Berta porta dreta des de fa set anys i ningú pot parar-la. Quan és hora
d’anar a dormir cau en qualsevol racó de la casa sense ser-ne conscient. Açò li
afecta al seu treball i ha restringit
notablement la seua vida social: no pot mantindre cap reunió formal, totes són
pujant les escales o al llindar de la
porta, i quedar en els amics a prendre una cervesa o xerrar una estona, és
també missió impossible, ja que el seu moviment continu l’impedeix mirar als
ulls i mentre camina, les paraules mai estan quetes. I tampoc els pensaments.
Ja ha anat a tots els metges coneguts, de totes les branques i tots els
colors. En la sala d’espera fa gargots al sòl perquè no para. El cas és que
després d’anàlisis, entrevistes i plaques, el resultat és zero. Conclussió: no
té cap mal, o té tots els mals que no es veuen. Així que ha aprés a conviure
amb aquest etern passeig. Ara ha caigut al sofà de la saleta, cosa estranya
perquè encara no és hora de dormir. Les cames comencen a unflar-se-li i després
els braços. Potser reté alguna cosa. El seu cos és una caricatura d’ella
mateixa, sembla un ninot Michelin. Està
a punt d’explotar, per això s’asseu al sofà, perquè ja no pot caminar més. Nota
els seus ulls humits a punt d’esclatar. Un riu salat li esbara per les galtes i
li xopa la samarreta que s’ha posat avui
i que s’ha estirat per fer-se d’un tamany enorme a mesura que ella creixia. El
seu plor és tan gran que ix també dels dits de les mans i dels peus, és tan
gran que no cap als ulls. Berta no para de plorar, mentre el menjador està
amarat d’aigua. Diries que hi un diluvi dins sa casa. Plora pels seus pares que
ja no hi són, pels seus fills que no ha tingut, pels amics que estan lluny.
Plora per tot el que ha perdut en aquests set anys recorrent camins ja coneguts. I només quan
acaba de plorar pot seure’s i assossegar-se.
Ara només prega per a que el descans no dure set anys més.
