Quan ja anava per la pàgina deu, es va mudar a viure al
llibre. Va agafar les poques coses que necessitava per a sobreviure , un pot de
coca-cola, unes rosquilletes i un llapis,
va pegar un bot i va aterrar suaument a
les pàgines reciclades de la novel.la que tenia entre mans. Des d’aleshores es
va oblidar de la saleta d’estar de sa casa i del color dels coixins del sofà.
Per contra, tenia present la tauleta menuda on dinaven en la novel.la i el tapet
de ganxet que feien servir per a fer bonic, car era, a partir d’ara, la seua
taula i el seu tapet. Va tindre, sense esperar-ho, una nova casa Maria Teresa,
amb una habitació pròpia amb dos llits, un d’ell buit, el de la seua germana
major que se n’havia anat a estudiar a València. Una vegada dins de sa casa, es
va aventurar a obrir la porta i va recórrer els camins costeruts del poble des
del carrer Montjuïc fins al Raval de Baix, mentre les seues galtes rebien
minúscules gotetes d’aigua de la boira, que inundava aquella tarda el poble. I
així es passejava per la novel.la “como Pedro por su casa” sense demanar permís
a ningú perqué aquell puesto era el seu puesto. Quan arribava el moment de
deixar la casa, que tan agradablemente havia pres, no veia l’hora de tornar-hi.
Era aleshores quan els verdaders protagonistes de la novel.la prenien territori
i la feien fora, tornant-la d’un bufit al seu menjador del pis de la ciutat, i
al seu treball de mentireta. Tot fins que arribara de nou el moment d’emigrar a
una altra vida, un altre espai, uns altres personatges, on es trobara, de nou
com peix dins l’aigua. Viure dins d’un llibre té això, que mai saps on pararàs,
és com la vida de l’artista, tombant sempre pel món, seguint la vida incerta
dels comediants.
