De tantes voltes que va pegar, de tant d’enroscar el rínxol, cada vegada estava més enganxada a un fillet prim i viscòs que l’envoltava com un capoll d’un cuc de seda. No trobava pau a fora d’ella i dins tampoc. Respirava un poquet i tornava a girar la madeixa i cada vegada ho feia més ràpid com la màquina de filar de la bruixa roïna. Semblava estar embolicada en coto-en-pèl dolç de la fira i no gosava desfer-se d’ell.
Quí puguera canviar el sentit, anar darrere dels propis passos, desfer l’embolic, eixir-se de l’enroll i tornar a respirar tranquil.la, caminar per la mar nua i sencera, fora de sí i alhora més dins d’ella que mai. I de tant que va pensar en desenrotllar-se al final ho va aconseguir més espaiet del que haguera desitjat, plerò a força de voluntat va poder. La podeu veure els dies clars caminant per la vora de la mar, o fent-se fotos en la senda d’una muntanya. Perquè els embolics volen aire i aigua per desfer-se, travessar el cos i fugir de casa, alimentar-se de sol i sal marina, seguir l’estela de l’aigua i mullar-se sencera.
