OBRINT LA FINESTRA

M'agrada assomar-me a la finestra i veure que hi ha més enllà. Normalment després me retiro a l'habitació i continuo amb el que estava fent. Avui m'han pegat una espenteta i he decidit travessar la finestra.

viernes, 15 de abril de 2011

LA COSTURERA DE LES FLORS MÀGIQUES

Aquest conte va acompanyar un pastís-regal per a la meua tia que cumplia 81 anys. Si voleu veure el pastís us convido a visitar http: dolc-i-mes.blogspot.com/

La nena va nàixer el primer dia de la primavera d’aquell any i, a diferència dels altres nens nascuts al carrer que portaven un pa sota el braç, o del llibre de Tombatossals que vingué a la llum també aquell any amb un grapat d’històries dins les seues pàgines, ella venia amb una flor de sucre dins la maneta. En el part no va voler amollar-la, així que va vindre al món en la mà per davant per sobre el cap, com una super heroïna dels anys trenta. Després de posar-la guapa les comares, obrí la maneta, i els pares i els tios, vegeren per un instant una flor de sucre que desaparegué uns segons després. I així, des del principi, el dolcet penetrà dins d’ella, fent-la una noia tendra i tova, com les coques del forn de Cirilo que endevinava posant-se de puntetes per arribar al mostrador de la panaderia del carrer Sant Roc.

Dolça i espigada va anar creixent, i com no, arribada l’hora es va casar amb un pastisser. Tots dos agafaven la Panderola cada diumenge per anar del Raval al Grao i portar a la família pastissos de crema, pilotes de frare i canyes de xocolata que menuts i grans delectaven amb plaer tot fent-se’ls la boca aigua. L’olor a carbó i el xiulit del trenet avisaven els més menuts que havia arribat el dolcet. Així a l’hora del café, s’ensucrava el diumenge com s’ensucra una coca.

Tota ella era dolça i tèbia. El seu cabell feia olor a ametlles dolces i les seues mans a xocolata amb taronja i sempre tenia a mà bones paraules, abraços i alguna floreta per embolcallar desànims i tristeses.

Els dissabtes portava sigolletes i somriures que feien de despertador caramelat a les xiquetes del seu germà, que no tenien escola.

I mentre, tricotava amb calceta un jersei o una bufanda, una colxa o una toqueta per no passar fred.

Anava creixent i teixia flors que les dones de la família s’estimaven com un regal molt especial. De llana a l’hivern o de perlé a l’estiu, joies de fil que lluïen en la solapa dels vestits més humils El que ningú sabia és que les flors portaven una polceta màgica que endolçava qualsevol moment. Per als mals de cor s’havien de posar a la part esquerra, per a buscar feina a la part dreta, hi havia qui ho portava enganxat a la bossa de mà i així atreia els diners. I des d’on estava la floreta escampava amb la seua aroma la dosi exacta de tendresa i alegria que calia per a esborrar cada mal.

Avui és una dona sàbia, la fada bona. La costurera de les flors màgiques. No té vareta, només unes mans blanes i el cor ensucrat. Teix fils de cotó-en-pèl color de rosa i una generositat que s’escampa. I sempre té un repte. He sabut dels seus secrets de màgia blanca i ara està treballant perseverant per tornar a recuperar el “punt de sigró” que diuen que va bé per a tindre sort en els estudis i en el treball.

Jo ja li he demanat un jersei i li he promés que el guardaré en una capseta per passar-lo a qui li fage falta, perquè també he aprés de la seua generositat que s’encomana. El punt de sigró té l’avantatge que va bé a tots, s’estira o s’estreta i s’acopla al cos.

I és que en aquests temps que corren cal estalviar fins i tot la màgia i gaudir-la en xicotetes dosis per treure-la només quan faja falta.

Com una bona confitura.

10 comentarios:

  1. Hola Rosana.
    Tinc la boca dolça com la mel.

    Ai mentre llegía, m´he feien saliberes dins la boca.

    Quin conte més llaminer.

    Enhorabona.
    Ah i DOLÇOS SONS, que ja son 21,45 h. i aviat será hora d´anar fer nones.

    Petons, Montserrat

    ResponderEliminar
  2. Aquest relat és tendríssim i molt dolç. Felicitats a les germanes per aquesta feina tan ben avinguda.
    Una abraçada.

    ResponderEliminar
  3. Ay cómo me ha gustado la imagen de la niña naciendo con una flor de azúcar en la mano, sin soltarla, cual pequeña supergirl! Preciosa imagen.

    Un beso

    ResponderEliminar
  4. Quin oasi de pau més tendre! Si totes les persones fossin així, el món seria tan diferent! Per un moment m'ha recordat un llibre que vaig llegir fa molts anys i que es deia, si no recordo malament, Mari Catúfols; el que no recordo és l'autor.

    ResponderEliminar
  5. ja et vaig dir que els teus contes són màgics, plens de poesia, d'imaginació....aquest és fantàstic!

    ResponderEliminar
  6. Qui neix amb una flor de sucre, deu ser un ésser molt especial. M'agrada el realisme màgic d'aquest conte.
    El tandem pastís conte, sempre us queda molt bé.

    ResponderEliminar
  7. Un conte realment encisador i com sempre, amb un punt màgic. I un pastís, mmmmmm!
    Per molts anys per la tia Teresa!

    ResponderEliminar
  8. Montserrat, gràcies pels sempre dolços comentaris.

    Maijo, la tendresa que no ens falte i que puguem expressar-la amb autenticitat, un abraç.

    Gracias Anca, no podia ser de otra manera, hay personas que son tiernas desde bien pequeñas, y alguna razón ha de haber...

    Joan, sí a aquest món li fa falta molta més tendresa i generositat i menys supèrbia, ja ho has dit.

    Efreeelang moltes gràcies pels sempre motivadors comentaris teus, això m'anima a seguir.

    Pilar, sí que és especial la meua tia, és molt bona persona de les que queden poques, es mereixia conte i pastís i molt més. Gràcies.

    Cèlia, com tu saps la màgia està en les xicotetes coses i es contrueix en eixos detalls especials de la nostra infància, un abraç.

    ResponderEliminar
  9. No és fàcil ser dolç sense acabar semblant un figaflor o un pàmfil.

    Bonic conte.

    ResponderEliminar