PLOU

Des de feia mes i mig no parava de mirar cap amunt: els núvols negres conquerien el cel, mantenint-se angoixosos, sense desfer-se,  i produint un ambient humit i enrarit. La xafogor no tenia el color del sol i de l’estiu, sinò la grisor dels dies tristos que no se sap on comencen i on acaben. Nadja es trobava cóm el temps, sense saber on començava i acabava. Cada dia es  sentia més estranya en el seu propi cos, les ganes de fer se li acabaven i els pensaments se li enterbolien. Ja l’havia avisada Lola, la bruixa, que cada dos mesos com a mínim,  calia prendre un bany  de pluja  i de lluna per a mantenir-se viva. I el temps se li estava acabant. Ella, com les plantes, necessitava de la terra humida per avivar-se, per créixer i donar fruits. Tant era així que, com  que el temps no canviava,  fins i tot s’havia plantejat fugir a un altre país, on la pluja arribara més sovint sense tenir que patir tant esperant-la.

Però ves per on, que dimecres va tenir treva. Nadja es va despertar  a les cinc de la matinada pel soroll constant de les gotetes d’aigua que queien a la terrassa. Un somriure li va brotar, com una llavor que esclata. Va obrir les portes de l’habitació i va eixir cap a fora. Al poc,  l’aigua li va rentar el pel i mullar la camisola, deixant el seu cos xop tremolant a la llum de la lluna. Una dutxa d’aigua i de nit que la va deixar nova. De tan a gust que estava,  no es va poder adormir. Va entrar, va pegar la volteta al llit  i va seguir escoltant.

Quan es va fer hora de llevar-se,  ja  de matí, va trencar el bitllet de fugida cap al sud.

Es va vestir una nova alegria per a anar a treballar. Una música d’aigua  nodrint la terra li entregava de nou a la vida.