AGUEDA

El Palau era gran i gelat. Era tan gran i feia tan de fred,  que d’una sala a una altra podies anar patinant com en una pista de gel. Els descendents d’Àgueda, la princesa, que havien anat a menys,  volien obrir-lo al públic per any nou, i volien alhora desprendre’s de tots els draps i tota la quincalla que no valie, segons ells, per a res. Així que la néta d’Àgueda, que li deien Àgueda també, i uns quants amics, es van juntar per convertir els vestits en draps: agafaven les tisores i esgallaven un troç de tela i ara un altre. Tot per a draps. L’oncle, que era molt polit,  no volia tindre trastos per a quan obrira el Palau a les visites. Així que Àgueda es va entregar amb fervor  a aquest estira i esgalla de les teles que queien en la cistella dels draps per netejar. De sobte, va trobar un vestit molt elegant que de cap manera volie enviar-lo a un destí drapaire. El vestit la va enlluernar tant que el va salvar de la follia trencadissa. Se’n va anar discretament a la sala de ball i se’l va emprovar. Les llums de la sala es van encendre i la música del passat va sonar. L’esperit de la seua àvia la va posseir mentre ballava i ballava i rodava pel saló. Va pensar que aquesta seria la major atracció de les visites: poder-se  emprovar el vestit de la seua àvia i convertir-se, alguna dona somiadora, en princesa per un ball. Res millor per fugir dels maldecaps quotidians.

El Palau tindria aleshores tot el que havia de tindre: fantasmes, vestits d’època i joves que volen ser princeses. Acabarien els preparatius per Nadal i per any nou a obrir.

L’esperit comercial d’Àgueda li va disparar enseguida la vena negocianta: caldria fer la promoció per a aquestes dates: “Regala per Reis una entrada a una dimensió desconeguda, on podràs ser princesa per un ball”. Es va mirar als espills de la sala, on centenars d’Àguedes, com reflexos d’un caleidoscopi gegant, li retornaven una imatge riallera, “puja al cel i baixa Àgueda”, es deia, mentre una carcallada ressonava per la sala i per tot el Palau també. Sens dubte l’esperit de la seua àvia també s’estaria morint de riure.

ACOLORATS

Adela era com un llibre obert, la veies vindre de lluny.  Segons el seu estat d’ànim,  se li tenyia el pèl de colors. Així quan estava trista apareixia amb un blau grisenc, com una velleta canosa, quan estava contenta el pèl era el verd viu dels tarongers després d’una rentada de pluja,  i quan tenia classe de literatura, eixia amb el cabell rosa fucsia. Pau  li donava classes particulars de literatura i li recitava poesies dolcetes a l’orella. Açò la tenia encesa tot el dia, tant que per la nit a casa ja no podia aguantar més  el mal de panxa de la passió retesa. Aleshores la roba li cremava, se la treia de sobre amb un estiró i  quan tirava cap a la dutxa i es mirava a l’espill,  el seu baix ventre era una provocació d’un color intens. Xavier, el seu amant, estava encantat amb aquella nòvia  que semblava eixir del decorat d’un teatre de revista. Eixe polsim un poc excèntric d’ella, el posava tant inflamat que els seus dits feien corbes en el cos estés d’Adela. El fucsia, aleshores,  no podia ser més intens.

Després d’estimar-se com a descosits, el seu cabell escampat en el coixí tornava a ser d’un rosa pàl.lid, com les floretes del llençol on  dormien.

Fins que tornava a ser dilluns.

DIME ON ETS

És dimarts. Dimecres acaba el termini per a entregar l’article i ací estic amb el llençol en blanc. Clic, clic, clic. Quatre frases en la inmensitat de la pàgina com quatre gotes a la terra que no fa saó. Deixo el teclat i penso. I penso tant que la pantalla abandona la fulla del document on escric i apareix el salvapantalles de l’espai sideral. Arrimo el dit a l’univers i escric com en una pissarra màgica “Dime on ets”, i una nena o una inconscient, espera la resposta de les estrelles. Però avui l’univers calla. Així que me’n vaig al Google maps i poso el teu nom per trobar ta casa, i tampoc. I ara poso la darrera adreça teua, la de fa tants anys. Encara hi és el carrer. Especulo amb la possibilitat de que visques al mateix lloc, cosa improbable, però com que me fa mandra escriure, fantasejo amb la idea d’enviar-te una carta, com les d’adés, escrita a mà, pura artesania, que viatge lentament amb les saques de correus. I em dic que aquests temps d’ara s’han estalviat la paciència i quànta falta ens fa. Segueixo el fil de la meua imaginació i agafo paper i boli per a escriure. Mentre, la veïna ha posat a tota castanya la cançò de Boig per Tu de Sau que  se’m cola per les parets de paper. I jo obro les fulles de la finestra del pati de llum, que sé que ella té les seues obertes,  per fer entrar el bull del concert dins ma casa. Ara sí, escric. Apareix la mar i l’arena, uns ulls que miren des de lluny, un  dit que busca per camins humits, una boca que troba, unes mans que escriuen, un cor que espera, un telèfon que escolta però no vol, un amor que s’escapa, una nit que s’acaba, Torno al teclat i clic, clic, clic, volco el meu cor en el Word, i al final, dos clics, com els dos coets d’una traca que ja ha acabat. Reposa el relat una estona com un conte amarat de pluja. La pluja que a la terra fa saó.  I enviar. Mentre el mail viatja cap a l’editor de la revista, torno a fantasejar. Si llegeixes l’article pensaràs que parlo de tu. I potser  eres tu qui em trobes a mi. Dime on ets. Buscarem un lloc on vibrem en la mateixa longitud d’ona. Segur que el trobem dins l’espai sideral. O potser sigues tu el que m’hages de dir on sóc jo. Esperaré. Santa paciència infinita.

El concert s’ha acabat. Sant Google em busca la cançò que acabo d’escoltar i allargo la vibració.

Quan acabo, trec el cap per la finestra i miro cap a dalt. Al forat negre del cel brillen quatre estrelles. Tanco els batents perquè fa un poquet de fred. I apago l’ordinador que per hui ja està bé.

EL DETALL

Elisa està obsessionada amb els detalls. Tant és així que de vegades necessita uns pantalons,  però ix a comprar i torna amb unes mitges moníssimes totes caladetes de color blau marí, que no li combinen amb cap vestit dels que té  dins l’armari. Compra sense pensar què necessita, només perquè li agrada. És incapaç de fer-se en el que es diuen “bàsics”. No seria una bona personal shopper ella, li falta veure el conjunt complet. Així que ja ha arribat el dia que els detalls li ixen per les orelles: les sabates treuen la punta sota el llit  i els mocadors atupixen els calaixos i ja no tornen a relliscar com adés. La seua vida està plena de detalls originals totalment impracticables. Així que avui ha decidit vestir-se, no pensant primer en el vestit  i veure després què combina. Ha decidit començar pels  detalls. Dins del sabater, en una de les caixes, hi troba unes sabates d’ante roig amb una enramada granate a les puntes que li dóna un toc original. Quan les va comprar segur va pensar que eren la mar de boniques pero quasi mai se les ha posades perquè no ha trobat les  prendes que les acompanyen. Ho deixa estar per impossible i passa a fer altres coses, però les sabates es queden descansant en algun raconet del seu cap. Quan al llarg del dia obre l’armari del saló, allí està, un vestit de vellut color xocolata tot cobert de detalls cargolats daurats, i aleshores pensa en les sabates, i des de les sabates roges pugen unes mitges  color vi, i des de les mitges continua el vestit, i després del vestit allí està ella. Una vegada donat el primer pas, tot ha estat més fàcil. Unes mitges caladetes color carn la porten a les sabates lila clar amb taconàs i cordons,  i les sabates l’han portada a un mocador del mateix color. Vestit: obscur.

Les combinacions des d’aleshores han estat tantes que Elisa veu que no necessita comprar més coses. Ho té tot a casa. Només li fa falta tindre-ho al cap.

Després pensa un poc en ella mateixa, nua de vestits i ornaments. Desbudella tot el seu repertori d’habilitats, l’estén a la catifa del menjador i fa renglera al corredor llarg i estret. Ara no pot parar, és com menjar cireres, que te les fas una rere l’altra sense adonar-te’n. És un poc anàrquica però descobreix que en té prou  d’habilitats. Comença per una “li agrada dibuixar” i del dibuix passa a la concentració “és capaç de concentrar-se en les coses si li agraden, per a dibuixar per exemple es concentra en el que veu” i de la concentració passa a l’aprenentatge “ és capaç d’apendre si es concentra” i si pot concentrar-se i aprendre noves coses aleshores pot fer el que es propose, ¿serà que el que buscava fora ho tenia dins d’ella? Decidit. Des del detall ho reorganitzarà tot i noves combinacions crearan  la nova Elisa que ja s’està posant les sabates roges i inserint la clau al pany per a eixir. Vol cercar el detall per a començar per ahí a arreglar aquest  món. Però abans d’eixir replega les seues habilitats i les torna a posar dins d’ella, primera per ser-ne conscient, i segona, per no entropessar i caure de cul quan arribe de nou a casa.