LA SOPA BOBA

Carina volia anar a buscar els millors ingredients al mercat de dilluns, que a la senyora Dolors li agradava menjar bo i barat . Així que va omplir la cistella d’unes bones peces de fruita i verdura de temporada, va passar pel carnisser per comprar llomello de dos colors i carn picada per fer mandonguilles i encara va fer cua al peixcater a per lluç i boqueró per adobar-lo en vinagre.

Tornant cap a casa pel carrer Moreres, al girar la cantonada, vegé a Joan i va sentir una descàrrega eléctrica que li va fer caure a ella i cistella tot d’una, amb les cebes, les pomes i les prunes rodola que rodola pel carrer. Joan va ajudar a que tot tornés al cistell amb un somriure dels que trenquen l’hipo. A Carina li atreia eixe somriure seré que mostrava un camí que la convidava a passar cap a dins d’una boca que imaginava fresca i dolça com la fruita madura que encara redolava al seu costat. A ella sí que li hagués agradat redolar amb el Joan, i mossegar eixes prunes de llavis que li regalava quan parlava. Feia un mes que el veia cada dilluns pel mateix carrer a la mateixa hora. Jugaven al gat i al ratolí com si cada dia fos una casualitat el trobar-se. Carina sentia unes sigolletes a la panxa quan caminava al seu costat i encara quan es marxava, escoltava una música intensa, els acords d’una cançò que mai adés havia escoltat.

Així que la xica va entrar a casa amb el somriure de beneita a la boca i la música de l’amor encara a l’estómac.


- Ja poses cara d’haver vist al Joan filla. Ves en compte, que aquest és un mort de fam i no es pot viure tota la vida de la sopa boba.

La senyo Dolors sabia molt bé del que parlava. En tots els anys que portava casada amb el seu marit, mai li va faltar menjar a casa i sempre havia comptat amb criada per fer la compra i els encàrrecs. Però tampoc mai la va escoltar parlar d’amor.

Per la nit Carina va somiar amb el Joan. Estava al seu costat, a un llit de canonge. Mentre mossegava el seus llavis, i es bressolava en el seu alé, estava tipa dels menjars més exquisits. Quan es va despertar amb un somriure relaxat al rostre, un rajolí de saliva li esbarava per la comissura dels llavis.

Al foc es calfava la sopa, i l’oloreta travessava totes les portes i entrava a la cambra, un fumet volàtil que l’alimentava sense fer-ho.

- Qui puguera nadar tota la vida dins la sopa boba-pensà mentre es pegava la volteta al llit per a estirar el somni

Ho tenia clar, dilluns que ve deixaria que Joan li parlés també dimarts, dimecres, dijous, divendres, dissabte, diumenge…S’havia acabat això de passar gana.