Per a aquella xiqueta els dies passaven sense avançar. Tot el que havia aprés durant el dia, ho havia de tornar a aprendre de matí. No sabia per quin estrany motiu, per les nits s’esborraven tots els seues aprenentatges. Preocupada, va deixar de dormir per a retindre les seues ensenyances, pero ni així. Tot el que sabia de dia, s’escapava de nit per un forat de la memòria. Insistita en trobar el badall pel que s’esmunyia tot, com una serp que corcava els pensaments. Però quan més buscava menys trobaba. La recerca començava a ser desesperada. Fins que un dia va trobar el motiu de la seua pèrdua. Passava massa hores davant la tele i ere aquest aparell el que xuclava tots els seus coneixements. El dia que la xiqueta va prémer el botó de la tele per apagar-la, va començar a retindre tot el que sabia, va tornar a dormir per la nit i començà a omplir el got de la seua memòria. I com un nadó, s’inicià en les seues primeres passes i des d’aleshores tornà a saborejar la vida de nou.
OBRINT LA FINESTRA
sábado, 10 de diciembre de 2011
domingo, 4 de diciembre de 2011
IL.LUMINANT SENDES
Li agradava saborejar la vida i la llum del dia, però va haver un moment que es va oblidar de viure i, ves per on, tot es va enfosquir i desitjava la nit per a dormir i descansar amb l’esperança que al dia següent tot canviaria.
Mariola confiava massa en la bona sort i no sabia que la bona sort comptava amb ella només si ella la convocava. No era bo esperar, era millor fer. Fer, caminar cap a la llum i no esperar que clarejara. I mentre es desentenebria, per la nit somiava paisatges meravellosos i vides estupendes. Somiava trobar camins que pel dia no veia. Camins plens de sol i de flors i llunes. Somiava en veure els camins i que ningú li’ls assenyalara. Un dia va tancar els ulls i veia els camins sense necessitat de somiar de nit. Eixe dia començà a caminar com una nena menuda i les sendes apareixien sota els seus peus. Havie convocat la llum de tant d’imaginar-la.