Ja era divendres y Laura es passava des del dimecres tots el dies esperant ordres. Al principi no
li agradava gens, donat el seu caràcter viu i propens a prendre la iniciativa,
però al final es va acostumar i no pegave un pas sense que li hagueren dit que
ho fere. Tot va ser un procés que es va acabar el divendres quan Laura es va
convertir definitivament en un robot. La transformació primer la començaren els
dits del peus que es van tornar de
ferro, després els peus , les cames i els braços. Al final es va afegir el
tronc. Només el cap humà governava un
cos robòtic que en cada ordre que obeia es tornava més autòmata. Dos
llargues setmanes van passar des de que
el cap prenguere de nou la iniciativa de conduir tot el cos que es va convertir
altra vegada en humà .
No prendre mai iniciatives és perillós per la salut mental, n'estic convençuda... però ara m'adono que encara ho és més del que jo em pensava... mare meva, veure que se't tornen els dits dels peus de ferro... quina por!!! :)
ResponderEliminarUn conte fantàstic!!!
És el que diu la Carme, no prendre decisions o iniciatives no és molt saludable, de fet quan no tenim una consciència pròpia patim aquesta alienació, jo opine que podrem perdre amics, familiars o companys de faena però hem d'arribar a la mort, quan ens toque i que siga tard, i no haver de dir, podia o havia d'haver fet, pensat, dit açò, això o allò, sinó fer-ho en vida, amb la presa de decisions tot saben o malgrat saber que el nostre Jo no és del tot nostre, està afaiçonat per amics, pares, professors, mitjans de comunicació, familiars, i el món que ens envolta finalment, si vols l'inconscient col·lectiu o Déu.
ResponderEliminarUna abraçada cap a Castelló de la Plana des del barri de Russafa de València.
Vicent
I ja saps on tenen alguns el cervell, oi?
ResponderEliminarSempre tan encertada!
ResponderEliminarPosem tantes vegades el pilot automàtic que acabem sentint-nos tal com relates en aquest conte curt. Sentim la transformació del nostre cos (tota transformació porta dolor, i a l'inrevés). I aquest cos, que no ens sembla el nostre, pot pesar tant com les circumstàncies que ens fan sentir així.
Rep una forta abraçada. Només ens queda la seguretat de que tot passa i es transforma...També el dolor.
Una forta abraçada.
Necessita unes vacances ja! I un timó per a governar la seua pròpia barca.
ResponderEliminarUna abraçada Rosana.
Hola Rosana.
ResponderEliminarOriginal conte.
Saps no m´extranyaría que un día las máquinas dominessin els homes/dones i cada día ens tornessim més autómatas.
Un petó, Montserrat
Per cert copian amb tantes lletres, per demostrar que no soc un robot, ja veus que sóc una persona oi?
Breu, precís i molt encertat. Malgrat convertir-se en robot guardava els sentiments per tornar a humanitzar-se; n'hi ha que no tenen tanta sort! :)
ResponderEliminarpassar d'humà a robot es fàcil, de robot a humà ja no tant...
ResponderEliminarMoltes gràcies a tots i totes pels vostres comentaris.
ResponderEliminar