EL PENJARROBES

Sandra i Tere havien discutit feia anys i no es parlaven. Si me pregunteu no sabria dir-vos el motiu. Va donar la casualitat que es van trobar a la consulta del psiquiatra sentades al sofà de la sala d’espera. A Sandra, roja com una pebrera, li va eixir un “hola” de compromís que va correspondre amb un altre hola de la boca mig tancada de Tere. Després les dos van refugiar-se darrere de la revista HOLA!. Es van treure les jaquetes perquè feia calor i, al cap d’una estona, van entrar a parlar amb el metge. Després de visitades van girar cadascuna per una cantonada i oh sorpresa! quan arribaren a casa van veure que cadascuna s’havia posat damunt la jaqueta de l’altra. I avui farà un any que estan al penjarrobes sense posar-se-les i sense desfer-se d’elles, esperant que alguna mà bondadosa les torne al puesto.

SENTIMIENTOS LÍQUIDOS

Sara se enfadó con su médico el jueves por la tarde y el viernes ya se encontraba mejor. Hacía tanto tiempo que no se enfadaba con nadie que esa aparente contrariedad lejos de dañarla, le fue la mar de bien. De todos los sentimientos que había olvidado en su larga travesía por la depresión, el enfado fue el primero en salir. Con el enfado Sara se desprendió de   un cúmulo de energía que la empujó hacia adelante, y la rescató del agujero donde estaba. Fue el pistoletazo de salida de los otros sentimientos que se pusieron ordenados y en fila a partir de entonces: la alegría, la autoestima, el amor hacia sus hijos y su pareja. Decidió que ningún sentimiento debe ser ignorado porque lo que no se acepta produce un tapón. Desde el día del enfado sus otros sentimientos se fueron deshaciendo y hasta se volvieron líquidos y después, con el tiempo,  salieron de nuevo por todos los poros de su piel.

CANVIAR LA VIDA

Les dos complien anys el mateix dia. Marta  tenia quaranta nou anys i Elisa només vint-i-tres. El bar que van llogar per celebrar-lo, estava ple de guirnaldes i globos de colors. I un  grapat d’amics comuns sobretot del cor on assatjaven cada dijous per la nit. Fent una escolteta, Elisa li va proposar a Marta canviar la seua vida per la d’ella. I pensat i fet, com si foren cromos de xiquets, o com un nou vestit d’aniversari,  van intercanviar les seues vides. Una bona jugada, va pensar dintre seu Marta, guanyaria més anys de vida. Però l’intercanvi no va ser gens profitós per a ella ja que Elisa estava sempre deprimida. Marta, en els seus quaranta nou anys,  era un persona molt positiva que tirava sempre cap avant i gaudia de cada instant. Es dedicava a netejar cases però alhora feia massatges i cantava al cor,  la seua gran passió. Quan van fer l’intercanvi,  Marta se’n va adonar que no havie fet cap bon  negoci. Un poquet tard va aprendre la llicò. Mentre Elisa estava més contenta que unes castanyetes, ja que ella sí va saber fer un bon tracte: encomanava l’alegria allà on anava que era el que li mancava en la seua vida anterior. L’intercanvi va durar només una setmana, el suficient per a que les dos aprengueren la lliçò: que amb l’edat no construim gàbies, és amb  l’actitud que no depén d’edats sinò de voluntats. I conte contat, conte acabat.

MINIVACANCES A LA PLATJA

LES ULLERES

Katia portava ulleres per veure millor els problemes. Quan algun ejercici de matemàtiques no l’entenia es posava les ulleres i ho veia tot clar: de seguida agafava llapis i llibreta i feia el plantejament per a resoldre’l. Cal dir que Katia anava a cinqué de primària, que és el moment on més dificils són els problemes  de matemàtiques.

Una vegada,  estava discutint amb els seus pares  perquè no volia menjar-se el dinar que li van escudellar. Com que la discussió entrava en un bucle que no portava enlloc, es va posar les ulleres i va ser capaç de seguida de negociar una solució. Va concloure que se menjaria el dinaret només una vegada al mes.

Així que Katia portava les ulleres dins la motxilla d’anar a escola , o bé en una  bossa menuda quan sortia a passejar amb els amics.

Un dia Katia es va oblidar les ulleres a casa, tot just quan es va trobar enmig d’un problema gros : va passejar tan lluny que des d’on estava va oblidar el camí de tornar a casa i no volia, orgullosa com era ella, preguntar-li ningú. Així que vinga a buscar per totes les butxaques de la motxilla i no trobava res. Tan sofocada estava, que la seua millor amiga , Míriam, se va oferir a acompanyar-la. Al final Katia va aceptar i quan arribà a casa la va fer entrar  la seua habitació i li va mostrar les ulleres. Míriam va dir que si ella tinguera les ulleres   les gastaria per a que la deixaren en pau dos xiquetes de classe que només feien que posar-se amb ella.

Katia, aleshores, li va dir que podia gaudir de les ulleres quan les necessitara. Se van abraçar  les dos i Katia va saber que millor que les ulleres és tindre una bona amiga al costat. Li tiraria una maneta quan les ulleres no li feren profit.

LA MAR EN CALMA

Quan la mar està en calma els pensaments s'asserenen.

EL AGUJERO

Érase una vez una marca pionera que fabricaba zapatos para niños pero que tenía un agujero. Ana, disciplinada y puntual,  era una de las trabajadoras de la empresa y la primera en llegar a la oficina. Llegaba incluso antes que las señoras de la limpieza. Su principal tarea era tapar el agujero con palabras.

Lejos de aminorarse, el agujero se hacía cada día más grande y Ana tenía que utilizar enormes dotes de imaginación (y de tinta) para tapar el agujero.

Un día Ana se puso enferma y no pudo ir a trabajar. Nadie más conocía lo que hacía, así que ese día el agujero se dejó sin tapar.

La primera que llegó a la oficina fue María del Mar, la mujer de la limpieza, medio dormida porque todavía no había logrado acostumbrarse los madrugones que le exigía su puesto. Iba tan despistada, que no vio el agujero y se cayó dentro. Mientras caía  abrió los ojos de par en par y vio que el agujero se parecía a una torre invertida. Esperó, curiosa, a ver qué sucedía.

Dos segundos después cayó  don Paco, el jefe, que mientras descendía estuvo refunfuñando todo el rato por el descuido de Ana: le cantaría las cuarenta cuando la viera, ¡qué se habría creido esa mujer!, ya se encargaría él de recordarle que en el trabajo uno no  podía eludir responsabilidades. Tapar el agujero era una de las tareas más importantes de la empresa.

María del Mar y don Paco llegaron al fondo del agujero casi inmediatamente, se miraron de reojo, rebotaron, y el impulso les llevó a toda velocidad hacia arriba como si de un muelle se tratara. María del Mar aterrizó en el despacho del jefe y don Paco en los servicios de la planta baja, al lado de los cubos, las bolsas de basura y las escobas.

Al cabo de una semana, cuando se había recuperado de su enfermedad, Ana volvió al trabajo. Llegó la primera, como siempre, dispuesta a poner nuevas palabras para tapar el agujero. Pero donde hacía siete días estaba el agujero encontró una nota dentro de un sobre: “Bienvenida Ana, espero que te encuentres mejor. Sube a verme esta mañana, vamos a lanzar un nuevo producto, las zapatillas saltarinas y te necesitamos para la nueva campaña de promoción. La dirección”. Entonces vio que salía un ratón blanco con un lazo rojo del agujero. Por lo demás todo estaba igual. Solo un poco de polvo acumulado en las mesas de recepción: “Si don Paco pasara el dedo por estos muebles  se enfadaría mucho”, se dijo Ana para sus adentros. Pero siguió caminando decidida y sonriente pensando en nuevas frases para promocionar el nuevo producto de su empresa. Tan contenta estaba que se olvidó de tapar el agujero.

EL VELL MONESTIR

La dona  es posa la pedra a la butxaca. És menuda i plana, no pesa. Porta set anys al calaix de la tauleta de nit, on guarda també  cartes antigues del seu marit. Dos tresors compartint el mateix espai.

La veus com agafa el cotxe, carretera i manta. Arriba a la zona muntanyosa que amaga al vell monestir. Puja la costera, i va comptant. Dinou voltes. S’atura, aparca a la vorera del precipici i resol que farà la resta del camí a peu. Als deu minuts d’anar per la senda es troba amb el vell monestir. Vol entrar i recòrrer les runes però no pot: han posat una reixa per a que ningú passe i pertorbe la pau de l’abandó. LLàstima. Havia previst entrar, passejar, recòrrer les passes de fa set anys quan li feie confidències al seu amant, quan, entre parets mig enderrocades, era presonera d’un desig salvatge  que feia olor a espígol i a timonet. Però avui no pot entrar. Tan se val. Segueix el camí que l’allunya de les runes, del seu record. A cent metres té una nova perspectiva. Sembla que la muntanya es prolonga amb les parets del monestir. Una construcció feta de muntanya. Una muntanya que acaba sent mig humana. Mira cap a dalt  i un voltor navega aprofitant les corrents d’aire. Segons com es mou sembla una ala delta. Allà les parets del monestir són agulles que ixen de la muntanya desafiants. Cap a l’est la mar s’eleva i espenta un veler  al cel que veu un puntet amagat entre les roques i les grenyes de les carrasques.

Pensa que és el lloc adequat per fer el que havia vingut a fer. Així que es treu la pedra de la butxaca que li va donar el seu xicot fa set anys “sempre que l’agafes te’n recordaràs de mi”, li va dir. Ara ja no vol saber res d’ell. La mira abans de llançar-la amb totes les seues forces. Sent que el gest té alguna cosa de ritual: la pedra que torne a les pedres.

El seu amor es perd en el temps.

Però abans de tornar al cotxe no pot resistir la temptació de dibuixar quatre ratlles en el seu quadern de supervivència abans que la romiguera o un terratrémol li neguen el que allí va passar.

APUNTS D'ARES

De vegades el cel està només a setanta kilòmetres de ta casa

CRÒNIQUES DE LA CIUTAT BLANCA

Paola obre els ulls astorada. No sap on és. Mira al seu voltant i cap quadre a les parets, cap record ni fotografia. Està en una habitació on predomina el blanc a les parets, als llits (llençols blancs, mantes blanques) i al sòl. Un número dalt la porta, 363, i gent que parla baixet al seu costat. Sent remor de paraules encadenades que se despengen com gotes d’aigua de boques primes i atemorides. Escolta entre xiuxiueigs “s’ha mort ahir” i també “el llit del costat”. Parla la filla de  la veïna. Paula vol moure’s però no pot i es pregunta si serà ella la morta. Però no pot ser, la mort té un color negre i allí tot és blanc. Obre més els ulls, és l’única part del cos que pot menejar. I ara veu  llavis que parlen espaiet,  que no sap quin secret amaguen,  i ulls que ploren interrogants “quant durarà doctor?”. La veïna està en les últimes.

Un àngel s’arrima (veu blanca, bata blanca) i li parla a l’orella:  “Paula anem a canviar-te d’habitació”. Té la veu dolça, el rostre amable, camina decidit. Les mans arrosseguen el llit. El corredor és ample i llarg, el carrer major de la ciutat blanca. Travessen sales, vestíbuls, màquines de cafè, gent que camina espaiet, a soles i en parelles. Altres asseguts esperen. Passes, bates, carros, plantes. Arriben i es detenen per fer la maniobra d’entrada. A la porta un altre número: 395. La veïna es queixa mentre l’àngel somriu: “tornaré”, li diu  moll a Paula. La seua veu sembla més greu, més opaca, més densa. Deixa punts suspensius quan se’n va.

Un home molt arreglat entra. Darrere la cortina que separa els llits,  Paula entreveu cóm es treu una sotana d’una maleta i resa un rosari de paraules que surten de la boca con les boles d’un mag. Després se’n va vestit de negre. La mort és negra. Una infermera diu “està molt maleta”, no sap de qui parlen si de la veïna o d’ella. La mort és un secret.

Al llindar de la porta apareix l’àngel. Paula parla, “cóm estic?”, ja pot moure mans i peus. S’incorpora. L’àngel diu “ja estàs bé, un desmai, no és res”. I afegeix “t’ajudaré a vestir-te”. Les paraules s’escampen, toquen l’orella i li fan sigolletes. Un alè elèctric li enerva els pits altre temps flonjos i li revifa el cos, tibant. Ell li ajuda a posar-se la brusa, la faldilla. Paula veu unes lletres taronja a la butxaca de la bata blanca. “Ja està, se n’anem”. L’acompanya al carrer. Cel blau, sol brillant. Quan surt veu les lletres brodades de la butxaca blanca “Xavier Devill”. La temptació té color taronja.

La vida, de nou, refulgeix.

BERTA I TOTS ELS MALS

Berta porta dreta des de fa set anys i ningú pot parar-la. Quan és hora d’anar a dormir cau en qualsevol racó de la casa sense ser-ne conscient. Açò li afecta al seu treball i  ha restringit notablement la seua vida social: no pot mantindre cap reunió formal, totes són pujant les escales  o al llindar de la porta, i quedar en els amics a prendre una cervesa o xerrar una estona, és també missió impossible, ja que el seu moviment continu l’impedeix mirar als ulls i mentre camina, les paraules mai estan quetes. I tampoc els pensaments.

Ja ha anat a tots els metges coneguts, de totes les branques i tots els colors. En la sala d’espera fa gargots al sòl perquè no para. El cas és que després d’anàlisis, entrevistes i plaques, el resultat és zero. Conclussió: no té cap mal, o té tots els mals que no es veuen. Així que ha aprés a conviure amb aquest etern passeig. Ara ha caigut al sofà de la saleta, cosa estranya perquè encara no és hora de dormir. Les cames comencen a unflar-se-li i després els braços. Potser reté alguna cosa. El seu cos és una caricatura d’ella mateixa, sembla  un ninot Michelin. Està a punt d’explotar, per això s’asseu al sofà, perquè ja no pot caminar més. Nota els seus ulls humits a punt d’esclatar. Un riu salat li esbara per les galtes i li xopa la samarreta que s’ha posat  avui i que s’ha estirat per fer-se d’un tamany enorme a mesura que ella creixia. El seu plor és tan gran que ix també dels dits de les mans i dels peus, és tan gran que no cap als ulls. Berta no para de plorar, mentre el menjador està amarat d’aigua. Diries que hi un diluvi dins sa casa. Plora pels seus pares que ja no hi són, pels seus fills que no ha tingut, pels amics que estan lluny. Plora per tot el que ha perdut en aquests set anys  recorrent camins ja coneguts. I només quan acaba de plorar pot seure’s i assossegar-se.

Ara només prega per a que el descans no dure set anys més. 

ABSÈNCIA

-  Què em passa doctor?

- Que vosté té una vida molt avorrida. I està absent de la seua vida. Té absència.

El diagnòstic del metge em va deixar fora de joc. Esperava que li receptés unes pastilles o que li fera una valoració de llibre: transtorn obssessiu, depressió, mania. Un camí per recórrer amb garanties. Però enlloc d’això es va atrevir a dir-li a la meua dona que tenia una vida molt avorrida. Tant com per a fugir. Tant com per a abstindre’s de participar-hi. I això, d’alguna manera, m’afectava a mi. Formaria jo part d’eixe manyoc de presències sense sentit en la vida d’ella? Hauria de moure alguna cosa d’eixes xicotetes rutines compartides que tant ens havia costat teixir al llarg d’aquests quaranta vuit  anys de convivència i tant bé ens anaven? Vaig sentir, per primera vegada, en aquests vuit mesos d’anar al metge, que la seua malaltia, m’implicava. Em vaig sacsejar. Com un còmplice d’un assassinat. Un desassossec em  va recórrer l’esquena i vaig tremolar.

A la meua dona el comentari del metge li va passar sense pena ni glòria, ja què,  com ben bé havia dit ell, estava absent també del que li deia. Però jo, inquiet,  de camí cap a casa, vaig començar a repassar cadascuna de les xicotetes coses que omplien el dia a dia  de la vida de la meua dona. I de la meua. Ella es llevava ben de matí per preparar-me el desdejuni. Ho havia fet sempre des de que les nenes eren menudes Ara, quan  fa més de tres anys que va volar l’últim pollet del niu, seguia fent-lo disciplinada. Ningú com ella sabia calfar la llet al seu punt i posar les cullerades justes de sucre i cafè a la tassa. Ningú com ella replegava els estris del desdejuni i escurava per tenir la cuina enllestida abans de fer els llits. Ningú posava el cobertor amb la caiguda exacta a cada costat, sense fer cap ruga al llençol, tot ben polit. Anys i anys d’entrenament per tindre la casa de revista per a les visites que es presentaren  en qualsevol moment. Jo valore molt l’ordre i la previsió.

Ningú amb tant de detall que comprava cada dia una barra de pà menuda al forn de Sigró un poquet més lluny de nostra casa, perquè al de l’Amat els panets són més grans i sempre sobra una punteta (no m’agrada que sobre ni que falte res). Ningú feia el  dinar com ella (tinc un menu que li vaig confeccionar per a cada dia amb els ingredients calculats per a dos, no m’agraden les sorpreses).

I tot això ho pensava jo  a soles mentre passejavem cap a casa, i la meua dona, els ulls més enllà del carrer, més enllà dels semàfors, més enllà de les veïnes que vam trobar i saludar, estava en alguna vida desconeguda per mi. Quan tornava a ella i la mirava, una altra tremolor em recorria l’esquena. Alguna cosa incontrolada passava, que no es podia solucionar amb pastilles.

La clau en la porta i vam obrir casa. Vaig engegar l’ordinador per veure el correu. Una foto de Carla, la nena de la major, la que viu a Barcelona,  que va néixer fa sis dies . La meua dona de camí cap a la cuina es va assomar al meu despatx i va mirar de gaidó l’ordinador: la foto era tan gran que omplia tota la pantalla. De sobte va entrar, la va mirar de front i va somriure “quina xiqueta més bonica!”. Semblava que havia tornat d’una dimensió desconeguda. Resolta, es va girar cap a mi i em va dir “avui no podré fer el dinar que haig d’anar a treure un bitllet per conéixer  la meua néta”. Malgrat els meus precs per a que ho planificarem tot per a més endavant (ja he dit que no m’agraden les sorpreses) no em va fer cas. Se’n va anar sense atendre a raons.  Les cames encara no em toquen en terra, i la tremolor no m’he desfet d’ella. Així que vaig tindre que buscar una opinió professional.

El metge em va dir que tenia un poc d’ansietat i segurament una vida molt avorrida, que em recomanava treure’m un bitllet per a anar a Barcelona. “El que siga abans de patir d’absència” vaig pensar. Així que pensat i fet.

     Després de pujar al vagó, vaig  tirar per la finestreta del tren el menú setmanal trencat en xicotets trocets             que volaven més enllà dels  marges de la via. Semblava el confeti que llancen les noies des de les carrosses el dia de la cavalcada de les festes. O els granets d’arròs del dia de la nostra boda.

    Quan es  va posar el tren en marxa, vaig caure en què no havia avisat ningú de la meua arribada. Seria unasorpresa. Esperava, amb força, que a la meua família li agradaren les sorpreses més que a mi. Vaig riure  amb ganes  de la meua pensada, el cap enfocat a la pantalla de la televisió que tenia al davant. Tenia ganes de conéixer a Carla, què bonica era!

    Incomprensiblement quan va començar el traquetreig,  la tremolor havia desaparegut.

ENTRETELES

La balladora amaga entre  bions i  faldes un món de sentiments i lluites. Quan està asseguda brodant l’eixaguar tot s’aqueta; ara una floreta i després una enramada. Fila que te fila i què bonico queda. Tota ella és dolçor i pau. Però passa un pardalet i es distreu  de la labor. Aleshores es torna somiadora, creua les cames i  mostra les puntilles de les sinagües. Absent,  desvia la vista de la feina i mira cap al cel, i vola cap al dia en què es conegueren on uns ulls li van al darrere mentre ella balla. Aleshores, embadalida i fluixa,  el bastidor li cau  i torna de sobte al treball. Una altra puntada i es punxa el dit en l’agulla: una goteta de sang li embruta el llençol que embasta. Mentre xupla el dit pensa en el seu amat el dia que li va dir que no estava per ella, que era massa espavilada per ell, massa oberta, massa de tot. Van deixar de festejar. La sang no li para, aquesta agulla sembla un punyal al cor, que fa mal. Mentre, una música de  festa major  li crema l’orella, però ella no pot deixar de cosir, ho ha de tindre tot amanit per a un futur pretendent, que sa mare ja li ho ha dit que si no ho acaba se li passarà l’arròs sense trobar marit. Les seues cames volen fugir, ballar i despentinar-se. Però el fil no és un fil, és una corda que la nuga a la labor, que l’uneix a la cadira, que la subjeta a casa, una corretja que no la deixa moure. La música la crida com un cant de sirenes. Es incapaç de concentrar-se en la feina. Amb aquest ritme mai es casarà. Furga en el costurero per canviar de fil, remena en la capsa i tot són budells calents com serps que la volen mossegar. En un  instant fugaç agafa les tisores i talla el fil del cosit. Encesa de ràbia envia el costurero a fer la mà, mentre s’alça i es  recompon les faldes i els bions. Baixa la costera i cada vegada la música és més forta, corre cap avall, es troba més lliure. A fer la mà el costurero i a fer la mà el casori. Ella és balladora i la música l’empeny. Doblega el carrer i arriba a la plaça. Alça una cama i treu la ràbia que estava amagada sota les sinagües, pega un bot i es desplega la por, dona la volteta i és tota alegria, salta cap enrere i el monyo es despentina. El seu ball és provocador perquè res busca. Uns ulls no la deixen però ella no ho sap.