Estimada amiga:
M’agrada la teua olivera, intuïda, de llum que dibuixaves en la darrera carta. Jo, per
no voler ser menys, vaig tindre ganes de
dibuixar-ne una, i la vaig trobar a la marjal de mon pare, diumenge passat quan
vam anar a veure’ls. A l’hora de fer la migdiada, vaig carregar-me la cadira plegable, una
fulla de periòdic i l’estoig i em vaig clavar al caminet davant l’olivera, no
massa a prop per tindre millor perspectiva. No m’ha quedat malament, de moment
està al despatx, penjada en una de les parets a l’espera de trobar un lloc
millor. El meu home quan la va veure em va dir que està bé però que les
oliveres el que tenen de bonic és el
tronc i que en la meua no s’apreciava molt eixe tronc entortollat que parle de la vida i del pas del temps com
les rugues dels vells. I jo, que no el té així
perquè és el que veig, car en la meua el tronc està tapat per les
fulles, que , ja ho diu mon pare, “aquesta
olivera s’ha de podar”.
Quan vaig al despatx, el mateix, és bonica però li falta treballar
més el tronc, i jo torna-li la tropa al xic, que és la meua olivera, que és
així i tal i qual i penso dintre meu que un dia d’aquestos li haig de fer cas a
mon pare i esporgar-la.
Avui, una setmana després he tornat a la marjal i he volgut
escriure’t la carta a la vora de l’olivera per sentir com el vent em gela les
galtes i com mou les fulles que
segueixen tapant el tronc. Però enlloc d’açò hem anat a passejar els
gossos perquè avui han adelantat l’hora i es farà més prompte de nit, com
m’avisa ma mare al veure que m’estiro més del compte al sofà. Pegar la volteta
per la carretera alhora que passegem els gossos i llencem el fem als
contenidors de la carretera de la Plana, és un dels rituals de cada diumenge a
la tarda. Avui, mentre el sol feia el seu viatge cap a l’oest per amagar-se
darrere les muntanyes, la lluna iniciava
el seu, endevinant-se com una teranyina redona si miraves en direcció cap a la
mar. Em deixo portar per Bongo, el gosset blanc que em passeja i em duu on ell
vol anar, cap al final de la carretera, buscant l’herba de la vora del camí per
revolcar-se. Darrere, el meu home amb
Rufo, fa fotos al cel i a la sèquia cada
vegada que el gos s’atura per fer les seues necessitats o per saludar a altres
congèneres que s’assomen treient el nas per les reixes de les alqueries. El sol
ja està ponent-se rere les muntanyes i disemina la seua energia tenyint el cel amb
unes tonalitats taronja. Veig fins a tres avions que solquen el cel deixant un
estel també color taronja i penso que
semblen cometes. Si giro el cap a la mar, veig la lluna cada vegada més
blanca, cada vegada més brillant, un retall perfecte, redó, en un cel blau
fosc. S’està fent de nit. A l’altra part, al regne del sol ponent, les
palmeres, pins, magraners, canyissos i alqueries formen una massa negra i neta,
sense detalls, com dibuixats en tinta
xina. Una bandera negra onetja en una casa també negra. Els perfils es tornen essencials.
Només queda un cometa com un fil que travesse un cel d’un taronja esmorteït.
Les llumetes de les faroles, groguenques, il.luminen la carretera, per no
perdre’ns en el camí de tornada.
Quan me’n vaig a casa, des del cotxe, veig encara
l’olivera, tota fulles, engronxant-se, mentre sembla que em digue adéu.
