Contes breus: abril 2011

jueves, 28 de abril de 2011

LA PISSARRA MÀGICA

La pissarra de joguet és l´únic objecte decoratiu que va conservar Martina de la seua infantesa a l’habitació. Cada nit, quan era menuda, escrivia en guix una frase “vull viatjar a…la Xina”. Els somnis eixe dia eren de cases amb teulats corbats i barrets de palla per replegar l’arròs, ciutats prohibides i lletres dibuixades que ballaven en biblioteques majestuoses.

De matí apareixien llibres de la Xina escrits amb els dibuixos dels seus somnis i el nom del país s’havie esborrat de la pissarra de grafit, tot net i preparat per al dia següent.

Així una altra nit escrivia “Vull viatjar a…el Japó” i somiava quimonos i exhibicions elegants d’arts marcials, muntanyes nevades i ciutats ruidoses. Al matí, allí tenia els llibres damunt la taula amb els dibuixos somiats.

I així van anar passant els dies de la seua infància entre llençols, dibuixos i llibres, fent-se la idea d’un món mig viscut, mig somiat.

Al llarg del dia llegia tot el que hi havia escrit i per la nit somiava viatges i colors que quedaven estampats al llibre al dia següent.

Sens dubte la pissarra tenia un poder que Martina visqué fins la seua adolescència. El món estava al seu abast des de les baranes de l’habitació.

Però un dia els pares decidiren donar-li una sorpresa per a celebrar el seu setzé aniversari. Aprofitaren que estava a la mar passant uns dies d’esbarjo amb la seua amiga Susana per canviar-li l’habitació de dalt a baix. Quan Martina va tornar li taparen els ulls i la conduiren a l’habitació. Quan ja estava al davant de la porta, li arrencaren el mocadoret que embenava els ulls i pugué veure una zona molt més espaiosa amb un llit modern amb calaixos per omplir, un escriptori molt ample i un armari empotrat amb portes que relliscaven només espentant-les amb un dit. Però, i la pissarra? Martina es dirigí als pares amb cara de poca pena. “L’hem retirada, filla, ja ets major”.

La porta que s’obria cap a la joventut no va ser gens agradable de travessar.

En l’últim dia de l’últim instant de la seua infantesa va pensar que si no hagués desparegut la pissarra, encara seria xiqueta.

Ara, que havia perdut la pissarra, sabia que per a viatjar hauria d’eixir de l’habitació. Ni tan sols va estrenar el llit. Aquella mateixa nit comprà un bitllet cap a Menorca, va escudrinyar cada raconet de l’illa i va escriure un llibre després. Els viatges eren l’excusa per buscar la pissarra que sens dubte pararia en algun dels mons somiats.

Els llibres també caminaven darrere d’un somni: escriure un món per a despertar els xiquets.

Un dia, de molt velleta, Martina trobà a les golfes la pissarra que tant de temps va buscar. Es veu que l’havien amagada allí els seus pares. La portà de nou a la seua habitació. Aquella nit, en l’últim dia de l’últim instant de la seua vida va escriure de nou a la pissarra “Vull viatjar a…un nou món” i se n’anà a dormir entre llençols, llibres i boira de color de rosa. Només aleshores va deixar d’escriure.

viernes, 15 de abril de 2011

LA COSTURERA DE LES FLORS MÀGIQUES

Aquest conte va acompanyar un pastís-regal per a la meua tia que cumplia 81 anys. Si voleu veure el pastís us convido a visitar http: dolc-i-mes.blogspot.com/

La nena va nàixer el primer dia de la primavera d’aquell any i, a diferència dels altres nens nascuts al carrer que portaven un pa sota el braç, o del llibre de Tombatossals que vingué a la llum també aquell any amb un grapat d’històries dins les seues pàgines, ella venia amb una flor de sucre dins la maneta. En el part no va voler amollar-la, així que va vindre al món en la mà per davant per sobre el cap, com una super heroïna dels anys trenta. Després de posar-la guapa les comares, obrí la maneta, i els pares i els tios, vegeren per un instant una flor de sucre que desaparegué uns segons després. I així, des del principi, el dolcet penetrà dins d’ella, fent-la una noia tendra i tova, com les coques del forn de Cirilo que endevinava posant-se de puntetes per arribar al mostrador de la panaderia del carrer Sant Roc.

Dolça i espigada va anar creixent, i com no, arribada l’hora es va casar amb un pastisser. Tots dos agafaven la Panderola cada diumenge per anar del Raval al Grao i portar a la família pastissos de crema, pilotes de frare i canyes de xocolata que menuts i grans delectaven amb plaer tot fent-se’ls la boca aigua. L’olor a carbó i el xiulit del trenet avisaven els més menuts que havia arribat el dolcet. Així a l’hora del café, s’ensucrava el diumenge com s’ensucra una coca.

Tota ella era dolça i tèbia. El seu cabell feia olor a ametlles dolces i les seues mans a xocolata amb taronja i sempre tenia a mà bones paraules, abraços i alguna floreta per embolcallar desànims i tristeses.

Els dissabtes portava sigolletes i somriures que feien de despertador caramelat a les xiquetes del seu germà, que no tenien escola.

I mentre, tricotava amb calceta un jersei o una bufanda, una colxa o una toqueta per no passar fred.

Anava creixent i teixia flors que les dones de la família s’estimaven com un regal molt especial. De llana a l’hivern o de perlé a l’estiu, joies de fil que lluïen en la solapa dels vestits més humils El que ningú sabia és que les flors portaven una polceta màgica que endolçava qualsevol moment. Per als mals de cor s’havien de posar a la part esquerra, per a buscar feina a la part dreta, hi havia qui ho portava enganxat a la bossa de mà i així atreia els diners. I des d’on estava la floreta escampava amb la seua aroma la dosi exacta de tendresa i alegria que calia per a esborrar cada mal.

Avui és una dona sàbia, la fada bona. La costurera de les flors màgiques. No té vareta, només unes mans blanes i el cor ensucrat. Teix fils de cotó-en-pèl color de rosa i una generositat que s’escampa. I sempre té un repte. He sabut dels seus secrets de màgia blanca i ara està treballant perseverant per tornar a recuperar el “punt de sigró” que diuen que va bé per a tindre sort en els estudis i en el treball.

Jo ja li he demanat un jersei i li he promés que el guardaré en una capseta per passar-lo a qui li fage falta, perquè també he aprés de la seua generositat que s’encomana. El punt de sigró té l’avantatge que va bé a tots, s’estira o s’estreta i s’acopla al cos.

I és que en aquests temps que corren cal estalviar fins i tot la màgia i gaudir-la en xicotetes dosis per treure-la només quan faja falta.

Com una bona confitura.

sábado, 9 de abril de 2011

COSAS QUE DESAPARECEN

Ramona cada semana hacía y deshacía el mundo para volver a su tierra. Uno, saltaba el océano, dos…un país…y tres…llegaba a su patria. Las piezas del rompecabezas estaban gastadas de tanto usarlas, descolorido el azul del océano que recorría con sus dedos cuando ensamblaba las piezas, y lo mismo sucedía con el rosa y verde de los paises vecinos. Así que cada año compraba un nuevo rompecabezas para que los colores estuvieran siempre vistosos, y cada año comprobaba que aparecían y desaparecían nuevos paises.

Aquel miércoles de marzo cuando desembaló la caja de uno nuevo, empezó a montarlo pacientemente como otras veces. Pero esta vez, faltaba una pieza. Su ciudad, su patria, su vida, a la que pensaba regresar algún día ¡había desaparecido!

Pensó de inmediato que era un defecto de fábrica y fue a reclamar a la tienda que le dieran un mundo completo. Pero no lo consiguió. Miró y rebuscó por todas partes, y efectivamente, su ciudad ya no estaba. En los seis años que llevaba fuera de casa jamás se había imaginado que sucediera algo así. Siempre había pensado, inocentemente, que mientras el mundo cambiaba, su ciudad permanecía impasible como un lugar ajeno al devenir del tiempo, como una Itaca a la que regresar siempre, el lugar deseado y encontrado de los laberintos infantiles de papel.

Así que, incrédula, decidió comprobar por sí misma lo que había sucedido. Cogió la mochila, se calzó las zapatillas y fue a buscar su tierra. Uno, sobrevoló un océano, dos, un país entero y tres, allí estaba su patria. Desde el aire distinguió la cordillera nevada de su pequeño país, casas bajitas que formaban pueblecitos de montaña y un inmenso valle. Un desasosiego teñido de alegría iba inundando su pecho, ya que desde el aire se iba dibujando su tierra tal y como la recordaba seis años atrás cuando partió.

Al poco aterrizó el avión en el aeropuerto de la ciudad de al lado. Pocas cosas habían cambiado: las mismas escaleras mecánicas que alejaban y acercaban a la gente, las maletas que daban vueltas en las cintas mecánicas buscando dueño, bares iguales con distinto nombre, idas y venidas, tumulto y giros propios de un aeropuerto lleno de vida.

Ramona tomó el autobús número catorce para ir a su pueblo. Entonces vio desfilar por la ventanilla del bus campos sembrados de maiz, girasoles, patatas y coles, regueros rebosantes de agua corriente y casas dispersas por todo el valle. Ramona cruzó los dedos porque faltaba muy poco para llegar a su pueblo. Por fin lo vio, y no pudo evitar gritar emocionada“!ahí está!”. La muchacha quiso bajar pero el conductor le dijo que normalmente no paraban allí, que seguían adelante con su ruta ya que era un pueblo abandonado. Ramona entonces le ordenó que parara: - a partir de ahora ya tiene un habitante-dijo con autoridad, dio un salto a las escaleras del vehículo y cargó la mochila. Y desde aquel instante, viendo como se alejaba el bus, se propuso un plan: su pueblo, como Itaca, volvería a aparecer en los mapas escolares, y en los juegos de los niños.

El bus se alejó lentamente siguiendo su ruta, mientras ella se quedó, decidida, a seguir su curso, y se marcó una fecha: en un año-se dijo-Itaca volvería a aparecer en los mapas escolares. Cruzó los dedos y escupió en la tierra. Su vida dio un giro a partir de ese momento.

Lo cierto es que en un año, los mapas habían cambiado de nuevo.

lunes, 4 de abril de 2011

CUENTOS ANIDADOS O LAS MUÑECAS RUSAS

Hace un par de semanas recibí una invitación para participar en un juego de microrrelatos. La idea, original de Dersony, consistía en componer un relato que estaría dentro de otro y éste dentro de otro como en un juego de muñecas rusas. En total, 13 relatos. Historias distintas cuya llave para acceder es una contraseña que cada lector tiene que descubrir. Para acceder a la llave que os permitirá abrir la caja de muñecas tenéis que ir al siguiente enlace:

http://www.megaupload.com/?d=8XFHJWDZ

Relaciono los escritores que han participado en la experiencia entre los cuales me incluyo.

Gotzon