Katia portava ulleres per veure millor els problemes.
Quan algun ejercici de matemàtiques no l’entenia es posava les ulleres i ho
veia tot clar: de seguida agafava llapis i llibreta i feia el plantejament per
a resoldre’l. Cal dir que Katia anava a cinqué de primària, que és el moment on
més dificils són els problemes de
matemàtiques.
Una vegada, estava
discutint amb els seus pares perquè no
volia menjar-se el dinar que li van escudellar. Com que la discussió entrava en
un bucle que no portava enlloc, es va posar les ulleres i va ser capaç de
seguida de negociar una solució. Va concloure que se menjaria el dinaret només
una vegada al mes.
Així que Katia portava les ulleres dins la motxilla
d’anar a escola , o bé en una bossa menuda
quan sortia a passejar amb els amics.
Un dia Katia es va oblidar les ulleres a casa, tot just
quan es va trobar enmig d’un problema gros : va passejar tan lluny que des d’on
estava va oblidar el camí de tornar a casa i no volia, orgullosa com era ella,
preguntar-li ningú. Així que vinga a buscar per totes les butxaques de la motxilla
i no trobava res. Tan sofocada estava, que la seua millor amiga , Míriam, se va
oferir a acompanyar-la. Al final Katia va aceptar i quan arribà a casa la va
fer entrar la seua habitació i li va
mostrar les ulleres. Míriam va dir que si ella tinguera les ulleres les gastaria per a que la deixaren en pau dos
xiquetes de classe que només feien que posar-se amb ella.
Katia, aleshores, li va dir que podia gaudir de les
ulleres quan les necessitara. Se van abraçar
les dos i Katia va saber que millor que les ulleres és tindre una bona
amiga al costat. Li tiraria una maneta quan les ulleres no li feren profit.
