La dona es posa la
pedra a la butxaca. És menuda i plana, no pesa. Porta set anys al calaix de la
tauleta de nit, on guarda també cartes
antigues del seu marit. Dos tresors compartint el mateix espai.
La veus com agafa el cotxe, carretera i manta. Arriba a
la zona muntanyosa que amaga al vell monestir. Puja la costera, i va comptant.
Dinou voltes. S’atura, aparca a la vorera del precipici i resol que farà la
resta del camí a peu. Als deu minuts d’anar per la senda es troba amb el vell monestir.
Vol entrar i recòrrer les runes però no pot: han posat una reixa per a que
ningú passe i pertorbe la pau de l’abandó. LLàstima. Havia previst entrar,
passejar, recòrrer les passes de fa set anys quan li feie confidències al seu
amant, quan, entre parets mig enderrocades, era presonera d’un desig
salvatge que feia olor a espígol i a
timonet. Però avui no pot entrar. Tan se val. Segueix el camí que l’allunya de
les runes, del seu record. A cent metres té una nova perspectiva. Sembla que la
muntanya es prolonga amb les parets del monestir. Una construcció feta de
muntanya. Una muntanya que acaba sent mig humana. Mira cap a dalt i un voltor navega aprofitant les corrents
d’aire. Segons com es mou sembla una ala delta. Allà les parets del monestir són
agulles que ixen de la muntanya desafiants. Cap a l’est la mar s’eleva i
espenta un veler al cel que veu un
puntet amagat entre les roques i les grenyes de les carrasques.
Pensa que és el lloc adequat per fer el que havia vingut
a fer. Així que es treu la pedra de la butxaca que li va donar el seu xicot fa
set anys “sempre que l’agafes te’n recordaràs de mi”, li va dir. Ara ja no vol
saber res d’ell. La mira abans de llançar-la amb totes les seues forces. Sent
que el gest té alguna cosa de ritual: la pedra que torne a les pedres.
El seu amor es perd en el temps.
Però abans de tornar al cotxe no pot resistir la
temptació de dibuixar quatre ratlles en el seu quadern de supervivència abans
que la romiguera o un terratrémol li neguen el que allí va passar.