Les dos complien anys el mateix dia. Marta
tenia quaranta nou anys i Elisa només vint-i-tres. El bar que van llogar
per celebrar-lo, estava ple de guirnaldes i globos de colors. I un grapat d’amics comuns sobretot del cor on
assatjaven cada dijous per la nit. Fent una escolteta, Elisa li va proposar a
Marta canviar la seua vida per la d’ella. I pensat i fet, com si foren cromos
de xiquets, o com un nou vestit d’aniversari, van intercanviar les seues vides. Una bona
jugada, va pensar dintre seu Marta, guanyaria més anys de vida. Però
l’intercanvi no va ser gens profitós per a ella ja que Elisa estava sempre
deprimida. Marta, en els seus quaranta nou anys, era un persona molt positiva que tirava
sempre cap avant i gaudia de cada instant. Es dedicava a netejar cases però
alhora feia massatges i cantava al cor,
la seua gran passió. Quan van fer l’intercanvi, Marta se’n va adonar que no havie fet cap
bon negoci. Un poquet tard va aprendre
la llicò. Mentre Elisa estava més contenta que unes castanyetes, ja que ella sí
va saber fer un bon tracte: encomanava l’alegria allà on anava que era el que
li mancava en la seua vida anterior. L’intercanvi va durar només una setmana,
el suficient per a que les dos aprengueren la lliçò: que amb l’edat no construim
gàbies, és amb l’actitud que no depén
d’edats sinò de voluntats. I conte contat, conte acabat.
