LETRAS TITUBEANTES

La prima Mariola vacilaba al escribir, no porque le faltaba fantasía o historias que contar, sino porque las letras se le rebelaban y cada vez aparecían escritas de una manera. Así la “erre”, en ocasiones, la hacía más pequeña que de costumbre y sonaba como un socavón en medio de la palabra, o un pozo. La “ele” se elevaba tanto que parecía una montaña en medio de una frase. A veces, las separaciones entre las letras eran tan pequeñas que el texto se asemejaba a pueblos unidos por un hilo invisible. Otras, repetía las palabras cuando no tocaba y sonaba como un eco extraño. Escribía para mostrar todo su mundo, y a veces, lo que quedaba era el mundo de otro. Así que se impuso como gimnasia diaria mover la mano y escribir en trazo fuerte para dominar las letras y que el reflejo en la página fuera el decidido por ella. No recuerda si fueron días o semanas, pero al final ahí quedó el mundo de Mariola donde las montañas, los ecos y los socavones estaban donde tenían que estar.

MIEDOS

María Angeles tenía la costumbre de romper sus miedos en pedacitos. Así, si un miedo era demasiado grande lo cogía por los extremos y lo iba rompiendo por la mitad , la cuarta parte, la octava y así. Después lo tiraba a la papelera como un confeti de palabras que no se entendían. Así convertía el miedo en rallas o puntos sin ningún significado. Al echarlo hacía bonito y se notaba más ligera. Y así iban pasando los días: las alegrías se las guardaba. A veces eran regalos, como un dibujo o una carta de un amigo, que guardaba en el baúl de su casa o en el escritorio Otras, eran llamadas de teléfono o abrazos que guardaba en su corazón. Un día pescó un miedo tan grande que no lo podía extender, se desplegaba ante sí como el rollo de un mantel infinito de los que venden en la ferretería. Se desplegaba tan ràpido que no podía cogerlo. Un amigo cortó el miedo con unas tijeras gigantes, pero era todavía demasiado grande para desmenuzarlo (o podríamos decir descuartizarlo por su resistencia) en una tarde. Así que María Angeles sigue cortando trocitos. Lleva ya unas cuantas tardes. Cuando tenga terminado el trabajo tendrá confeti para unos meses. Y el miedo, una vez más, quedará conjurado con la ayuda de su amigo que impidió que el rollo la arrollara (valga la redundancia) y el tesón de Maria Angeles que nunca desistió en su empeño de romper y tirar sus miedos a la papelera.

URSULA

Ursula dilluns va passar d’escoltar música en la seua vida a escoltar només sorolls, que la majoria de les vegades li molestaven. Al principi no li donava massa importància però sens dubte era el preludi de que alguna cosa lletja anava a passar. Es va convertir en un imà que atreia els sorolls molestos. Ho tenia comprovat. Cada vegada que vivia moments bonics, tenia de fons, un compàs i segons l’estat d’anim més veloç o menys, però sempre de teló de fons notava l’harmonia.

Si el que captava eren sorolls, malament. A més els sorollos se’t posaven dins les foses nassals i els respiraves, en un estrany canvi del que ha de fer cada sentit del cos.

Aquell dia va començar a molestar-li el soroll de l’aire condicionat, després l’ordinador i al final tot va acabar en trons i llamps. Va ser aleshores quan es va espantar. L’únic remei per evitar i tapar el sorolls molestos d’aquest món és escoltant música. O posar-se tapons (a les orelles) Va decidir composar un disc amb les cançons que més li agradaven: las música damunt del soroll desfà les penes i les transforma en aire. I l’aire ja el pots respirar.

MICRORRELATOS

Marcos se puso muy contento cuando su madre abrió el paquete de correos: era su delfín trotamundos que había desaparecido en el último viaje!

--------

El jarrón se desbordó en verano: caracolas, fósiles y rosas del desierto. Y un puñado de arena que me entregaste mientras me besabas.

-------

Cuando don Antonio después de caminar por la vida descubrió el mar, supo que él era muy pequeño, y que todo dependía del punto de vista.

---------

Perdí algo de mi misma y encontré en mi isla luz para ver, viento para mover y mar para navegar. Desde allí empecé de nuevo la búsqueda.

--------

Cada verano su madre le contaba que estuvo a punto de adoptar una hija china. Anna lloraba en el mar la pérdida para que nadie lo notara.

-------

Aquella noche la luna tomó el firmamento y yo tomé prestados tus ojos para verte mejor.

---------

Las manchas aquel verano no fueron en su rostro sino que llegaron a su matrimonio. Desde entonces sale cuando se pone el sol.

DOLÇ I MÉS

Aquest més d'agost vam celebrar l'aniversari de la meua germana Yolanda. Com sempre, vaig fer un relat que l'acompanyava.

Estela era especialista en travessar portes i obrir-ne on no hi havia cap a la vista. A més, quan algú li costava travessar-ne alguna, ella l’acompanyava amb tota la naturalitat del món i tot arreglat. Des de ben menuda obria portes en caixes de sabates per a que els clicks del germà entraren a sa casa a fer la migdiada, les obria a les parets dibuixant-les i rascant un poc la pintura de color blau en el ditet, molt menudetes, per passar desapercebudes als ulls dels pares. Imaginava que anava a un altre lloc, i tornava, per a sopar o fer els deures.

Ningú veia res dolent amb aquest do de la xiqueta ja que era molt bona en raonament lògic, matemàtiques i química, matéries fonamentals per a buscar-se la vida de fadrina. Ja de major, va trobar un treball de seguida. Quan se’n va anar de la feina, va connectar de nou en les habil.litats que tenia de menudeta que mai havia oblidat del tot, però la falta de pràctica va fer que enlloc d’obrir una porta va començar obrint una finestra on compartia tot tipus d’idees culinàries, des d’aperitius de disseny i sabor únic fins a pastissos de totes les formes i colors. Li va ajudar molt la seua formació i curiositat química per a combinar ingredients i provar nous sabors. Un dia Estela va somiar en obrir una porta a aquesta nova activitat que li feia tan de goig, i en el somni apareixia que necessitava un davantal i una tarjeta molt especial per poder-lo fer. Ja desperta, Estela es va dedicar a buscar davantals per tot arreu, però cap era de la categoria que ella necessitava. Tampoc va tobar una tarjeta que li agradara, malgrat haver recorregut totes les tendes de disseny de la ciutat dels Castells i buscar-la en internet i tot. Seguia mantenint la finestra però li faltava la porta. Fins que el dia del seu aniversari li van regalar la clau obrir aquesta nova porta i des d’aleshores va gaudir més gent del dolç i més d’Estela.

I és que els pastissos d’Estela fan gust a toronja i xocolota i a més i més sabors. Però tots tenen un ingredient comú: la generositat que s’encomana quan en tastes un trocet.

Podeu veure el pastís en http://dolc-i-mes.blogspot.com/

LA CADIRA DE LA CREATIVITAT

Hola amics i amigues. Fa temps vaig composar un relat que es deia LA HEERENCIA que tinc penjat a aquest blog. Parlava d'una cadira un poc especial: LA CADIRA DE LA CREATIVITAT, que apareixia i desapareixia en diferents moments de la vida de l'autora. Qui m'anava a dir que la cadira la trobaria, tal i com la va pensar la meua imaginació, en un viatge recent que he fet pel nord Amb aquesta foto faré un xicotet paréntesi ja que me'n vaig al poble a gaudir unes setmanetes del silenci. Salut i bon estiu.

EMMANUEL

Ja ha passat més d’un mes des de la darrera frase escrita. Pitjor seria que passés un mes de la darrera frase pensada, i precisament això, per ser exactes, és el que li va succeir. Deixar d’escriure un mes o dos, o un any, no li importava. El més greu era deixar de pensar. Emmanuel va arribar a eixa conclusió un vint-i –cinc de juliol, festa major al seu poble , el dia de Sant Jaume. Ell comptava el temps no per dies o setmanes com tots. Ho comptava de sant en sant. Vicis i costums que havia aprés des de ben menudet d’allà d’on venia i que no se li havíen oblidat. Així que des de la mare de Déu del Carme fins a San Jaume no havia escrit ni mitja paraula. Ni escrit ni pensat. Només tenia temps de dir alguna cosa per la mare de deu dels Angels.. que era la seua darrera oportunitat. Però no podia dir-li-ho al seu editor que estava esperant en candeleta l’article a la semana vinent.. Per sort la revista era bimensual i el tema lliure, el que li permetia escriure quan li rondinava una idea al cap fora començament o final de temporada amb la condició que estiguera llest una setmana abans de la publicació. Sempre alguna cosa surtia, parlar del polític de torn que feia barabassades en nom dels ciutadans, o de la vergonya de malgastar aigua i recursos d’aquest món que és de tots i el dominen uns quants, o de la darrera pel.lícula que havia vist al cinema amb molt de sexe i poca trama, o a l’inrevés, històries amb excés de romanticisme passat de moda i ni un pèl d’apretons i ganes de cuixa i pit… Sempre presentava alguna cosa fins aquesta vegada que no hi havia res per mostrar. Emmanuel va entrar en un cercle viciòs on no escrivia perquè no tenia res a dir, i no deia res perquè no escrivia. Els metges fa un mes li van dir que el seu cap va patir un curtcircuit, “com un ordenador que s’estavella i cal reiniciar-lo una altra vegada”. Els metges en saben moltes de metàfores perquè hi ha massa malalties inexplicables per als incauts com Emmanuel. I ací estava, teclejant davant l’ordinador sense res a dir, les aixelles suades i els dits fent faltes d’ortografia, que fins i tot s’obliden les normes ortogràfiques i tot, si ho vas deixant. A Emanuel li agradaria trobar una idea que pujara l’article cap amunt, sentir la sensació de voler dir alguna cosa encara que alhora de pretar les tecles no encara sabia quina. Però la sensació no arribava. Potser el que tiraba en falta era la sensació d’esclafir en un paper eixa necessitat d’expressar-se. Seria que li afectava el calor, potser, o que l’ordinador del seu cap encara estava “reiniciant-se” i calia tenir paciència. I encara que no havia dit molt, va cumplir amb l’encàrrec de fer quaranta frases per entregar-les a l’editor. Unes frases sense títol, perquè només faltava que posara “ESCRIURE PER NO DIR NI PRUNA” que és el que més li encaixava amb el relat, També podria contar la història de per què li deien Emmanuel, del somni que va tenir la seua mare abans de nàixer, però això ho deixaria per a un altre dia, que avui ja tenia la feina feta.