A LA PLATJA, DE CUL A LA MAR

Després del banyet, m'he girat damunt la tovalla, de cul a la mar

DIBUIXANT

Aquestes vacances, m'he dedicat a dibuixar un poquet. Us envie una xicoteta mostra d'algunes del meu poble, Ares, i una de platja. Prompte tornaré a mamprendre els relats. Besets.

VACACIONES

El sistema informático dejó de funcionar de repente. Todos en el cielo iban de un lado a otro sin saber cómo arreglarlo. El técnico estaba de vacaciones en la Tierra y no se le podía molestar, así que los ángeles de la guarda fueron enviados por error a personas que no tocaba.

Cambiar de ángel de la guarda es un tema muy delicado. Tu ángel de siempre es una persona de confianza que conoce cómo eres, que ha aprendido a lo largo de tu vida a estar al lado y protegerte, que sabe de tus secretos y tus debilidades, que se avanza a tus descuidos. Pero con este desaguisado, ya nada era lo mismo en la Tierra. Parecía el mundo al revés: en lugar de estar pendientes los ángeles de cada persona, era ésta la que estaba al tanto de su ángel, que iba tan despistado que necesitaba toda la ayuda del mundo. Así que las persones tuvieron que aprender a cuidarse a sí mismas, sin más ayuda que sus propios medios, la educación recibida y la experiencia que habían aprendido a lo largo de la vida.

Cuando en el cielo volvió el técnico de vacaciones se había creado tal lazo con los ángeles equivocados que no se pudo reiniciar el sistema.

Cada humano tuvo desde entonces dos ángeles: uno que lo cuidaba y otro al que cuidar.

L’ESTRANY CAS DE LES SABATETES PERDUDES

Marta passava per la tendeta de la papallona tots el divendres abans d’anar a comprar al mercat. Li agradava mirar l’aparador i veure penjades robes dels anys vuitanta, d’aquelles que es diuen ara de “vintage”, que si regirarem en els armaris de les nostres mares, encara en podríem trobar. Aquell divendres va entrar cap a dins travessant un xicotet corredor fet de tuls, brodats i puntetes. Va veure unes sabatetes color crema amb talonet quadrat i detalls creuats per davant que li van agradar molt. Per sort eren el seu número, així que probats i comprats. Per quatre euros es va emportar un xicotet tresor cap a casa. Se les va posar cinc dies i no se les llevava de damunt perquè eren molt còmodes i es veia la mar d’afavorida. A més en ixes sabates no es cansava mai i es notava més vigorosa. Així que es repetia cada dia que havia segut una bona troballa.

Però al sesé dia, quan va mirar sota el llit per calçar-se-les, no les va veure. Va mirar al sabater i tampoc, a l’armari i encara menys. Desesperada  va posar de volta i mitja tota la casa sense tindre sort. Cada dia mirava sota el llit per si no ho havia vist bé, i res. Quin misteri-pensava-i se n’anava a treballar després de cumplir el ritual diari de mirar sota el llit. I així van anar passant els dies fins que va tornar a ser divendres. Marta se’n va anar a comprar al mercat, i, cóm no, va entrar a la xicoteta tenda de la papallona que tant li agradava i oh sorpresa!, exposades al mateix lloc on dies abans les havia vist, allí estaven les seues sabates! Marta li va explicar el seu cas a la dependenta que li digué que les sabates inexplicablemente van tornar a casa de l’antiga ama, que corrents les va portar per a vendre-les de nou perquè no li agradaven. “Aquestes sabates són com un gos fidel-digué la dependenta-ja és la tercera volta que tornen a la tenda”.

Marta se’n va anar estranyada i alhora meravellada, mai havie vist unes sabates que triaren a l’ama i no a l’inrevés. Realment aquesta tenda era algo especial. Es va fer el ferm propòsit de passar cada setmana per veure quina peça de roba la triava a ella i emportar-se-la ven a gust, per tindre-la en un lloc principal dins l’armari de la seua habitació.

ESPERANT ORDRES

Ja era divendres y Laura es passava des del dimecres  tots el dies esperant ordres. Al principi no li agradava gens, donat el seu caràcter viu i propens a prendre la iniciativa, però al final es va acostumar i no pegave un pas sense que li hagueren dit que ho fere. Tot va ser un procés que es va acabar el divendres quan Laura  es  va convertir definitivament en un robot. La transformació primer la començaren els dits del peus  que es van tornar de ferro, després els peus , les cames i els braços. Al final es va afegir el tronc. Només el cap humà governava un  cos robòtic que en cada ordre que obeia es tornava més autòmata. Dos llargues setmanes  van passar des de que el cap prenguere de nou la iniciativa de conduir tot el cos que es va convertir altra vegada en humà .

D’OLIVERES I ALTRES

Estimada amiga:

M’agrada la teua olivera, intuïda, de llum  que dibuixaves en la darrera carta. Jo, per no voler ser menys,  vaig tindre ganes de dibuixar-ne una, i la vaig trobar a la marjal de mon pare, diumenge passat quan vam anar a veure’ls. A l’hora de fer la migdiada,  vaig carregar-me la cadira plegable, una fulla de periòdic i l’estoig i em vaig clavar al caminet davant l’olivera, no massa a prop per tindre millor perspectiva. No m’ha quedat malament, de moment està al despatx, penjada en una de les parets a l’espera de trobar un lloc millor. El meu home quan la va veure em va dir que està bé però que les oliveres el que tenen de  bonic és el tronc i que en la meua no s’apreciava molt eixe tronc entortollat  que parle de la vida i del pas del temps com les rugues dels vells. I jo, que no el té així  perquè és el que veig, car en la meua el tronc està tapat per les fulles, que , ja ho diu mon pare,  “aquesta olivera s’ha de podar”.

Quan vaig al despatx,  el mateix, és bonica però li falta treballar més el tronc, i jo torna-li la tropa al xic, que és la meua olivera, que és així i tal i qual i penso dintre meu que un dia d’aquestos li haig de fer cas a mon pare i esporgar-la.

Avui, una setmana després he tornat a la marjal i he volgut escriure’t la carta a la vora de l’olivera per sentir com el vent em gela les galtes i com mou les fulles que  segueixen tapant el tronc. Però enlloc d’açò hem anat a passejar els gossos perquè avui han adelantat l’hora i es farà més prompte de nit, com m’avisa ma mare al veure que m’estiro més del compte al sofà. Pegar la volteta per la carretera alhora que passegem els gossos i llencem el fem als contenidors de la carretera de la Plana, és un dels rituals de cada diumenge a la tarda. Avui, mentre el sol feia el seu viatge cap a l’oest per amagar-se darrere les muntanyes, la lluna  iniciava el seu, endevinant-se com una teranyina redona si miraves en direcció cap a la mar. Em deixo portar per Bongo, el gosset blanc que em passeja i em duu on ell vol anar, cap al final de la carretera, buscant l’herba de la vora del camí per revolcar-se. Darrere,  el meu home amb Rufo, fa fotos al cel i a  la sèquia cada vegada que el gos s’atura per fer les seues necessitats o per saludar a altres congèneres que s’assomen treient el nas per les reixes de les alqueries. El sol ja està ponent-se rere les muntanyes i disemina la seua energia tenyint el cel amb unes tonalitats taronja. Veig fins a tres avions que solquen el cel deixant un estel també color taronja i penso que  semblen cometes. Si giro el cap a la mar, veig la lluna cada vegada més blanca, cada vegada més brillant, un retall perfecte, redó, en un cel blau fosc. S’està fent de nit. A l’altra part, al regne del sol ponent, les palmeres, pins, magraners, canyissos i alqueries formen una massa negra i neta, sense detalls,  com dibuixats en tinta xina. Una bandera negra onetja en una casa també negra. Els perfils es tornen essencials. Només queda un cometa com un fil que travesse un cel d’un taronja esmorteït. Les llumetes de les faroles, groguenques, il.luminen la carretera, per no perdre’ns en el camí de tornada.

Quan me’n vaig a casa, des del cotxe, veig encara l’olivera, tota fulles, engronxant-se, mentre sembla que em digue adéu.