Des de feia mes i mig no parava de mirar cap amunt: els
núvols negres conquerien el cel, mantenint-se angoixosos, sense desfer-se, i produint un ambient humit i enrarit. La
xafogor no tenia el color del sol i de l’estiu, sinò la grisor dels dies tristos
que no se sap on comencen i on acaben. Nadja es trobava cóm el temps, sense
saber on començava i acabava. Cada dia es sentia més estranya en el seu propi cos, les
ganes de fer se li acabaven i els pensaments se li enterbolien. Ja l’havia
avisada Lola, la bruixa, que cada dos mesos com a mínim, calia prendre un bany de pluja i de lluna per a mantenir-se viva. I el temps
se li estava acabant. Ella, com les plantes, necessitava de la terra humida per
avivar-se, per créixer i donar fruits. Tant era així que, com que el temps no canviava, fins i tot s’havia plantejat fugir a un altre
país, on la pluja arribara més sovint sense tenir que patir tant esperant-la.
Però ves per on, que dimecres va tenir treva. Nadja es va
despertar a les cinc de la matinada pel
soroll constant de les gotetes d’aigua que queien a la terrassa. Un somriure li
va brotar, com una llavor que esclata. Va obrir les portes de l’habitació i va
eixir cap a fora. Al poc, l’aigua li va
rentar el pel i mullar la camisola, deixant el seu cos xop tremolant a la llum
de la lluna. Una dutxa d’aigua i de nit que la va deixar nova. De tan a gust que estava, no es va poder adormir. Va entrar, va pegar la
volteta al llit i va seguir escoltant.
Quan es va fer hora de llevar-se, ja de
matí, va trencar el bitllet de fugida cap al sud.
Es va vestir una nova alegria per a anar a treballar. Una
música d’aigua nodrint la terra li
entregava de nou a la vida.
