PASSIONS PROHIBIDES

Va haver repartiment desigual, la vida no és justa. Així que uns van rebre dos, altres una només, uns poquets, no cap. Passions que eren com caramels embolicats en paper de cel.lofana.

Alguns xiquets les van destapar i se van oblidar d’elles. Se’ls va fer malbé a les mans, ja que les passions que no assaboreixes perden totes les propietats al cap del temps.

D’altres, però, les van aprofitar. Manel, que en va rebre dos, va repartir una a Pere que no en tenia cap. Al cap dels anys Manel va ser un gran músic mentre que Pere dibuixava cenefes per embellir baranetes de ferro dels balcons. Tot un artista.

Judith en va rebre una que la seua àvia la va guardar dins d’una capseta, en paper i tot, al fons de l’armari. Mentre, Judith anava creixent i es centrà en coses serioses. Va acabar la carrera de psicòloga amb molt bones notes i, per arrodonir el currículum, va començar un màster en “anàlisi i modificació de conducta”. Un dia que li feie mal de gola i no va anar a classe, va obrir el calaix per fer neteja, vegé la capseta de la seua infància i la va obrir: encara conservava una passió embolicada amb cel.lofana color taronja. Va meditar si la desembalava o no, i no va saber qué fer.

Així que per por de no actuar correctament, va tancar de nou el calaix.

Com a psicòloga que era, analitza la situació de manera rigorosa: els pros i els contres de desempaquetar-la.

En el lloc dels pros:

Alguna vegada ho havia d’intentar.

Per contra:

Faria el ridícul.

Però Judith, malgrat ser psicòloga, era una persona molt indecisa. Es va passar des d’aleshores obrint i tancant el calaix sense saber què fer.

Al final se va oblidar de tot, fins de la carrera. La crisi apretava i no podia passar-se el temps amb monsergues. Per sort, va aprovar una oposició a l’Ajuntament, un treball fixe sense mal de cap. Treballava a torns de deu de la nit a set del matí, replegant el fem dels carrers. I contenta per tenir feina.

Un dia de tants, es va llevar amb dolor de cap i de panxa i el metge li va receptar tres dies de repòs per a que covare el constipat. Al tercer dia d’estar a casa va obrir el calaix ves a saber per què.

Es va dir, “ara o mai” i va desembolicar la passió amb tota cura per no trencar-la. Però ja s’havia desintegrat. Al seu lloc encara va veure com una polceta taronja se n’anà volant. No va poder atrapar-la.

Des d’aleshores, fins i tot quan estava malalta, treballava per no quedar-se a casa i veure la seua caixeta buida al fons de l’armari.

Fins i tot es va negar a prendre els paperets amb sabor a taronja que el metge li receptava quan tenia mal de gola, que li recordaven el dia en que el polsim se n’anà fumejant per la finestra.

Total que de tant de treballar per la nit, constipar-se i no prendre els medicaments, se li va fer la veu ronca.

I ja mai més va poder cantar.