INDICIS

Hannah estava inmersa en la voràgine del treball, pujava i baixava escales per a fotocopiar i arxivar factures, enregistrar informes per al cap de departament, i per a acudir a les reunions de treball setmanal.

En una de tantes pujades i baixades, vegé un paperet a quadres menuts doblegat en quatre troços. Els companys de feina passaven pel costat sense fer-li cas, fins i tot ella mateixa, que ja estava farta de replegar les escombraires que altres es deixaven ací i allà i s’havia dit mil vegades que faria el que li pertocara i prou. Pujava a fer fotocòpies i allí estava el paperet, mig oberts els plecs com fent-li l’ullet. No l’agafaré-pensava Hannah-i continuava escales amunt de dos en dos, que ja anaven a tancar el despatx de compres i no arribava. Quan va baixar enfilada cap al seu despatx, ja no es va poder aguantar. Es va detindre al tercer esglaó, va agafar el paper i se’l va posar a la butxaca. Ja era hora d’anar-se’n a casa, així que agafà els trastos i les claus del cotxe i va eixir per la porta. Ja fora, va desdoblar la noteta: “Tú seràs la propera”. L’estómac se li encongí…”…la propera en anar-se’n al carrer” completà la frase sense pensar-se-ho. I no era estrany que això li passés pel cap. En els darrers mesos no es venia ni un lavabo i havíen fotut al carrer a trenta persones. Ella ere de les últimes en entrar i a més estrangera, així que pensava que tenia tots els numerets.

De camí cap al cotxe vegé una caseta de l’ONCE “aposta per l’euromillon, aquest dissabte et toca, tu seràs la propera”. Hannah mirà el paper que portava rugat de malícia que li havia entrat dins la butxaca i li va semblar una coincidència extraordinària. Així que va comprar un número, s’imaginava que ella seria la guanyadora i deixaria de pujar i baixar escales per sempre. Mentre ho pensava es reia tota sola, i quasi s’empassà de carrer per trobar el cotxe quan vegé un altre paperet molt semblant al que portava a les mans, damunt d’un banc. Hi havia tres dones segudes, vigilant els xiquets que jugaven a la placeta, xarra que te xarra. Ninguna se n’adonà de la presència del paper, així que es va fer la distreta i quan es van alçar el va agafar.

L’obrí, mig encuriosida, mig obsessiva i posava “vosté tria el seu camí”. A Hannah li va entrar una angoixa encopsidora, l’angoixa de la llibertat, ara si que no trobaba el cotxe de cap de les maneres. Estava perduda en una placeta, al costat del carrer de sempre però que mai havia anat.

Quin camí havie de recórrer? Per sort desanà les seues passes i aconseguí pujar-se dins del cotxe, una capseta menuda i segura que la conduiria cap a casa.

Al dia següent trobà un nou paperet a l’escala. Aquesta vegada no li va fer ninguna gràcia. L’agafà i l’esgarrà en mil trocets, un confetti de paraules trencades. Qué caram, seria ella qui triaria el seu camí!

I de despedir-la res, seria ella qui marxava!

Al cap i a la fi no hi havia cosa més absurda en aquesta vida que pujar i baixar escales, replegant papers ací i allà!!!!!