Pasqual Ferrer era un músic afamat que tocava el violí.
Sempre que podia, s’escapava al poble per a assajar les melodies que després
interpretava a l’auditori de Castelló. Anar al poble li donava vida: allí
respirava música.
Al poble vivia l’Anna, una veïna, que tenia sa casa al
pany d’enfront de la de Pasqual i des del seu balcó podia veure l’habitació on
ell assajava, car aquest sempre tenia la
finestra oberta per a que entrara l’aire
fet de sóns acompassats. I és que l’aire d’Ares replegava les notes de
qualsevol partitura i les portava a la finestra de Pasqual, com un pardalet
porta el menjar a les seues cries. Quan açò passava, Pasqual inspirava profundamente, i aguantaba un
poc la respiració com si fes exercicis
d’apnea. Llavors les notes romanien per
un instant en la seua ànima, i les gaudia un moment abans de soltar-les en
forma de melodia a través de la vareta del seu violí.
Un dia que feie molt de vent, l’Anna tragué al seu balcó
un paper on estava escrit el duo per a violí i violoncel d’Erwin Schulhoff. En
una bufegada de vent que li va desfer la cua i gelar les galtes, les notes van
anar a parar a la finestra de Pasqual. Aquell dia, ell, que abans no havia
reparat amb ella, li dedicà una mirada i un somriure a mig fer, un instant
abans d’obrir de bat a bat les portes de la finestra, dirigir el seu cos cap al
carrer i començar a tocar.. La petita cambra de Pasqual es va convertir en un
escenari improvisat i el carrer en un teatre, quan els veïns de cada casa, en sentir la música, van començar a eixir a veure què passava i es
van quedar bocabadats en escoltar la interpretació.
Aquell dia, mentre entre la casa d’Anna i Pasqual hi
havia un fil estret que els unia-un fil musical-i menys distància que mai, tot
el poble d’Ares va respirar música. I és que, encara avui, es recorda un dia
d’estiu de molt, molt de vent…
