Marta passava per la
tendeta de la papallona tots el divendres abans d’anar a comprar al mercat. Li
agradava mirar l’aparador i veure penjades robes dels anys vuitanta, d’aquelles
que es diuen ara de “vintage”, que si regirarem en els armaris de les nostres
mares, encara en podríem trobar. Aquell divendres va entrar cap a dins
travessant un xicotet corredor fet de tuls, brodats i puntetes. Va veure unes
sabatetes color crema amb talonet quadrat i detalls creuats per davant que li
van agradar molt. Per sort eren el seu número, així que probats i comprats. Per
quatre euros es va emportar un xicotet tresor cap a casa. Se les va posar cinc
dies i no se les llevava de damunt perquè eren molt còmodes i es veia la mar
d’afavorida. A més en ixes sabates no es cansava mai i es notava més vigorosa.
Així que es repetia cada dia que havia segut una bona troballa.
Però al sesé dia,
quan va mirar sota el llit per calçar-se-les, no les va veure. Va mirar al
sabater i tampoc, a l’armari i encara menys. Desesperada va posar de volta i mitja tota la casa sense
tindre sort. Cada dia mirava sota el llit per si no ho havia vist bé, i res.
Quin misteri-pensava-i se n’anava a treballar després de cumplir el ritual
diari de mirar sota el llit. I així van anar passant els dies fins que va
tornar a ser divendres. Marta se’n va anar a comprar al mercat, i, cóm no, va
entrar a la xicoteta tenda de la papallona que tant li agradava i oh sorpresa!,
exposades al mateix lloc on dies abans les havia vist, allí estaven les seues
sabates! Marta li va explicar el seu cas a la dependenta que li digué que les
sabates inexplicablemente van tornar a casa de l’antiga ama, que corrents les
va portar per a vendre-les de nou perquè no li agradaven. “Aquestes sabates són
com un gos fidel-digué la dependenta-ja és la tercera volta que tornen a la
tenda”.
Marta se’n va anar
estranyada i alhora meravellada, mai havie vist unes sabates que triaren a
l’ama i no a l’inrevés. Realment aquesta tenda era algo especial. Es va fer el
ferm propòsit de passar cada setmana per veure quina peça de roba la triava a
ella i emportar-se-la ven a gust, per tindre-la en un lloc principal dins
l’armari de la seua habitació.
