AGUEDA

El Palau era gran i gelat. Era tan gran i feia tan de fred,  que d’una sala a una altra podies anar patinant com en una pista de gel. Els descendents d’Àgueda, la princesa, que havien anat a menys,  volien obrir-lo al públic per any nou, i volien alhora desprendre’s de tots els draps i tota la quincalla que no valie, segons ells, per a res. Així que la néta d’Àgueda, que li deien Àgueda també, i uns quants amics, es van juntar per convertir els vestits en draps: agafaven les tisores i esgallaven un troç de tela i ara un altre. Tot per a draps. L’oncle, que era molt polit,  no volia tindre trastos per a quan obrira el Palau a les visites. Així que Àgueda es va entregar amb fervor  a aquest estira i esgalla de les teles que queien en la cistella dels draps per netejar. De sobte, va trobar un vestit molt elegant que de cap manera volie enviar-lo a un destí drapaire. El vestit la va enlluernar tant que el va salvar de la follia trencadissa. Se’n va anar discretament a la sala de ball i se’l va emprovar. Les llums de la sala es van encendre i la música del passat va sonar. L’esperit de la seua àvia la va posseir mentre ballava i ballava i rodava pel saló. Va pensar que aquesta seria la major atracció de les visites: poder-se  emprovar el vestit de la seua àvia i convertir-se, alguna dona somiadora, en princesa per un ball. Res millor per fugir dels maldecaps quotidians.

El Palau tindria aleshores tot el que havia de tindre: fantasmes, vestits d’època i joves que volen ser princeses. Acabarien els preparatius per Nadal i per any nou a obrir.

L’esperit comercial d’Àgueda li va disparar enseguida la vena negocianta: caldria fer la promoció per a aquestes dates: “Regala per Reis una entrada a una dimensió desconeguda, on podràs ser princesa per un ball”. Es va mirar als espills de la sala, on centenars d’Àguedes, com reflexos d’un caleidoscopi gegant, li retornaven una imatge riallera, “puja al cel i baixa Àgueda”, es deia, mentre una carcallada ressonava per la sala i per tot el Palau també. Sens dubte l’esperit de la seua àvia també s’estaria morint de riure.

ACOLORATS

Adela era com un llibre obert, la veies vindre de lluny.  Segons el seu estat d’ànim,  se li tenyia el pèl de colors. Així quan estava trista apareixia amb un blau grisenc, com una velleta canosa, quan estava contenta el pèl era el verd viu dels tarongers després d’una rentada de pluja,  i quan tenia classe de literatura, eixia amb el cabell rosa fucsia. Pau  li donava classes particulars de literatura i li recitava poesies dolcetes a l’orella. Açò la tenia encesa tot el dia, tant que per la nit a casa ja no podia aguantar més  el mal de panxa de la passió retesa. Aleshores la roba li cremava, se la treia de sobre amb un estiró i  quan tirava cap a la dutxa i es mirava a l’espill,  el seu baix ventre era una provocació d’un color intens. Xavier, el seu amant, estava encantat amb aquella nòvia  que semblava eixir del decorat d’un teatre de revista. Eixe polsim un poc excèntric d’ella, el posava tant inflamat que els seus dits feien corbes en el cos estés d’Adela. El fucsia, aleshores,  no podia ser més intens.

Després d’estimar-se com a descosits, el seu cabell escampat en el coixí tornava a ser d’un rosa pàl.lid, com les floretes del llençol on  dormien.

Fins que tornava a ser dilluns.

DIME ON ETS

És dimarts. Dimecres acaba el termini per a entregar l’article i ací estic amb el llençol en blanc. Clic, clic, clic. Quatre frases en la inmensitat de la pàgina com quatre gotes a la terra que no fa saó. Deixo el teclat i penso. I penso tant que la pantalla abandona la fulla del document on escric i apareix el salvapantalles de l’espai sideral. Arrimo el dit a l’univers i escric com en una pissarra màgica “Dime on ets”, i una nena o una inconscient, espera la resposta de les estrelles. Però avui l’univers calla. Així que me’n vaig al Google maps i poso el teu nom per trobar ta casa, i tampoc. I ara poso la darrera adreça teua, la de fa tants anys. Encara hi és el carrer. Especulo amb la possibilitat de que visques al mateix lloc, cosa improbable, però com que me fa mandra escriure, fantasejo amb la idea d’enviar-te una carta, com les d’adés, escrita a mà, pura artesania, que viatge lentament amb les saques de correus. I em dic que aquests temps d’ara s’han estalviat la paciència i quànta falta ens fa. Segueixo el fil de la meua imaginació i agafo paper i boli per a escriure. Mentre, la veïna ha posat a tota castanya la cançò de Boig per Tu de Sau que  se’m cola per les parets de paper. I jo obro les fulles de la finestra del pati de llum, que sé que ella té les seues obertes,  per fer entrar el bull del concert dins ma casa. Ara sí, escric. Apareix la mar i l’arena, uns ulls que miren des de lluny, un  dit que busca per camins humits, una boca que troba, unes mans que escriuen, un cor que espera, un telèfon que escolta però no vol, un amor que s’escapa, una nit que s’acaba, Torno al teclat i clic, clic, clic, volco el meu cor en el Word, i al final, dos clics, com els dos coets d’una traca que ja ha acabat. Reposa el relat una estona com un conte amarat de pluja. La pluja que a la terra fa saó.  I enviar. Mentre el mail viatja cap a l’editor de la revista, torno a fantasejar. Si llegeixes l’article pensaràs que parlo de tu. I potser  eres tu qui em trobes a mi. Dime on ets. Buscarem un lloc on vibrem en la mateixa longitud d’ona. Segur que el trobem dins l’espai sideral. O potser sigues tu el que m’hages de dir on sóc jo. Esperaré. Santa paciència infinita.

El concert s’ha acabat. Sant Google em busca la cançò que acabo d’escoltar i allargo la vibració.

Quan acabo, trec el cap per la finestra i miro cap a dalt. Al forat negre del cel brillen quatre estrelles. Tanco els batents perquè fa un poquet de fred. I apago l’ordinador que per hui ja està bé.

EL DETALL

Elisa està obsessionada amb els detalls. Tant és així que de vegades necessita uns pantalons,  però ix a comprar i torna amb unes mitges moníssimes totes caladetes de color blau marí, que no li combinen amb cap vestit dels que té  dins l’armari. Compra sense pensar què necessita, només perquè li agrada. És incapaç de fer-se en el que es diuen “bàsics”. No seria una bona personal shopper ella, li falta veure el conjunt complet. Així que ja ha arribat el dia que els detalls li ixen per les orelles: les sabates treuen la punta sota el llit  i els mocadors atupixen els calaixos i ja no tornen a relliscar com adés. La seua vida està plena de detalls originals totalment impracticables. Així que avui ha decidit vestir-se, no pensant primer en el vestit  i veure després què combina. Ha decidit començar pels  detalls. Dins del sabater, en una de les caixes, hi troba unes sabates d’ante roig amb una enramada granate a les puntes que li dóna un toc original. Quan les va comprar segur va pensar que eren la mar de boniques pero quasi mai se les ha posades perquè no ha trobat les  prendes que les acompanyen. Ho deixa estar per impossible i passa a fer altres coses, però les sabates es queden descansant en algun raconet del seu cap. Quan al llarg del dia obre l’armari del saló, allí està, un vestit de vellut color xocolata tot cobert de detalls cargolats daurats, i aleshores pensa en les sabates, i des de les sabates roges pugen unes mitges  color vi, i des de les mitges continua el vestit, i després del vestit allí està ella. Una vegada donat el primer pas, tot ha estat més fàcil. Unes mitges caladetes color carn la porten a les sabates lila clar amb taconàs i cordons,  i les sabates l’han portada a un mocador del mateix color. Vestit: obscur.

Les combinacions des d’aleshores han estat tantes que Elisa veu que no necessita comprar més coses. Ho té tot a casa. Només li fa falta tindre-ho al cap.

Després pensa un poc en ella mateixa, nua de vestits i ornaments. Desbudella tot el seu repertori d’habilitats, l’estén a la catifa del menjador i fa renglera al corredor llarg i estret. Ara no pot parar, és com menjar cireres, que te les fas una rere l’altra sense adonar-te’n. És un poc anàrquica però descobreix que en té prou  d’habilitats. Comença per una “li agrada dibuixar” i del dibuix passa a la concentració “és capaç de concentrar-se en les coses si li agraden, per a dibuixar per exemple es concentra en el que veu” i de la concentració passa a l’aprenentatge “ és capaç d’apendre si es concentra” i si pot concentrar-se i aprendre noves coses aleshores pot fer el que es propose, ¿serà que el que buscava fora ho tenia dins d’ella? Decidit. Des del detall ho reorganitzarà tot i noves combinacions crearan  la nova Elisa que ja s’està posant les sabates roges i inserint la clau al pany per a eixir. Vol cercar el detall per a començar per ahí a arreglar aquest  món. Però abans d’eixir replega les seues habilitats i les torna a posar dins d’ella, primera per ser-ne conscient, i segona, per no entropessar i caure de cul quan arribe de nou a casa.

COLLITA DEL SEIXANTA-SIS (Del diari de Míriam)

Avui me’n vaig de bon toc a treballar. Es veu que he tingut una nit descansada, em trobo bé. Agafo el cotxe i m’enfilo la carretera cap al treball. Engego primera, segona, tercera i quarta. Ara ve una recta prou prolongada per a entretindre’m  en els meus pensaments i aprofito. Primer veig passar a mà dreta el pi que te la meua edat, i ho puc dir amb tota la certesa això, car mon pare el va plantar el mateix dia que jo vaig néixer. Després de veure’m i fer un poc de companyia a ma mare se’n va anar al mas: “Haig de fer una cosa”, va dir i va anar a plantar la llavor. El meu sogre guardava una botella de vi o de conyac en els naixements del seus fills que després ens bevíem en les celebracions especials. Mon pare plantava un pi. Ara, on abans estava el mas, estan contruint un parc. Per poder-lo fer han tombat  cases, arrencat tarongers i algunes piteres que havien arrelat al costat del  barranc, però l’arbre ha quedat intacte, és com una versió vegetal de mi mateixa. Al cap d’un quart hora arribo al treball. Avui reunió a primera hora, es veu que les vendes han baixat i s’ha de tindre content al client per a que córrega el boca a boca i augmentar els ingressos de l’empresa. El cap ens anima a estar cada vegada més pròxims als clients, que sapiguem dels seus gustos, de les seues necessitats. Jo me’l miro, els ulls més enllà del que diu, “pròxima no, encaixada estaria jo amb tu” i me’n ric cap a dins que cap a fora s’ha de fer cara de circumstàncies que mirant-ho bé, ens estan fotent una bronca ensucrada amb bones paraules. La cançoneta de sempre. La gent no compra perquè no te una perra, i difícil ho tenim per a enllestir tot açò. Mentre poso cara d’atenció total, el meu cap se’n va volant altra vegada, uns quants anys enrerre, quan erem tots més joves i no covavem tants discursos. Estudiàvem administració d’empreses els dos i erem companys de classe i de treball. Vam tindre sort  de trobar feina al mateix lloc, una loteria que poques vegades passa. Aleshores parlàvem, feiem jornades de motivació per a tots els venedors, un  cap de setmana, allà als collons, aïllats del món, i tornàvem renovats. I cansats també. Amb el que ara em discursa,  treballàvem colze a colze per muntar els engranatges del parell de dies que passàvem compartint l’olla , per distribuir-nos la feina, per veure quina serie la millor manera d’arribar a la gent, que es senquera part de l’empresa. Ho donàvem tot de sí, i estàvem tan pròxims i tan excitats en l’empeny de que ixquera tot redó que per la nit eixiem a sopar, bebíem, ballàvem. Era una festa. Aquella nit, que et vas quedar a ballar, alguna cosa va fer crac a les tantes de la matinada, i no vam saber què era. Jo volie que et quedares un poc més (per a què, ai no ho vull saber) i tu vas fugir. Al dia següent quan ens vam trobar en el desdejuni passejant i agafant coses amb les safates del buffet, tu em vas dir, “m’haguera hagut de quedar ahir nit”. I jo que no, que vam fer bé, que avui havíem d’estar per la feina. I, ala,  a treballar el diumenge i donar tot de sí. Quan després de dinar tots ens acomiadàvem per a tornar cadascú al seu forat, ens vam buscar. Dos besos de rigor,  les mans agafades, tot saludant-nos i acomiadant-nos alhora, en un ball   arribant a les mans i deixant-les anar poc a poc. Aleshores un missatge al mòbil de la meua companya preguntant-me cóm havia anat tot, “redó, orgàsmic” li vaig contestar. Que poc necessitava aleshores. On no arribava el meu cos, arribava la meua imaginació. Recordo que se’m va quedar un somriure de bleda que me va durar fins al dilluns i tota la setmana també. No em feia falta res mes, tenia prou amb el que intuïa de tu. Ara el meu cap torna on ha d’estar, a la taula llarga, la bronca dolça. Toca estar per la feina. S’acaba la reunió i torno al despatx. Vaig passant factures de clients mentre les meues companyes van a esmorzar. M’espero a que tornen i me’n vull anar després. Truco als quatre que em porto bé i tothom ha eixit ja. Aleshores me resigno a anar a soles, i quan passo pel despatx del cap, que dos hores abans portava la reunió, m’entra la temptació de tocar a la porta i demanar-li si vol fer un cafè. Però passo. Fa massa temps que no fem cafès. M’enfilo cap a la porta a agafar aire i sento una veu que em crida, “Míriam, espera, vols fer un cafè?” és  ell que em segueix fent una correguda per alcançar-me. I jo, que sí, que val. Al moment ja estic arrepentida. Es passa tota l’estona parlant dels seus bessons, m’ensenya fotos i em parla del maravellòs que és ser pare, i per un moment penso que li haguera soltat a qui fora el mateix discurs, que només necessitava una espectadora i m’imagino mentalment passant-li la mà per sota la barba en un gest que rematara la seua xerramenta  posant-li un marc de “heus aquí un pare satisfet”. Dic el que s’ha de dir, que si què bonicos els tens, que semblem molt espavilats per al temps que tenen i tot això. Tornem als despatxos, i adéu, adéu. Jo m’arrimo el teclat i em disposo a continuar amb les factures, que és divendres i vull avançar. Però abans miro cap amunt i ahí està la foto de fa uns quants anys d’abans de l’adéu (el definitiu el de cap a casa) i després de l’adéu (el de l’hola, el de les mans) i penso que quines caretes d’alegria que fèiem. Torno al teclat. Una noia morenassa i jove entra a per uns papers que li demana a la meua companya, i jo que qui és eixa xica tan templada, i ella que la becària, i jo pensant que què bonica és la joventut, que quins ulls més negres i redons, i quina melena més brillant. Al poc, fa la seua arribada Joan, el de  manteniment a canviar-nos un tub que s’ha fundit. Apartem un poc els papers i es posa damunt la meua taula per arribar millor. Alça els braços i la samarreta se’n va darrere. Des de la meua situació privilegiada puc veure el melic que s’assoma damunt del cinturó, té un bon cos aquest xic. I per dintre penso que ja està bé que en tants avanços tecnològics no s’hage inventat res que puga llegir els pensaments perquè sinò estaria perduda. La resta del dia, dinar, facturar. És l’hora de fitxar. Malgrat estar a gust en la meua feina, quan surto per la porta me n’alegro de que demà siga dissabte i poder veure el cel, o més troç de cel, o més estona el cel. En fi. Engego el cotxe i faig el camí de tornada a l’inrevés. Quan passo per la versió vegetal de mi mateixa, ja sé que estic prop de casa. El meu xic, m’espera, m’ha preparat un soparot sorpresa. Avui és el meu aniversari. Senta’t, em diu, que ja m’encarrego jo. Sec a la taula i miro el cel. Més enllà de les baranes de la terrassa puc veure el futur parc i el pi que va plantar mon  pare. Es mouen les branques perquè fa un poc de vent. Una estrella es veu ara sí, ara no. El meu xic em demana un brindis i m’encarrila a la taula. És un troç d’home aquest que tinc davant, i bon ballador. En la darrera festa d’aniversari  vaig ballar amb  uns quants. M’agrada tastar tots els ritmes. Quan ell m’agafava em donava corda, em deixava anar a la meua, i ara un pas, i ara una volteta, el que vullgues que jo et segueixo. I al final vine cap a mí i ara et porto cap allà, i ara eres meua. Estira i arronsa. Em dona fil i em porta cap a ell. I jo em deixo fer, encantada. Ens bevem una botella de vi que son pare va guardar pel seu neixement. Penso que aquesta nit m’agradaria beure’l a ell poc a poc,  com aquest vi. Està clar que l’alcohol ha fet la seua feina, i el precalfament de dotze hores que porto avui, perquè no dir-ho. El meu desig té un nom, es fa concret. Ja no m’aguanto. La collita del seixanta-sis encara pot fer estralls.

VIVIA DINS D’UN LLIBRE II

Divendres de matí, coses del treball, la casualitat va portar Maria Teresa a viatjar a la  ciutat on es desenvolupava l’acció de la darrera novel.la que havia llegit, i que encara no havia pogut deixar del mos. Malgrat haver començat a llegir-ne una altra amb el mateix deler que l’anterior, a la pàgina deu no va fer cap maleta per viure-hi dins.

El cas és que divendres a la tarda, ja alliberada de les obligacions de la feina, va aprofitar per estirar les cames i pegar una volta per la part antiga, que li havien dit (i que havie llegit) que era tan bonica. Tocant la catedral, entrà dins d’una tenda d’aire un poc “retro”. Mentre mirava vestidets dels anys setanta una mica polsosos , tot s’ha de dir, va sonar la mateixa música on, en la novel.la, la protagonista estimava el seu amant. Açò la va predisposar de nou i decidí, per la nit a les fosques, tornar a viatjar dins del llibre que havia deixat unes setmanes abans, per esbrinar on estava el seu secret, i on el poder d’atracció que, encara ara, li suscitava. Un, dos, tres,…i de nou, d’un bot, va tornar a passejar entre unes lletres que feien olor a terra mullada, a desig i a sucre cremat dels flams de l’àvia. Es descansa bé entre unes bones pàgines.

Com  que tenia la mosca darrere l’orella, la primera cosa que va fer en arribar a casa és tornar a repassar els capítols ja llegits per descobrir el badall pel qual la ficció es  colava, tossuda, una i altra vegada en la seua vida. Seria el ritme que s’assemblava al seu, els paissatges narrats que tan coneixia, la història d’amor que podria ser la seua, o la parla lleugera i àgil, la mateixa dels veïns del seu poble. No sabria dir el què. Així que el temps que el treball li deixava lliure, el dedicava a fer un altre repàs minuciós de la seua novel.la, per concloure, en tres setmanes, que ella ja havia viscut la història i que havia estat escrita molt abans d’haver-se escrit.

Feta la descoberta i només aleshores,  es va quedar descansada, i la va deixar lliure per poder fer el seu propi recorregut, sense preses, perquè pugués viatjar, espaiet, a altres llocs, cuidada per altres mans.

VIVIA DINS D’UN LLIBRE

Quan ja anava per la pàgina deu, es va mudar a viure al llibre. Va agafar les poques coses que necessitava per a sobreviure , un pot de coca-cola, unes rosquilletes i  un llapis,  va pegar un bot i va aterrar suaument a les pàgines reciclades de la novel.la que tenia entre mans. Des d’aleshores es va oblidar de la saleta d’estar de sa casa i del color dels coixins del sofà. Per contra, tenia present la tauleta menuda on dinaven en la novel.la i el tapet de ganxet que feien servir per a fer bonic, car era, a partir d’ara, la seua taula i el seu tapet. Va tindre, sense esperar-ho, una nova casa Maria Teresa, amb una habitació pròpia amb dos llits, un d’ell buit, el de la seua germana major que se n’havia anat a estudiar a València. Una vegada dins de sa casa, es va aventurar a obrir la porta i va recórrer els camins costeruts del poble des del carrer Montjuïc fins al Raval de Baix, mentre les seues galtes rebien minúscules gotetes d’aigua de la boira, que inundava aquella tarda el poble. I així es passejava per la novel.la “como Pedro por su casa” sense demanar permís a ningú perqué aquell puesto era el seu puesto. Quan arribava el moment de deixar la casa, que tan agradablemente havia pres, no veia l’hora de tornar-hi. Era aleshores quan els verdaders protagonistes de la novel.la prenien territori i la feien fora, tornant-la d’un bufit al seu menjador del pis de la ciutat, i al seu treball de mentireta. Tot fins que arribara de nou el moment d’emigrar a una altra vida, un altre espai, uns altres personatges, on es trobara, de nou com peix dins l’aigua. Viure dins d’un llibre té això, que mai saps on pararàs, és com la vida de l’artista, tombant sempre pel món, seguint la vida incerta dels comediants.

LA NOIA QUE S'EMBOLCALLAVA AMB EL CABELL

La noia que s’embolcallava amb el cabell no sempre ho havia fet. Abans, quan era nena i se n’anava a dormir,  es posava un llençol per damunt i es tapava ben tapadeta , ben a gust , de costat al llit. Somiava en nines, en muntanyes verdes cobertes d’espígol i romer per on corria amb el seu gos Oliver. La noia que s’embolcallava amb el cabell abans es passava les tardes fent menjarets en els seus minúsculs catxarrets de metall i veient pel.lícules de dibuixos animats projectats a la paret de la saleta d’estar. Corria pels reguers del maset, buscant culleretes per tindre-les una estona entre les mans i soltar-les de nou a l’aigua  per a perdre’s després entre els tarongers de la terra dels amos de tota la contornada. 

Un dia a la nena se li va estirar el cos. Era l’època en que els seus ulls se li feien grans quan  veia a Oriol venir d’una altra ciutat a veure-la. Quan arribava es passejava pel seu cos fent parades cada vegada més llargues. Ell, alt  i prim,  tenia les mans grans i les cames fortes. Un dia, ell va passar de llarg, cap a una altra ciutat sense detindre’s al seu cos. Aquella nit la noia es va gitar al llit i va plorar tant que li va créixer el pèl fins arribar als malucs. I així va ser com es va convertir en la noia que s’embolcallava amb el cabell, que com un llençol suau la cobria i protegia.

PLOU

Des de feia mes i mig no parava de mirar cap amunt: els núvols negres conquerien el cel, mantenint-se angoixosos, sense desfer-se,  i produint un ambient humit i enrarit. La xafogor no tenia el color del sol i de l’estiu, sinò la grisor dels dies tristos que no se sap on comencen i on acaben. Nadja es trobava cóm el temps, sense saber on començava i acabava. Cada dia es  sentia més estranya en el seu propi cos, les ganes de fer se li acabaven i els pensaments se li enterbolien. Ja l’havia avisada Lola, la bruixa, que cada dos mesos com a mínim,  calia prendre un bany  de pluja  i de lluna per a mantenir-se viva. I el temps se li estava acabant. Ella, com les plantes, necessitava de la terra humida per avivar-se, per créixer i donar fruits. Tant era així que, com  que el temps no canviava,  fins i tot s’havia plantejat fugir a un altre país, on la pluja arribara més sovint sense tenir que patir tant esperant-la.

Però ves per on, que dimecres va tenir treva. Nadja es va despertar  a les cinc de la matinada pel soroll constant de les gotetes d’aigua que queien a la terrassa. Un somriure li va brotar, com una llavor que esclata. Va obrir les portes de l’habitació i va eixir cap a fora. Al poc,  l’aigua li va rentar el pel i mullar la camisola, deixant el seu cos xop tremolant a la llum de la lluna. Una dutxa d’aigua i de nit que la va deixar nova. De tan a gust que estava,  no es va poder adormir. Va entrar, va pegar la volteta al llit  i va seguir escoltant.

Quan es va fer hora de llevar-se,  ja  de matí, va trencar el bitllet de fugida cap al sud.

Es va vestir una nova alegria per a anar a treballar. Una música d’aigua  nodrint la terra li entregava de nou a la vida. 

RESPIRAR MÚSICA

Pasqual Ferrer era un músic afamat que tocava el violí. Sempre que podia, s’escapava al poble per a assajar les melodies que després interpretava a l’auditori de Castelló. Anar al poble li donava vida: allí respirava música.

Al poble vivia l’Anna, una veïna, que tenia sa casa al pany d’enfront de la de Pasqual i des del seu balcó podia veure l’habitació on ell  assajava, car aquest sempre tenia la finestra oberta  per a que entrara l’aire fet de sóns acompassats. I és que l’aire d’Ares replegava les notes de qualsevol partitura i les portava a la finestra de Pasqual, com un pardalet porta el menjar a les seues cries. Quan açò passava, Pasqual  inspirava profundamente, i aguantaba un poc  la respiració com si fes exercicis d’apnea. Llavors les notes romanien   per un instant en la seua ànima, i les gaudia un moment abans de soltar-les en forma de melodia a través de la vareta del seu violí.

Un dia que feie molt de vent, l’Anna tragué al seu balcó un paper on estava escrit el duo per a violí i violoncel d’Erwin Schulhoff. En una bufegada de vent que li va desfer la cua i gelar les galtes, les notes van anar a parar a la finestra de Pasqual. Aquell dia, ell, que abans no havia reparat amb ella, li dedicà una mirada i un somriure a mig fer, un instant abans d’obrir de bat a bat les portes de la finestra, dirigir el seu cos cap al carrer i començar a tocar.. La petita cambra de Pasqual es va convertir en un escenari improvisat i el carrer en un teatre, quan els veïns de cada casa,  en sentir la música,  van començar a eixir a veure què passava i es van quedar bocabadats en escoltar la interpretació.

Aquell dia, mentre entre la casa d’Anna i Pasqual hi havia un fil estret que els unia-un fil musical-i menys distància que mai, tot el poble d’Ares va respirar música. I és que, encara avui, es recorda un dia d’estiu de molt, molt de vent…

 

LA BOLA

A Maria Àngels la vida se li va fer bola. Pel matí la tenia a la gola i no se la podia empassar. Per sort va aconseguir colar-se-la i per la vesprada la tenia a l’estómac. Per la nit li fluïa cap als peus i se n’eixia pel del seu cos. Aleshores se li llevava un pes de damunt: arrastrar la vida com una bola pesa molt.

Esperava el dia en què es llevara de bon matí amb la vida als peus, que per la tarda pujara a l’estómac i de nit la tinguera a la gola. Només aleshores l’expulsaria en un vòmit i li entraria de nou una nova vida, més lleugera, més oberta i concreta, més amable, que puguera fruïr-la i saborejar-la com un dolç suau que se’t desfà a la boca.

TRADUCCIÓ SIMULTÀNIA

Rosarín era un poc trompellot i parlava tan ràpid que no se l’entenia . Açò era un contatratemps que l’impedia connectar amb els altres. Necessitava urgentment una traductora. Així que van buscar a Teresa que era una de les millors. Aquesta vegada la traducció simultània de cap manera la feia amb paraules sinò amb gestos, ja que la gonia de parlar tan depresa no li deixava a Teresa, tan professional com era en desxifrar paraules, cap altre remei. Era una intèrpret molt especial Teresa. Amb aquest treball va aprendre a aclarir amb gestos el que volien dir els altres. Un altre llenguatge. Teresa va arribar a ser a la llarga una bona còmica i una excel.lent ballarina de tant que va moure la cara i les mans en el seu treball. I tot gràcies a Rosarín que anava més depressa que un tren en marxa quan parlava. Si us fixeu podeu veure a Teresa fent dibuixos en l’aire traduïnt amb les seues mans tendres els pensaments de Rosarín. Hi ha poques com ella, dibuixar en l’aire una frase feta i ballar un diàleg amb les seues clientes.

DESAPARELLATS

Tot va començar a la tardor mentre Anna estava replegant la roba de l’estenedor. Hi havie un mitjó que estava desaparellat, cosa que no li va estranyar massa perquè no se sap per quin capritx del destí, passa prou vegades. Ja podia mirar sota el llit o posar el cap dins la rentadora o a la safa de la roba que no el trobaba. Així que sense acalorar-se massa ho va deixar al racó de les coses desaparellades, a la saleta, per si per fortuna tornava a aparéixer. A l’hivern va a anar a posar-se les botes per pegar una passejada per la muntanya i només en va trobar una. Açò li va estranyar prou perquè estava segura que les va guardar l’hivern passat a la mateixa caixa, la que ara estava a mitges. Va posar la casa cap per amunt i no va trobar res.La bota va anar a parar al racó de les coses desaparellades, i de tant en tant Anna la miraba sense resignar-se i tornava a fer la recerca per tota casa.

L’estiu va ser més dolent. Un dia al llevar-se del llit va veure que el seu marit no hi era i això que era diumenge i no havia d’anar a treballar. Va pensar primer bonament i sospitava que estaria trafegant a la cuina per fer el desdejuni. Però va baixar per les escales, va entrar a la cuina i allí no hi era. Va mirar per tota la casa i res, que no estava. El matí va portar a la tarda i la tarda a la nit i ell sense aparéixer. Un dia va dur a l’altre i a l’altre com els esglaons d’una escala que no portava enlloc. Anna pensava i pensava i no trobaba cap motiu pel qual el seu home se n’havia anat. L’Anna va quedar confinada al racó de les coses desaparellades sentadeta al sofà sense voler eixir de casa. Cap a la tardor trobà el mitjó blau marí de la primera parella mentre estava estenent la roba. Mai ningú es va posar més content per trobar algo així. Quan es va assecar va guardar els mitjons al calaix corresponent. La bota parella va tornar a l’hivern i l’Anna va aprofitar per a fer passejades per la muntanya a la primavera. Caminant esperava a l’estiu i només pensant en l’estació calurosa es posaba més contenta que un gíngol perquè sabia que li portaria el que més l’importaba. I així va ser. De vegades les parelles es fan i desfan i ningú et sap ben be dir per què. Aquell dia, ja a casa, al sofà de la saleta de les coses desaparellades un matrimoni de mitjana edat miraba passar la vida contents d’haver-se retrobat.

QUATRE MINUTS DE FELICITAT

Arribava el Nadal i era temps de bons desitjos i regals. Elvira va demanar una nina amb els seus complements: una pinta per als cabells , dos vestidets per a canviar-la, un carret i llençols i roba per a vestir el cabasset. Tot va arribar a punt i hora com cada nit de Reis, embolicats els regals amb paper brillant roig i daurat, Però a més de tot això va rebre un present molt especial que no havia demanat: era un penjoll que acabava amb una cartereta redona amb un missatge a dins “ací has de guardar quatre minuts de felicitat cada dia”. Elvira, encara que molt encuriosida, ho va trobar molt estrany perquè-pensava-la felicitat es té o no es té, no es regala. Però el penjoll era tan bonic que se’l va posar per a lluir-lo al coll i va sentir com la felicitat entrava dolceta dins del seu cos, com un suc de taronja en un dia d’estiu. Van passar els anys i la nina i els seus complements van anar envellint-se i trencant-se alguns vestidets de tant d’usar-los. Del carret de la nina ni us conte que de tanta matraca que li va donar només li va durar tres anys. Quan en tenia catorze, un dia que estava més avorrida que un gínjol, va mirar els calaixos a veure que trobaba i ahí estaven els quatre minuts de felicitat que se’ls va penjar enseguida al coll. En plena adolescència, on les coses no rutllaven sempre com volia, va ser una sort trobar l’obsequi i va comprendre aleshores que la felicitat també es regala i que es multiplica per quatre quan no te la quedes només per a tu. I així va ser quan li ho va obsequiar a una bona amiga. El suc de taronja tornava a escurar-li la gola com un desig dolç i suau.