A Maria Àngels la vida se li va fer bola. Pel matí la tenia a la gola i no se la podia empassar. Per sort va aconseguir colar-se-la i per la vesprada la tenia a l’estómac. Per la nit li fluïa cap als peus i se n’eixia pel del seu cos. Aleshores se li llevava un pes de damunt: arrastrar la vida com una bola pesa molt.
Esperava el dia en què es llevara de bon matí amb la vida als peus, que per la tarda pujara a l’estómac i de nit la tinguera a la gola. Només aleshores l’expulsaria en un vòmit i li entraria de nou una nova vida, més lleugera, més oberta i concreta, més amable, que puguera fruïr-la i saborejar-la com un dolç suau que se’t desfà a la boca.
