens vam trobar en el desdejuni passejant i agafant coses amb les safates del buffet, tu em vas dir, “m’haguera hagut de quedar ahir nit”. I jo que no, que vam fer bé, que avui havíem d’estar per la feina. I, ala,  a treballar el diumenge i donar tot de sí. Quan després de dinar tots ens acomiadàvem per a tornar cadascú al seu forat, ens vam buscar. Dos besos de rigor,  les mans agafades, tot saludant-nos i acomiadant-nos alhora, en un ball   arribant a les mans i deixant-les anar poc a poc. Aleshores un missatge al mòbil de la meua companya preguntant-me cóm havia anat tot, “redó, orgàsmic” li vaig contestar. Que poc necessitava aleshores. On no arribava el meu cos, arribava la meua imaginació. Recordo que se’m va quedar un somriure de bleda que me va durar fins al dilluns i tota la setmana també. No em feia falta res mes, tenia prou amb el que intuïa de tu. Ara el meu cap torna on ha d’estar, a la taula llarga, la bronca dolça. Toca estar per la feina. S’acaba la reunió i torno al despatx. Vaig passant factures de clients mentre les meues companyes van a esmorzar. M’espero a que tornen i me’n vull anar després. Truco als quatre que em porto bé i tothom ha eixit ja. Aleshores me resigno a anar a soles, i quan passo pel despatx del cap, que dos hores abans portava la reunió, m’entra la temptació de tocar a la porta i demanar-li si vol fer un cafè. Però passo. Fa massa temps que no fem cafès. M’enfilo cap a la porta a agafar aire i sento una veu que em crida, “Míriam, espera, vols fer un cafè?” és  ell que em segueix fent una correguda per alcançar-me. I jo, que sí, que val. Al moment ja estic arrepentida. Es passa tota l’estona parlant dels seus bessons, m’ensenya fotos i em parla del maravellòs que és ser pare, i per un moment penso que li haguera soltat a qui fora el mateix discurs, que només necessitava una espectadora i m’imagino mentalment passant-li la mà per sota la barba en un gest que rematara la seua xerramenta  posant-li un marc de “heus aquí un pare satisfet”. Dic el que s’ha de dir, que si què bonicos els tens, que semblem molt espavilats per al temps que tenen i tot això. Tornem als despatxos, i adéu, adéu. Jo m’arrimo el teclat i em disposo a continuar amb les factures, que és divendres i vull avançar. Però abans miro cap amunt i ahí està la foto de fa uns quants anys d’abans de l’adéu (el definitiu el de cap a casa) i després de l’adéu (el de l’hola, el de les mans) i penso que quines caretes d’alegria que fèiem. Torno al teclat. Una noia morenassa i jove entra a per uns papers que li demana a la meua companya, i jo que qui és eixa xica tan templada, i ella que la becària, i jo pensant que què bonica és la joventut, que quins ulls més negres i redons, i quina melena més brillant. Al poc, fa la seua arribada Joan, el de  manteniment a canviar-nos un tub que s’ha fundit. Apartem un poc els papers i es posa damunt la meua taula per arribar millor. Alça els braços i la samarreta se’n va darrere. Des de la meua situació privilegiada puc veure el melic que s’assoma damunt del cinturó, té un bon cos aquest xic. I per dintre penso que ja està bé que en tants avanços tecnològics no s’hage inventat res que puga llegir els pensaments perquè sinò estaria perduda. La resta del dia, dinar, facturar. És l’hora de fitxar. Malgrat estar a gust en la meua feina, quan surto per la porta me n’alegro de que demà siga dissabte i poder veure el cel, o més troç de cel, o més estona el cel. En fi. Engego el cotxe i faig el camí de tornada a l’inrevés. Quan passo per la versió vegetal de mi mateixa, ja sé que estic prop de casa. El meu xic, m’espera, m’ha preparat un soparot sorpresa. Avui és el meu aniversari. Senta’t, em diu, que ja m’encarrego jo. Sec a la taula i miro el cel. Més enllà de les baranes de la terrassa puc veure el futur parc i el pi que va plantar mon  pare. Es mouen les branques perquè fa un poc de vent. Una estrella es veu ara sí, ara no. El meu xic em demana un brindis i m’encarrila a la taula. És un troç d’home aquest que tinc davant, i bon ballador. En la darrera festa d’aniversari  vaig ballar amb  uns quants. M’agrada tastar tots els ritmes. Quan ell m’agafava em donava corda, em deixava anar a la meua, i ara un pas, i ara una volteta, el que vullgues que jo et segueixo. I al final vine cap a mí i ara et porto cap allà, i ara eres meua. Estira i arronsa. Em dona fil i em porta cap a ell. I jo em deixo fer, encantada. Ens bevem una botella de vi que son pare va guardar pel seu neixement. Penso que aquesta nit m’agradaria beure’l a ell poc a poc,  com aquest vi. Està clar que l’alcohol ha fet la seua feina, i el precalfament de dotze hores que porto avui, perquè no dir-ho. El meu desig té un nom, es fa concret. Ja no m’aguanto. La collita del seixanta-sis encara pot fer estralls.

VIVIA DINS D’UN LLIBRE II

Divendres de matí, coses del treball, la casualitat va portar Maria Teresa a viatjar a la  ciutat on es desenvolupava l’acció de la darrera novel.la que havia llegit, i que encara no havia pogut deixar del mos. Malgrat haver començat a llegir-ne una altra amb el mateix deler que l’anterior, a la pàgina deu no va fer cap maleta per viure-hi dins.

El cas és que divendres a la tarda, ja alliberada de les obligacions de la feina, va aprofitar per estirar les cames i pegar una volta per la part antiga, que li havien dit (i que havie llegit) que era tan bonica. Tocant la catedral, entrà dins d’una tenda d’aire un poc “retro”. Mentre mirava vestidets dels anys setanta una mica polsosos , tot s’ha de dir, va sonar la mateixa música on, en la novel.la, la protagonista estimava el seu amant. Açò la va predisposar de nou i decidí, per la nit a les fosques, tornar a viatjar dins del llibre que havia deixat unes setmanes abans, per esbrinar on estava el seu secret, i on el poder d’atracció que, encara ara, li suscitava. Un, dos, tres,…i de nou, d’un bot, va tornar a passejar entre unes lletres que feien olor a terra mullada, a desig i a sucre cremat dels flams de l’àvia. Es descansa bé entre unes bones pàgines.

Com  que tenia la mosca darrere l’orella, la primera cosa que va fer en arribar a casa és tornar a repassar els capítols ja llegits per descobrir el badall pel qual la ficció es  colava, tossuda, una i altra vegada en la seua vida. Seria el ritme que s’assemblava al seu, els paissatges narrats que tan coneixia, la història d’amor que podria ser la seua, o la parla lleugera i àgil, la mateixa dels veïns del seu poble. No sabria dir el què. Així que el temps que el treball li deixava lliure, el dedicava a fer un altre repàs minuciós de la seua novel.la, per concloure, en tres setmanes, que ella ja havia viscut la història i que havia estat escrita molt abans d’haver-se escrit.

Feta la descoberta i només aleshores,  es va quedar descansada, i la va deixar lliure per poder fer el seu propi recorregut, sense preses, perquè pugués viatjar, espaiet, a altres llocs, cuidada per altres mans.