CARES NOVES

El viatge a Angola va començar molt bé. Amb el meu company Zumbi vam recórrer les platges més meravelloses de tota Africa. De la mà, ens vam passejar durant vint dies i vint nits per tot el país, travessant camins trepitjats per tants, i obrint-ne altres a l’oceà Atlàntic i al riu Kunene. Per les nits navegavem pels nostres cossos dolçament, a soles, sense mapes ni guies ni ritmes marcats.

Poc després de tornar, Zumbi se’n va anar darrere els passos d’Ena. Zumbi era molt inquiet.

Els mesos següents millor els deixo passar. Els morros de tota la família arribaren fins a terra i els esquitxons quan parlaven i la mirada quan callaven, et llançava a la paret sense moure ni mitja pestanya.

Però d’això no vull ni parlar-ne. Ara ací estic amb la meua filla, una nineta d’ulls marrons com dues llunes de mel. La comare la banya mentre intenta fer-li el monyo, uns cargols menuts i atapits fan difícil que li passe la pinta per treure-li la sang seca que se li ha quedat del part

A mesura que passen els dies es farà més negreta-em va dir la comare.

Poca cosa tinc clara del que faré a partir d’ara. Només que li posaré de nom Angola.

No cal ni dir-vos que tots en la família van estrenar cares noves quan van veure la meua filla. I es que l’alegria de veure Angola és el millor del món.

LA ESTATUA

Tenia els pits durs com la pedra. Acabava d’assecar-se el guix i Pau es disposava a treure-li els motlles per fer el seu treball.

- M’agradaria atrapar els teus pits per sempre-li xiuxuejava Pau a l’orella en la intimitat. I aleshores Izabela s’encenia com un misto, cargolant i estirant el seu cos al llit improvisat del costat de l’estudi.

Tant li ho havia dit, que al final accedí a la seua petició

El primer quart d’hora va patir un poc, veient com els seus graciosos pits que tant alavava el seu amant, quedaven atrapats en la durícia del guix. Semblava una pobra dona. Però ell li va fer creure, en eixe costum que tenia de remoure les partícules de l’aire cap amunt quan parlava, que semblava l’estatua d’una deessa grega.

Pau era un professional. Quan va arribar el moment, li va treure el guix i va fer motlles per a fabricar els tassons de la col.lecció Izabela.

Ella, després d’un bany d’importància amb tanta originalitat, es trobava com una peça única. Una peça de museu. Diries que anava més palplantada i tot, lluint el seu cos que trobava tant desitjable.

La col.lecció es va vendre molt bé. Tothom bevia dels seus pits, i no era una frase feta.

Fins que un dia es va veure en un museu precisament. …. I ara sí que es va quedar d’una peça Al costat de Pietra, Susana, Davinia, Gabriela, Sarah i…Miquel!

VISITA GUIADA

Ja han tocat les set de la vesprada al rellotge de l’església, el sol ja no crema però les pedres conserven l’escalfor del dia. M’agrada tocar els bancs de pedra i asseure’m plegant les cames mirant cap al sol que a eixes hores ja no fa mal als ulls. Dins, quan passejo pel palau, sento alguna cosa sensual que recorre la meua esquena. Un any abans tenia els teus ulls darrere mentre la guia ens feia detallades explicacions de les pintures renaixentistes del sostre de la capella de la família o de les manisetes del segle catorze valencià emprades per a decorar els salons de ball. Erem una trentena d’estudiants de totes les edats que, com un banc de peixos, seguiem la guia a un costat i l’altre de les sales. Em vaig desviar de la ruta per a assomar-me al balcó que donava al jardí. La teua ombra em resseguia com un esperit amable des de la distància, sempre unes passes enrere. Tocava per casualitat el teu braç, de tant en tant, quan em movia uns mil.límetres. Aleshores esclatava a riure per trencar el gel. O el foc. Fingia que em feien gràcia les explicacions que ens donaven. I vaig fugir cap a dins del palau , mirant-te de reüll per veure si em seguies.

La guia continuava amb el seu discurs. Un rogle d’una trentena de persones l’envoltaven. Ara parlava de la relaxació de la cort, dels amorios del duc, de cóm perseguia pels racons de palau les seues serventes, i com elles jugaven amagant-se per darrere dels tarongers i dels rosers del jardí, com es refredaven l’escot en la font, afluixant la cotilla i prenien el sol llegint un dels llibres de poemes prohibits de l’època.

Mentre escoltava atenta les explicacions, sentia sense veure’t el teu cos com s’apropava. Un pam d’aire ens separava prudent, era tan espés que em tocaves sense fer-ho. Llavors m’esmunyia dissimulant cap a l’altre balcó. Tu venies darrere. Oloravem junts els perfums del pati , de rosa i atzar. Va ser en eixe moment quan la teua veu, dolça, em va regalar una promesa “tornarem a veure’ns dins d’un any”.

I era veritat. Ahí estava jo un any després, tocant les pedres calentes dels bancs del pati, asseguda , cames plegades, mirant cap al sol. Feia només deu minuts que havia tancat el palau.

Eixe dia va ser dur. Massa feina, dos grups d’escolars i un autobús de persones grans que venien d’Itàlia, a més de les visites habituals del dia. Però valia la pena, et sentia colant-te entre les frases que m’havia aprés per a animar la gent que, curiosa, cada dia entrava per submergir-se en un altre món.

Et trobaré també demà quan obri la porta.

Ja ho saps, sempre m’ha agradat prendre la iniciativa.

MI SUEÑO. EL BOSQUE

“Mereció la pena dejar el trabajo y emprender la huida al norte. Laura reunió las energías suficientes y dijo a su jefe:

-He decidido dejar este empleo, tengo una oportunidad al Norte que quiero seguir.

Cogió su maleta, un bulto quizá demasiado grande para lo que necesitaba y emprendió el viaje. Con su maleta cogió el timón de su vida y se marchó”.

Me interrumpe la entrada de un mensaje al móvil. Antes siquiera de verlo, la irritación se apodera de mi garganta: malditas interrupciones!-exclamo. Mi cabeza es automáticamente un desfile de pensamientos inconexos, de obligaciones que me aprietan. Una preocupación imprecisa me acorrala y me impide disfrutar de mi historia, pero me repongo y sigo.

“Laura cogió el tren. Tenía cita con un viejo amor en un bosque del Norte alejado de su casa. Dormitó durante unas horas, y dejó pasar el tiempo despreocupada. Faltaba poco para verle. Desde la ventanilla del tren, el bosque se adivinaba amplio como un lago verde…”

Sigo por el bosque, entro en mi historia, como quiero controlarla se interrumpe.

Suena el teléfono, cosas del trabajo.

- Te acabo de enviar un mensaje, lo has visto?

- No, le contesto…no lo he oido, le digo…estaba lejos, le repito…

- Pues es urgente.

Cuelgo. Poco a poco voy olvidando la tierra húmeda y blanda tapizada de ramas de pino que empuja suavemente a Laura cuando anda, el aire fresco que huele a hierba y a agua.

De nuevo un mensaje.

- Necesito verte a primera hora tenemos algunos temas que despachar.

- OK, contesto de inmediato a mi jefe.

Me visto.

Hay algo en el bosque que todavía no he descubierto. Volveré a mi historia. De

noche cuando los teléfonos callen.

Cojo el coche, y circulo por las mismas calles de siempre, el camino más corto para llegar más rápido. Veo árboles a ambos lados de la avenida. El semáforo se pone rojo y paro, pienso que me apetece dibujar las sombras y las luces de los árboles. Hace semanas que me ocurre lo mismo, veo la avenida en términos pictóricos. Vuelvo sin remedio a las primeras frases de mi historia.

Cuando el semáforo se pone en verde, giro violentamente a la derecha. El móvil no para de sonar hasta que sale volando por la ventanilla dando tres o cuatro giros y cae al suelo.

El GPS de mi coche marca el Norte.

Hay algo en el bosque que todavía no he descubierto.