UNA VIDA MOLT ELÀSTICA

Era estrany però quan pujava al poble es notava més gran que a la ciutat. Les primeres vegades era només una sensació rara i no li donà importància. Serà l’aigua, es deia. O que és estiu. A l’estiu els costums es relaxen, mengem més del compte i el nostre cos es transforma. Però el cas és que va arribar l’hivern i també li passava. Cada vegada que pujava al poble tota ella es feia més gran. En les mans i els peus era on més ho notava. I la cosa és que el seu cos es desinflava quan obria la porta del seu piset menut a la ciutat. Era una sensació física com d’un globus que va perdent aire o un pastís que s’abaixa si obres la porta del forn quan no toca.

- No pot ser- es repetia mentre anava perdent tamany de camí cap al pis.

El cas és que Anna tenia la mosca darrere l’orella, així que quan va tornar a pujar al poble portava bàscula i metre per prendre mesures.

Comprovat. D’estar dalt a estar baix hi havia tres centímetres de diferència i tres o quatre quilos de pes, segons anava al seu pis o al del seu nuvi que estava més cap a la mar.

Va estar temptada de dir-li-ho al Fede , però no es va atrevir, al cap i a la fi ell mai s’havie mogut de la ciutat on va néixer. Era un urbanita, li deia de vegades amb un to un poc “pijo”. Alguna vegada havia intentat treure’l de la ciutat però la conversa desembocava en una discusió d’un dramatisme exagerat. Fede era com un xicle que no aconsigueixes desapegar de sota l’escriptori. El xicle s’apegava a la ciutat com un nadó al pit de sa mare.

Ni ho va intentar. Mai la va acompanyar al poble.

Si mirava al seu voltant tots estaven igualment pegats a la terra. Els de la ciutat allí estaven, ufanejant que tenien de tot i sense preguntar-se si hi havia alguna cosa que valia la pena més enllà. Els del poble, presumint de que com allí no es vivia enlloc i que el cel i les muntanyes els pertanyien per conservar la casa dels seus avis: eren com les carrasques retenint la terra del bancal per a que no rellisque en el primer cop d’aigua de la tardor.

Així que va decidir no dir-li res a ningú, que tampoc era cosa que la prengueren per boja. A Fede, el va deixar enganxat al silló veient la tele. I va seguir viatjant per vacances. Les distàncies s’anaven fent cada vegada més llargues i el seu cos es feia més gran o més menut, segons pujara muntanyes o baixara les valls. Un dia va trobar a Ruth a l’illa de Saonà. Encara veient-la més menuda i més prima que mai, estava molt maca. La cara allargada emmarcava uns ulls redons i castanys. El pel llarg i negre descargolant-se en la seua esquena. Segur que havia perdut uns quans quilos, a ull diria que uns quinze des de la darrera vegada que es van veure ja feia un any. Ruth la va saludar amb la mateixa alegria de sempre. Una dona oberta i generosa la Ruth. Després de parlar de les coses de la vida li va contar l’assumpte de la grandària o petitesa del cos que li rovellava el cervell des de feia mesos. Al cap i a la fi ella sí que podria entendre-ho, era una dona de món. Mai li va donar por anar d’ací cap allà, agafar avions o pedalejar la seua bici per camins perduts, buscar-se la vida per viatjar sola o sense calés, tirant mà dels amics que tenia per tot el món i oferir sempre la porta de sa casa oberta. Ruth va esclatar a riure quan Anna li contà el seu secret, amb tanta força, que li va contagiar el seu bon humor, que bona falta li feia.

- És veritat el que sospites Anna. Em veus més menuda perqué estem a un dels llocs més baixos del planeta i prou al Sud. Quan me’n vaig cap amunt el meu cos s’infla. Jo ho resolc portant roba elàstica dins la maleta.

Anna va perdre la por i es va fer una viatgera molt intrèpida. La podies trobar als llocs més inusuals. En la seua motxila portava roba elàstica que li acoplés a qualsevol lloc del planeta.

El que no havia resolt encara era el tema de les sabates. Dintre la seua motxila hi havia sabates de diferents números, un xicotet inconvenient que no va impedir que rodara pel món fins que trobara la patent de les sabates elàstiques.

O la manera d’anar descalça pel món.