LA BODA

Personalment noto que em faig gran. I no per les rugues que invaeixen descarades els meus ulls o pels xicotets solcs que es formen al meu coll com el traç d’un camí que poc a poc serà més trepitjat, ni tan sols pels cabells platejats que descobreixo sobtada de tant en tant amb la incredulitat de qui troba un hoste inesperat dins de casa.

No, noto que em faig gran perquè m’agrada anar de boda, encara que no conega als nuvis. Em miro a l’espill de la tieta Maria que surt en eixes ocasions de l’ensimismament i la solitud de la vellesa i sento vertígen perquè això fa uns anys no em passava.

Sí, que m’agrade anar de boda és una prova inefable de que m’estic convertint en una persona major.

L’altre nit vaig anar de boda.

Només ens vam seure a la taula rodona onze desconeguts amb ganes de passar-ho bé, ens vam presentar. Carme, una de les comensals, va dir que estava molt contenta, portava sis mesos a l’hospital al costat del seu marit que patia càncer i era la primera vegada que eixia des d’aleshores, així que es sentia pletòrica…”disculpeu-me, però em sento pletòrica”, va dir exactament mentre es reia i alçava la copa per a brindar. Al seu costat Pere, el seu marit, l’acompanyava en eixa voluntat de llençar per una nit a prendre pel sac, els lligams de l’hospital. Carme parlava gesticulant molt, com si volgués espantar a manotadas totes les penalitats viscudes al llarg d’aquests mesos. I dit això, com qui es desprén de les arrecades de diari per a posar-se les de festa, o com qui fa una declaració d’intencions per a que tothom estiga en disposició de passar-ho bé, vam començar a sopar, a fer brindis pels nuvis i per tots nosaltres. Una taula de les més rialleres. Els nuvis, al fons, feien cas del “que es besen, que es besen” que cantaven a cor els amics de les taules veïnes.

Un mal de panxa inoportú em va portar cap a casa abans d’arribar l’hora dels postres. Mentre me n’anava, de reüll, mirava la Carme. Carme estava espectacular amb el seu vestit llarg de seda salvatge i les seues arracades daurades amb brillants de color rosa que lluïen, desafiants, en el saló del restaurant i li conferien un aspecte de princesa o d’estrella de cinema.

Estava preparada per a començar el ball. No la vaig veure, però estic segura que no va parar en tota la nit.

De camí cap al llit, mentre em treia les sabates i caminava alleujada descalça sobre el terra, vaig pensar que fer-se major és també això, anar-se’n a casa enmig d’una boda per un vulgar mal de panxa. O ballar tota la nit per a espantar els fantasmes de la mort.